Fills d'una pàtria
Abandonats
Moda de 300 anys
Xeics i dictadors
La terra promesa
Un poc de la seva medicina
Som i serem
La taula rodona
I tu què ets?
Per un poc de deferència
La necessària independència
La llibertat, un dret inqüestionable
El bilingüisme de debò
Lliure, plena i rica
Fills d’una pàtria
Hi ha qui diu que tot té un preu. Estic convençuda que les coses que són veritables no tenen preu. L’amor, els ideals, la justícia, no es poden comprar ni vendre.
La llibertat d’un home, creieu que té un preu? Potser sí, potser l’esclavatge malauradament encara és vigent, però fins i tot en aquestes penoses circumstàncies, quan a un ésser humà se’l priva de la llibertat, no se li pot suprimir el seu concepte més íntim de llibertat, quelcom d’intrínsec que resta incòlume dins la seva essència. Fins i tot els presoners tenen l’ànsia d’alliberar-se, de regressar al món lliure i real.
L’amor d’una mare, creieu que té un preu? Si és ferm i veritable de ben segur que no. És clar que hi ha mares i mares, i algunes van perdre el llibret de Com ser bona mare abans del part. Digueu-me amb les mans al cor: posaríeu preu al somriure del vostre nadó, vendríeu la riallada del vostre fill? Qui gosa dir que sí? No crec que existeixi ningú tan deshumanitzat.
En algunes ocasions lamentablement sabem que la justícia és injusta i els qui l’haurien de fer prevaldre i aplicar sàviament han perdut el cervell a les rebaixes d’uns grans magatzems. No ens fem els beneits, tothom amb dos dits de front sap el que és just i el que és injust. És just privar a tot un poble de la seva llibertat, i els homes i dones, nens i ancians que l’habiten robar-los els seus ideals?
Aleshores jo em pregunto: on és la justícia per a Catalunya, on la seva llibertat, i on l’amor del proïsme vers la terra que els ha vist néixer?
Espero de tot cor que la nostra llibertat no tingui un preu, perquè si no, em repugnaria ser filla de la meva pàtria!
Àngels Arguiñarena
______________________________________________
Abandonats
Existeix un col·lectiu d’artistes deixat de la mà de Déu, abandonat, marginat, com si fossin empestats. Són els escriptors que resten a l’anonimat. Mai no se’ls ha donat una oportunitat. I en tenen dret. I tenen dret a guanyar-se la vida amb la seva obra. La majoria ni tan sols ha publicat cap llibre. Les editorials els rebutgen. Què succeeix? Que escriuen malament? No importa gaire. Els escriptors famosos escriuen bé? Tampoc no importa gaire. Quin criteri seguim per decidir-ho? Conec persones que detesten els escriptors famosos i de renom. Diuen que la manera d’escriure no els agrada, que els seus llibres són pesats i avorrits, i tants i tants arguments que, en definitiva, es refereixen al fet que no es tracta d’escriure bé, sinó d’agradar. I què agrada a la gent? Aquest és el quid de la qüestió. Per què un llibre té èxit i un altre no en té gens? Misteris de la vida. Per què un escriptor es fa famós i un altre que escriu millor resta a l’anonimat? Més misteris. No us preocupeu, solucionarem els misteris.
Analitzem-ho. Quina casualitat, que quan un autor salta a la fama amb un llibre, darrere té un recolzament increïble de publicitat, de màrqueting, un entrellaçat de circumstàncies a nivell de mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa, rètols immensos als aparadors de les llibreries, i no oblidem els comentaris de la gent), els quals proporcionen a l’obra una venda segura de milions d’exemplars. Si us plau, que superficial i infantil!! No té mèrit.
Manipular les persones com si fossin xais és gairebé un delicte. Si la història és bona, i està ben escrita, el nostre criteri és prou bo. Si ens bombardegen contínuament amb la cantarella que tal llibre és genial, meravellós, el millor que s’hagi escrit i que s’escriurà mai, aleshores, per cansament, per efectepiconadora acabarem cedint a la suggestió, a la idea falsa, estúpida i absurda que pel fet que tothom ho digui, és veritat, tenen raó. Estem molt equivocats. Així anem. Com que només els interessa que destaquin els quatre que ells volen, els altres escriptors ja estan bé a l’anonimat, i que es morin de fàstic i de fam. També tenen dret a la vida.
És un injustícia que cal esmenar. Sabem que la cultura avui en dia està molt malament, que la gent no valoren les obres interessants, que no tenen temps d’agafar un llibre i començar-lo... Potser no els han esperonat, no els han incitat. Tret que siguis un analfabet, tothom és capaç de llegir lletres, paraules, frases... Però sabem anar més enllà? Sabem entendre el que estem llegint? Veiem el missatge que ens donen? Sabem interpretar la intenció de l’autor? Som capaços de copsar l’ànima de l’escriptor?Perquè l’autor sempre posa un bocí d’ànima a les seves obres. Captar-ho no és tan fàcil. No en tenim la culpa, no ens han ensenyat a llegir, a l’escola això no s’aprèn. I com s’aprèn? Ens podríem passar tota una vida sense aconseguir-ho. Però no desespereu. És en la lectura dels escriptors anònims on trobareu l’ànima, l’essència de la literatura de debò. I no pas en la majoria dels escriptors famosos encarcarats, els quals si no em demostren el contrari, només escriuen amb un llenguatge fred i maquinal, sense sentiments, i ens van enviant missatges subliminals per manipular-nos.
Ajudem els escriptors anònims que no han tingut mai una oportunitat, llegim les seves obres, farcides de sentiment. Exigim a les llibreries els llibres d’escriptors de la comarca, que encara que no s’exposin als aparadors, són tan bons com els que s’hi exposen, en tot cas això ho decidirem nosaltres, no l’editorial o el llibreter. Tothom coneix algú que escriu. Donem-li doncs un cop de mà, ajudem-lo, interessem-nos per la seva obra, demanem-li que ens la deixi llegir, critiquem-lo si convé, però mai, mai, el rebutgem, no el marginem, no el deixem de banda, no l’abandonem.
Us agradaria que us abandonessin? Us ompliria de plaer que us deixessin despullats i desemparats a mercè de les inclemències del temps, moribunds, assedegats i famolencs? Oi que us faria una gràcia infinita que no pararíeu de riure durant tota la vida?
Aleshores, per què som tan cruels?
Orland Monguillot
__________________________________________________________
Moda de 300 anys
Opinar que l’independentisme és una moda d’aquests dies esdevé una cantarella infantil i denota que no sabem història. A més, si la intenció és pejorativa i implica moda passatgera, naveguem per l’oceà de la ignorància. Ni és moda ni passatgera, no som quatre que en qualsevol moment ens cansarem i tot quedarà igual que abans. Simplement repassem la història.
Repassem la història
El 1713 es va signar el tractat d’Utrecht, el qual va acabar amb la Guerra de Successió, aleshores Europa va abandonar Catalunya, i va succeir el que tothom ja coneix, que els exèrcits espanyols i francesos van envair cruelment la nostra pàtria, l’11 de setembre de 1714, i per la resistència i el coratge dels catalans que en aquella època no tenien por de res celebrem la Diada de Catalunya. Es podria dir que aleshores sorgia l’independentisme.
El 1714 sorgia l’independentisme
Un segle i mig després, la Renaixença, un moviment important que en els seus inicis fou concebut al voltant de la llengua, era un pas crucial en la cultura catalana. A partir d’aleshores, si repassem la història, hi ha hagut molts moviments per Catalunya i pel català, que no reproduiré ja que no és un tractat d’història. Durant la dictadura, els catalans van resistir les tortures i les massacres cruentes, i l’independentisme era ben viu, ja que s’alimentava del mateix règim. Els 300 anys que fa que patim misèries i martiris no han assolit fer-nos retrocedir, i la llengua, les tradicions i els costums catalans cada cop cobren més força. Els castellers són patrimoni de la Humanitat. També és moda? Qui pot dir, amb un milímetre de seny, que la sardana és una dansa que s’ha posat de moda? Qui és el valent que afirma que la llengua catalana és moda? No acabaríem mai de dir bajanades.
La llengua, les tradicions i els costums catalans
cada cop cobren més força
cada cop cobren més força
Només una insinuació: existeix la memòria històrica, que es transmet de generació en generació. Que tenim amnèsia? Perquè asseverar que l’independentisme és una moda és realment patir amnèsia. Fa molts anys que estem vivint protestes, manifestacions, la gent s’expressa de diverses maneres, i sempre amb l’esperit del desig de llibertat. El poble català sempre ha desitjat ser lliure, però es feia en la intimitat, a casa, sense gosar d’admetre-ho, per vergonya de confessar-ho i que et marquessin amb un estigma durant tota la vida, perquè la por talla les ales. Cal recordar els assassinats del criminal de guerra? Tan sols quatre valents desafiaven la política existent, i els titllaven de bojos, pel fet de reclamar la llibertat. Ara hi ha més moviment? I més que n’hi haurà. La gent s’adona que ja és hora? El temps ens donarà la raó. Brolla l’ànsia col·lectiva de reclamar el nostre dret a l’autodeterminació? És evident i natural, atès que l’esperit català és valent per natura. Ignorem els quatre arreplegats que reneguen del seu país i del seu idioma. No perdem el temps discutint. Actuem i millorem la nostra situació, copsem la realitat, i no permetem que ens manipulin ni que ens enganyin amb una realitat falsejada.
El poble català sempre ha desitjat ser lliure
Senyores i senyors: Catalunya no és lliure, parlem clar, encara que ens vulguin fer creure que estem la mar de bé. Intenten anul·lar la llengua, escombrar la immersió lingüística. Això és democràcia? Això és llibertat? Això, perdoneu, és retrocedir 300 anys. El català és la llengua de Catalunya, no sé si us n’heu adonat. Cal que us ho recordi cada segon de la vostra vida? Perquè sembla que l’amnèsia us ha envaït. Una altra invasió no, si us plau.
El català és la llengua de Catalunya
En definitiva, hi podeu pujar de peus:
l’independentisme és una força que com la Renaixença creixerà de manera meteòrica i assolirà límits insospitats. Temps al temps. Si ha aconseguit de mantenir-se durant 300 anys, qui és el llest que pot afirmar que una moda dura tres segles?
Orland Monguillot
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Xeics i dictadors
Sembla que per fi la "Revolució" ha arribat a Orient Mitjà.
“ Per fi...!”, vam dir alguns mentre vénen a la meva destarotada memòria aquelles imatges del dictador Gaddafi en braços de caps d'estat i presidents de govern.
Podia posar exemple amb dates i dades, per això la memòria no em cal, només teclejant a Google i aquest ens vomita milers d'entrades a tots els idiomes.
Tothom ha coquetejat amb aquest "aprenent de Xeic" que va arribar a cabdill i va quedar en un vulgar opressor. Ara tots els dirigents polítics occidentals i, algun d’oriental, s'esquincen les vestidures, però van ser ells els que li van donar vida, els mateixos que rebien prebendes oficials i privades; recordem el cavall que li va regalar a Aznar i aquest va haver de tornar de mala gana, era un regal oficial i no tenia una altra opció.
Obama sembla que davant els esdeveniments de sobte aposta perquè alguns, només alguns, països abracin la "democràcia". És clar que per a alguns caps d'estat hi ha dictadures i "DICTADURES". No només Obama, posem com a exemple el nostre Rei Juan C. de Borbó On ha estat l'últim cap de setmana...? Doncs això...!
A què estem jugant? Segurament això del cru té molt a veure en tot això, el boicot i censura per part dels governs davant els nous descobriments d'energies alternatives i barates, en favor del petroli, és una altra manera d'afavorir dictadors i oligarques de tot el món. Espanya més que excepció és un clar exemple de tot això, només hem de seguir la pista sobre les diferents alternatives que la investigació ha posat sobre la taula per deixar de destruir el planeta, l'energia alternativa està al nostre voltant, el petroli no és una energia imprescindible.
Muammar al Gaddafi està a punt de deixar el seu lloc a un altre, el futur de Líbia no està gens clar, els països exportadors de petroli han de canviar de política, no poden continuar deixant morir de fam la major part dels seus ciutadans mentre altres es renten amb aixetes d'or.
___________________________________________________
La terra promesa
Els qui estimem Catalunya no volem renunciar a la nostra pàtria amb una cultura i una llengua que res ni ningú podrà arrabassar-nos mai.
Tenim aptituds, som prou capaços d’enfrontar-nos al món extern com un territori lliure d’una condemna imposada sols pel crim de fruir d’un tarannà propi i indiscutible. Si el govern està per servir el poble, és que tal vegada el govern és sord? El 10 de juliol del 2010 el poble clamava el que volia, ¿qui escolta els nostres clams? Volem, desitgem, ens cal tallar les cadenes que ens priven d’anar més enllà de tanta nuesa, de tanta misèria. Eren foc d’encenalls els crits d’Independència o només una manera de passar la tarda?, alguns hi anaven només a lligar? Facècies a part, on és la nostra prosperitat, el nostre dret a decidir?
El 10 de juliol del 2010 el poble clamava el que volia,
¿qui escolta els nostres clams?
Això no obstant, estic contenta, sembla que a molta gent li ha caigut la bena dels ulls i han copsat que la comèdia de les autonomies no és cap privilegi sinó un parany per empresonar-nos encara més dins el ventre farcit de ràbia d’uns polítics imperialistes.
Ara bé, encara hi ha basarda, la respiro a l’aire. Si realment volem la independència hem de ser valents i exigir-la als governadors. Si el Parlament s’espavilés a proclamar-la, si realment ho desitgessin, seria un vot de noblesa i honestedat i no caldrien més romanços.
Qui ens pren el pèl? Els enemics de Catalunya són a fora o dintre casa? Hem d’exigir al nou president que s’espavili, no posem la crisi com a excusa per no lluitar per assolir les regnes del nostre destí. No hem de ser puerils ni amagar el cap sota l’ala, cal mirar endavant i reclamar la nostra llibertat com a nació.
No hem de ser puerils ni amagar el cap sota l’ala,
cal mirar endavant i reclamar
la nostra llibertat com a nació.
Ara més que mai necessitem i amb urgència una nació lliure, democràtica, fructífera, sana i generosa amb els altres, però potser li cal més que mai ser generosa amb ella mateixa i alliberar-se del brutal espoli que l’ofega dia a dia. Mentre prosseguim enganxats a un estat vampiresc mai assolirem sortir de la crisi i els nostres descendents moriran d’inanició. Ens urgeix equilibri, harmonia i una bona sintonia per mirar-nos cada matí al mirall amb un bon somrís i sobretot per poder dir als nostres fills:
Som un país lliure!
¿Com podreu fitar a la cara a les futures generacions de catalans si encara restem dins la presó de la ignorància, dins un tuguri imposat on tots i cadascun de nosaltres està malalt d’un càncer mortal que acabarà per matar-nos?
Àngels Arguiñarena
=============================================
Un poc de la seva medicina
Abans que metge s’ha de ser persona i saber tractar els pacients amb una mica d’empatia. No parlo per tots els facultatius, hi ha metges com cal, però n’hi ha d’altres que quan entres a la seva consulta sembla que et perdonin la vida, o que ansiegin que besis el terra que trepitgen. Alguns es creuen alguna mena de semidéus vinguts a aquest món per reconfortar-nos, però ells en canvi es dediquen a torturar-nos amb tractaments ineficaços i paraules agres.
Què se n’ha fet del metge de capçalera? Ara ja ni es diuen així, per què? Per crear distàncies, no fos cas que resultessin massa humans o pròxims a les persones, als éssers humans que patim la desgràcia ja no d’una malaltia sinó de la més gran de les malalties: ELLS, els facultatius que no saben o no volen comprendre el proïsme, els metges sense sentiments i carregats d’un egocentrisme sense parió.
Com poden pretendre una societat més humana si els qui haurien de practicar amb l’exemple es mofen dels qui els envolten? Comprenc que la carrera de medicina és àrdua i complicada però això no els dóna dret a tractar-nos com éssers inferiors. Ells no tenen la panacea del saber, els qui tenim la desgràcia (dic desgràcia perquè ens sanaríem nosaltres mateixos i no ens caldria tanta comèdia aliena) de no haver estudiat medicina som tan aptes com els susdits, i si algú està malalt espera com a mínim un poc de comprensió i el que és obligació: un diagnòstic encertat, un tractament guaridor, i no tants fums.
Un altre dia parlaré dels que fan la valoració del grau de disminució, avui no tinc esma.
Àngels Arguiñarena
______________________________
Som i serem
Ni som radicals, ni odiem ningú, ni vivim utopies. Nosaltres només volem viure en pau i harmonia, esdevenir un poble absolutament com cal, gaudir d’un benestar vers la prosperitat i enriquir-nos amb la justícia d’arribar a atènyer la democràcia europea convertint-nos en un país més d’aquesta Unió.
Nosaltres només volem viure en pau i harmonia
Si els polítics que ens governen fossin com ha de ser un representant del poble faria anys i panys que hauríem navegat cap a la plenitud i no ens hauríem submergit dins aquest pou pútrid de decadència on ens trobem immersos per culpa d’una crisi alimentada per especuladors sense entranyes. Només em faltava sentir que potser la salvació és la Xina, que ens prenen el pèl?, o és dir-nos allò de taronges de la Xina, per no dir-nos que ens fem retratar. Hi ha qui diu que hauríem d’imitar aquell model de societat per anar ressorgint de la crisi. Jo de política no hi entenc, però segons tinc entès aquelles bones gents viuen dins una dictadura, els seus treballadors fan més hores que un rellotge i gairebé no tenen drets legals. M’equivoco? És possible. Si m’equivoco que algú m’ho digui, però anem llestos si la Xina ha de ser la nostra salvació. Hem de mirar endavant i no enrere, i opino humilment que molts països orientals sí són encisadors, farcits de màgia, bellesa i misteri, però alguns altres estan ancorats als orígens de les espècies on els drets humans especialment per a les dones brillen per la seva absència, i milers d’injustícies els governen.
Ens trobem immersos en un pou pútrid de decadència
Jo continuaré amb la meva cançó favorita:
Benvolgut senyor Artur Mas, no teniu per a aquesta legislatura el propòsit d’independència. Em sembla lícit que ho exposeu, el qui avisa no és traïdor. Aleshores digueu-me, si us plau, la independència per a quan i quins passos penseu seguir per assolir-la perquè jo no en veig traces. Cal tenir paciència, però fins quan?
Cal tenir paciència, però fins quan?
La situació de crisi profunda no està per tenir paciència. Si no ens espavilem mai serem una nació lliure i el monstre que ens aniquila ens acabarà per engolir i perdrem la possibilitat de ser. Se’ns tracta com una colònia, espoliada i denigrada, fins quan ho hem de suportar? Jo ja no puc més. El sobiranisme de Catalunya molesta el govern central, però el sobiranisme d’ells sembla que és correcte.
El sobiranisme de Catalunya molesta el govern central,
però el sobiranisme d’ells sembla que és correcte
Fins quan tanta supèrbia? Realment cada dia em fa més fàstic i ni tan sols sóc capaç, encara, de parlar del tema de la immersió lingüística, ja que em dol a l’ànima. Em sembla lloable, perfecte, fins i tot bonic, tenir cap fred, cor calent, puny ferm i tocar de peus a terra (Quina terra? Esperem que la catalana). A mi el darrer terme em costa, sóc una somiadora, però pel que veig, a vós, senyor President, us costa mantenir el cor calent senzillament perquè cap cor calent aguantaria tantes denigracions alienes.
Repeteixo: fins quan ho haurem de suportar?
Àngels Arguiñarena
====================================================
La taula rodona
Prioritzem la crisi. Us sona la cantarella? Crisi de consciència és el que tenen alguns i algunes, no discriminem pas a ningú!
És clar que Catalunya pateix problemes reals: la famosa crisi, l’atur, la delinqüència, etc, però no podem començar la casa per la teulada, i si la guardiola està foradada per mans alienes la maleïda crisi no es solucionarà mai. Cal que ho repeteixi per enèsima vegada? La solució per a la crisi és la independència. La manca de llibertat és el problema real, reial, i més gros que arrossega Catalunya. Si ens deslliurem del dogal que ens tiranitza començaran a sortir els números i el nostre país rutllarà com cal. Si l’espoli ens subjuga dins una misèria palesa no continueu queixant-vos si sou masoquistes i ja us va bé estar esclavitzats per rates. És que potser no hi ha co..., coratge, diguem-ho amb paraules normatives, per exigir la independència, per tirar pel dret i no continuar amb tantes galindaines?
Ara tenim el goig (la desgràcia, diuen alguns) d’estrenar un nou i flamant president. Suposo que ell ja és conscient que té vots manllevats de l’independentisme i que si no compleix dubto que el “regnat a Camelot-Catalunya” li duri més de quatre anys. Em sembla raonable que el Sr. President argumenti que té por d’engegar les eleccions vinculants i que surti NO. En aquests mots se li ha de lloar el palès amor a la terra, és natural que no es vulgui arriscar donat el panorama dantesc d’algunes mentalitats que pul·lulen per Catalunya. Però existeix una cosa que es diu campanya de conscienciació. Si jo realment sóc president independentista i m’estimo el meu país engego clams ferms i decidits per assolir que la població copsi i entengui que cal dir SÍ a la independència, un sí rotund i sense dubtes per tal de foragitar la misèria del nostre país. Per sort o per desgràcia la població és manipulable, potser algunes mentalitats tancades és com picar ferro fred. Però fins i tot el ferro fred a còpia de picar-lo i picar-lo s’escalfa i acaba cedint, torçant-se al nostre antull. I desenganyem-nos, aquesta crisi cada vegada anirà a més. Per què alguns elements enganyen la gent del poble fent-li creure que la crisi s’està solucionant quan molt bé saben que és mentida? Cada cop hi ha més atur, empreses que pleguen, sous miserables, contractes de pena, persones malaltes amb vergonyoses pensions, si és que es dignen a donar-los-en, jubilats i pre-jubilats que no arriben a final de mes... I cada vegada que vas a comprar els aliments estan pels núvols. Ens creiem que som afortunats si trobem un quilo de pomes a un euro, i realment és una estafa! Això no és comprar barat. Què hem de fer els pobres per arribar a final de mes? La llum, l’aigua, a preu d’or, és una vergonya.
Sr. President, la independència ja!
Segons els economistes, persones enteses, patim un robatori descarat sense que hagi fet falta cap consulta vinculant per tal que ens preguntin si volem o no volem que ens robin, o sigui, que no tenim dret a decidir! NO SOM LLIURES.
Àngels Arguiñarena i Orland Monguillot
________________________________________________
I tu què ets?
Exercir el seu dret a l’autodeterminació és el que denota el coratge d’un poble. El dret a l’autodeterminació és un dret internacional que no se li pot negar a cap poble.
El dret a l’autodeterminació és un dret internacional
que no se li pot negar a cap poble
Desitjar ser lliure, voler alliberar-se d’un monopoli imperialista, dictatorial i espoliador és el que fa gran a un poble i el que reforça i plasma la seva dignitat. Cap ésser humà ni cap nació és o existeix si no té dignitat i ningú és digne si es conforma a la dependència de gents malèvoles i imperialistes que com estendard sols ostenten la supèrbia i l’ànsia rabiosa de vessar la sang als qui no acotin el cap al seu pas. Els éssers humans que habitem Catalunya, les dones, els homes, els joves i els nens ens mereixem un país lliure d’opressions, opressors i amenaces alienes.
Els éssers humans que habitem Catalunya, les dones, els homes,
els joves i els nens ens mereixem un país lliure d’opressions,
opressors i amenaces alienes
Éssers estranys que res tenen a veure amb la nostra sàvia idiosincràsia, amb els nostres sagrats costums, ni amb la nostra cultura.
La indústria catalana és rica i més que ho serà si ens alliberem de l’espoli i el monopoli dels innominables. Potser la susdita crisi finalitzaria amb més celeritat si usem el nostre dret a l’autodeterminació. És un dret reconegut internacionalment del qual altres pobles ja n’han fet ús. És que nosaltres som menys? Clarament i naturalment no. Ah!, i per cert, allò de l’amenaça que no ens compraran cava és el més infantívol que he sentit mai, és com la faula aquella que ve el llop. Doncs que vingui que ja ens defensarem com i quan calgui.
Afortunadament el planeta Terra és molt gran i no depenem dels negocis de pa sucat amb oli amb éssers que ens amenacen de deixar-nos de banda si no claudiquem a prosseguir sota el seu jou esclavitzador. Despertem del malson! Diguem no als maltractaments. Maltractaments zero! I les amenaces, les injúries i els escarnis, mofes i befes, són clars maltractaments dignes de ser denunciats a l’ONU. Hem d’assolir la nostra independència a través de la via pacífica ja que és l’única via possible per als pobles civilitzats i sens dubte el nostre ho és. Però no confonguem civilitzat o el famós seny català amb deixar-nos prendre el pèl i els diners.
No confonguem civilitzat o el famós seny català
amb deixar-nos prendre el pèl i els diners
Recordeu aquella dita que diu que ser cortès no està renyit amb ser valent. Hem de defensar allò que és nostre, el que per dret a llei ens pertany i això no és res més que la nostra ansiejada llibertat, la idíl·lica independència, i no, no sóc estulta, ja sé massa bé que la independència no és la panacea per a tots els mals catalans però aleshores començarem a lluitar veritablement per a nosaltres mateixos i que es preparin els nostres polítics perquè al president de la nació catalana el farem anar més recte que un pal, no li’n deixarem passar ni mitja, i com no sigui un governador noble i honrat que s’oblidi de prosseguir amb la tasca. No acceptarem més paràsits ni propis ni aliens. Ens cal partir de zero i cercar el millor camí per a la nostra estimada Catalunya. A mi no m’agraden les mentides. I a vosaltres? Vull un carnet d’identitat que no em faci ràbia i vergonya d’haver de mostrar perquè no m’hi sento identificada. Vull un carnet d’identitat que no digui mentides i on consti la meva veritable nacionalitat.
Som catalans perquè hem nascut a Catalunya. Solament nosaltres tenim dret a dir qui som o com ens sentim perquè només nosaltres ho sabem. Jo sóc catalana i el meu país, pàtria, nació és i serà sempre Catalunya. I tu, què ets?
Jo sóc catalana i el meu país, pàtria, nació
és i serà sempre Catalunya. I tu, què ets?
Potser tu no hi has nascut però te l’estimes i hi estàs integrat i també vols la seva llibertat, aleshores tu també ets català. Felicitats!
Com? Què? Què sento? Tu vius i treballes a Catalunya i no vols la seva independència? Felicitats també per això de la feina, avui dia no ho pot dir tothom, però no entenc que visquis aquí i no desitgis la nostra llibertat. Costa de creure. No t’estimes Catalunya? Aleshores què hi fas aquí? I tu, qui ets? Que potser els alienígenes ja han envaït la Terra? És impossible que cap ésser humà que visqui a Catalunya no desitgi igual que nosaltres veure-la lliure i rica.
És impossible que cap ésser humà que visqui a Catalunya
no desitgi igual que nosaltres veure-la lliure i rica
Repeteixo: el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental reconegut internacionalment que no es pot negar a cap poble perquè senzillament és un crim prohibir el dret a la llibertat, a la independència, a l’autodeterminació.
En nom de la llibertat hem de fer pinya per Catalunya
LA SOLUCIÓ CONTRA LA CRISI:
INDEPENDÈNCIA
Sinònim de llibertat,
a més llibertat menys crisi
Àngels Arguiñarena
Per un poc de deferència
Algunes males llengües es acusen de voler imposar la nostra. Realment no deixa de ser irònic que els imposadors ens acusin d’imposar. Què és això? El joc dels disbarats?!
No deixa de ser irònic que els imposadors ens acusin d’imposar
Durant anys va ser el català un idioma perseguit, prohibit i denigrat a la seva pròpia pàtria. Encara actualment alguns dels qui se suposa que l’haurien de fer brillar amb llum pròpia a través de la literatura i el món cultural el disfressen amb barbarismes escarnint-li l’essència per anar-lo matant de mica en mica sense tacar-se les mans de sang, potser de tinta, tinta negra i pudent en alguns casos massa palesos. És la nostra obligació, el nostre deure moral divulgar la llengua amb correcció i no emmascarada d’aires aliens.
És la nostra obligació, el nostre deure moral divulgar la llengua amb correcció i no emmascarada d’aires aliens
Ens estimem el català, sí, és el nostre tresor més preat i no em cansaré mai de proclamar-ho arreu. No pretenem pas imposar-lo, que ningú s’espanti!, sinó fer-lo valdre i prevaldre a través de l’amor que li servem.
Potser algú altre s’esverarà si l’usem amb desimboltura en qualsevol circumstància per hostil que aquesta ens esdevingui. Parlar-lo és un instint que ens supera i no és res personal contra ningú. Que potser hom diria en anar a Londres que l’obliguen a parlar anglès?, que tal vegada algú altre protestaria titllant els holandesos de radicals si en treballar i viure en aquelles terres li exigeixen l’holandès?, és que potser tu creus que els danesos són malvats per enraonar danès a casa seva?, te l’imposen si hi vas? Tens l’opció de no anar-hi o bé adaptar-t’hi, integrar-te dins la cultura que t’acull, o rebutjar-la i aprendre a parlar la seva llengua en ser en el mateix hàbitat.
Per què Catalunya no pot ser una nació de veritat si posseeix un idioma únic i propi? Per què no el parla tothom ni que sigui per educació, per un poc de deferència?
Que la llengua perduri depèn de nosaltres, del nostre tarannà i de la nostra castigada autoestima. Hem de ser conscients que si nosaltres no parlem el català no ho farà ningú.
Que la llengua perduri depèn de nosaltres
Si nosaltres no parlem el català no ho farà ningú
Solament nosaltres tenim la clau que obre la porta de la nostra supervivència com a poble. La nació catalana no es pot permetre el luxe de cedir mots ja que en cada concessió ens hi va la vida, l’essència, l’ànima immortal del nostre ésser més profund, i si ens arrabassen l’essència ens convertirem en zombis robotitzats en mans foranes.
Fa massa anys que sento la cantarella de la normalització lingüística i dia rere dia em topo amb la crua realitat. Un atzucac en la dignitat del català es volatilitza enmig dels fantasmes inquisidors.
Quina és la solució?
Encomanar l’amor, la passió vers la llengua catalana a tothom i convidar-los de veritat amb paciència i saviesa que de mica en mica s’atreveixin a parlar-la. Els qui estimin Catalunya no s’hi sabran negar i els qui no l’estimin..., quines coses de dir!, què m’empatollo?, si tothom és molt bo, ho constato cada dia en sortir al carrer...
Encomanem l’amor, la passió vers la llengua catalana a tothom
Àngels Arguiñarena
LA NECESSÀRIA INDEPENDÈNCIA
L’ANSIEJADA LLIBERTAT
En Talp havia nascut en una cova, lúgubre i tenebrosa. Durant 300 anys havia patit una vida fosca i miserable a la caverna. Treballava, i rebia un rosegó de pa a canvi del seu esforç. El segrestador posseïa una supèrbia descomunal, els insults i els menyspreus anaven seguits d’agressivitat física. En Talp havia heretat una llengua pròpia dels seus avantpassats, diferent a la del tirà, el qual li prohibia de parlar-la. El criminal l’apallissava, li assegurava que estaria tota la vida empresonat, li deia que no valia res. El pobre Talp, agonitzant i moribund, suplicava pietat al segrestador, el qual fruïa amb el patiment d’en Talp, mentre riallejava sonorament, li clavava fortes puntades de peu, el vexava amb mots ofensius, i el considerava un esclau. En Talp es deixà vèncer, resignat, esperant el desenllaç. On era la seva llibertat, la seva dignitat, els seus sentiments? Li quedava alguna espurna d’ésser humà?
Ara és hora, catalans i catalanes, de despertar
del malson que hem patit durant 300 anys
sense haver dormit
del malson que hem patit durant 300 anys
sense haver dormit
En aquesta època de mancances, és lamentable que permetem el robatori, per submergir-nos encara més en la crisi. Si li obrim les portes al lladre, ¿de què ens queixem si després no tenim prou economia per subsistir?
Ja no és pecat parlar d’aquest tema, no anirem a l’infern. Ja no existeix la inquisició, ni la dictadura, i la democràcia s’ha de notar. No es tracta de la valentia d’uns herois, del coratge de quatre elegits, ni de pensar: “ja ho faran els altres”. Tots podem ser herois, no permetem que uns quants ens treguin les castanyes del foc. És el sentiment solidari de la col·lectivitat catalana el que cal esperonar.
És el sentiment solidari de la col·lectivitat
catalana el que cal esperonar
Ens prenen el menjar de la boca. Paguem, treballem, i no rebem res a canvi. Es tracta d’un repartiment equitatiu de la riquesa que generem, i no de llençar-la a la claveguera.
On hi ha peatges gratuïts? On es restauren monuments i catedrals? On són els llocs per a l’oci i l’esbarjo? On existeixen mitjans de transport adients, adaptats a les necessitats dels ciutadans? On hi ha hospitals i residències com cal?
Ens perdonen la vida, la supèrbia abundant és notòria. I no et queixis! L’insult i el menyspreu aniran seguits d’agressivitat física.
Es tracta d’un repartiment equitatiu
de la riquesa que generem
de la riquesa que generem
Quan algú ens amenaça de mort,¿ som tan covards que li oferim una pistola, la posem a les seves mans, li acompanyem les mans fins a la nostra cara, li permetem que ens introdueixi la pistola a la boca oberta, i que premi el gallet?
O en canvi, ¿serem valents i no permetrem que ens agredeixin verbalment ni físicament?, ¿seguirem ferms parlant la nostra llengua?, ¿ i no ens deixarem robar per un lladre que ens passi pel costat? Encara que ens amenaci, no som menys que ell; encara que ens vulgui sotmetre per la força, no té dret a obligar-nos ni a prohibir-nos res. No és lícit ni humà que ens prengui el sou, la llibertat, els sentiments.
Si ens segresten, ens donen només un rosegó de pa, ens asseguren que estarem tota la vida empresonats, ens apallissen, i ens bombardegen contínuament amb la cantarella que no som res, ¿ on queda la nostra llibertat?, ¿ els nostres sentiments on són?, la nostra dignitat?, ens queda una engruna d’éssers humans?
Ens emmalaltirem fins a fallir de fam. Agonitzants i moribunds, suplicarem pietat al segrestador, el qual fruirà amb el nostre patiment, ens clavarà unes fortes puntades de peu, ens vexarà amb mots ofensius, i ens considerarà esclaus. Ens deixarem vèncer, resignats, esperant el desenllaç. És el nostre desig?
On queda la nostra llibertat? Els nostres sentiments on són? La nostra dignitat? Ens queda una espurna d’éssers humans?
Podem expressar una sèrie d’arguments per asseverar que Catalunya i els catalans mereixem la nostra independència.
-Una qüestió de diferències. A l’antiguitat, Catalunya era una societat de pagesos i menestrals, mentre que Castella era una societat de nobles i vassalls. Avui en dia, Espanya, malgrat que és una societat que presumeix de moderna, manté Catalunya com el seu vassall. També és important destacar que Catalunya, fruit del treball de la seva gent, contribueix a pagar les despeses d’un estat que no és el seu.
-Existeix un dèficit fiscal de molts milers de milions d’euros. Si no canviem la situació, Catalunya anirà cap a la decadència, cap a la pobresa. La prosperitat de què estem tan orgullosos desapareixerà per culpa de l’atracament que ens imposen.
Existeix un dèficit fiscal de molts
milers de milions d’euros
milers de milions d’euros
-La Generalitat de Catalunya i els parlamentaris catalans han intentat de cercar una entesa adequada, i ens han ignorat, menyspreat, i les respostes han estat de burla.
-Les mentides, calúmnies i una informació deformada de la realitat han produït una catalanofòbia, alimentada des de tots els sectors polítics. Castella ens rebutja, però ens manté subjugats. Generen una clara angoixa col·lectiva. És una situació violenta, ens burxen per tal que reaccionem agressivament. Aleshores serem nosaltres els dolents. No caiguem a la trampa.
Pots parlar el català, la teva llengua, però no la imposis. Fer prevaler la nostra llengua és imposar-la?¿Qui presumeix de víctima, quan durant massa anys ens la van prohibir? Que l’amnèsia no ens faci perdre la visió correcta de la realitat.
La manca d’encaix i el constant rebuig porten a l’única possibilitat de supervivència de la Nació Catalana: la Independència.
-Un terç de la societat afirma que l’única solució digna és la independència; hi ha un altre terç que dubta, amenaçat per la por, que creu mentides; i la resta pensa que és espanyol, per interès i er ignorància. En els darrers vint anys, catorze nacions han aconseguit ser estats independents. Tots aquests nous estats poden ser aliats de Catalunya.
-La pressió mediàtica desitja tenir el poble de Catalunya content però enganyat. Tant la por com els enganys han de ser bandejats. Amb una Catalunya independent, el poble viurà molt millor i els recursos que ens prenen restaran a casa nostra. Catalunya gestionarà la cobertura sanitària, l’ensenyament, l’organització del territori i les comunicacions.
La pressió mediàtica desitja tenir el poble de Catalunya
content però enganyat
-El poble és qui vota els diputats. Si el poble ho vol, la independència és possible. El Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. Per aconseguir força davant el món, convé que un mínim de 80 votin la independència. Ara, els diputats intenten enteses impossibles. És necessari canviar els diputats. Les eleccions de la tardor del 2010 és una oportunitat d’or. L’objectiu és constituir una candidatura amb persones que tinguin com a única fita la independència.
-El nou Estat Català té dret a una part important del patrimoni que ara és de tots. Existeix una sensació col·lectiva que estem abandonats i desemparats, mentre ens obliguen a pagar uns diners que ningú no sap on van.
Amb una Catalunya independent es podria millorar la sanitat, l’ensenyament i les pensions, eliminar els peatges, i donar un major suport a les persones necessitades de protecció.
Amb una Catalunya independent es podria millorar la sanitat, l’ensenyament i les pensions, eliminar els peatges, i donar un major suport a les persones necessitades de protecció
Ara és hora, catalans i catalanes, de despertar del malson. Siguem coherents amb els nostres sentiments i els nostres interessos.
Per Catalunya, per la llengua catalana
Ens mereixem una vida digna
Orland Monguillot
LA LLIBERTAT, UN DRET INQÜESTIONABLE
Som una nació amb un idioma i una cultura pròpia, genuïna, autèntica, li pesi a qui li pesi.
Demanem, desitgem, exigim que ens retornin la nostra llibertat, la llibertat en majúscules, no una pseudo-llibertat o una llibertat vigilada, ja que no som presidiaris ni hem comès cap crim, encara que sovint sols pel fet d’anhelar la nostra independència ens facin sentir com criminals o condemnats.
Prou a l’esclavatge, segons diuen els entesos es va abolir fa segles.
Volem desfer-nos del dogal, del jou que ens subjuga i ens oprimeix fins a l’ofec. Ens cal gaudir de la possibilitat de decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, el nostre destí, la nostra vida. L’ésser humà ha de tenir la capacitat d’elecció entre diverses alternatives, si no, resta esclau tal vegada de la pròpia ignorància.
El poble català posseeix riquesa suficient material i espiritual per sortir-se’n sol, i no ens calen paparres o sangoneres adherides a la pell xuclant-nos la sang.
El sentiment d’amor a la pàtria que t’ha vist néixer i a l’idioma que la representa hauria de ser innat en l’ésser humà. És la nostra obligació com a catalans, i alhora un privilegi, vetllar per la llengua i la cultura catalana, enriquir-la, i tenir-ne cura. No hem de permetre que la supèrbia d’algunes majories lingüístiques pretenguin eclipsar les llengües minoritàries però no per aquesta raó amb menys drets, encara que sobre el paper constitueix una fal·làcia.
A finals d’octubre de l’any passat vàrem assistir a la quinzena poètica de Vilafranca, on ens van emocionar els mots del poeta de Vic, en Lluís Solà, en fer referència al genocidi que ha sofert i encara sofreix la llengua catalana en ser descriminada en el seu territori autòcton, on no és obligatòria, i una llengua aliena i imposada sí que ho és. En acabar el recital vàrem poder enraonar amb en Lluís Solà, una persona afable i acollidora. En comentar-li el nostre neguit per la llengua i demanar-li què podíem fer davant tanta injustícia, ell planerament ens va respondre: “dir-ho”.
Aquesta simplicitat ens va commoure per la seva veracitat. Naturalment que la conversa no va ser telegramàtica i va esdevenir molt enriquidora, però volem subratllar el missatge principal, el dret a protestar i a fer notar les injustícies a les quals encara avui dia està sotmesa la nostra bonica i estimada llengua.
És clar que segons els llestos, avui dia com que no està prohibida, tenim una sort que no ens la mereixem. I tant que no ens la mereixem! No em mereixo haver d’empassar-me les indicacions dels prospectes dels medicaments, que de per si ja són prou feixugues, en un idioma aliè; no em mereixo anar al cinema i no poder sentir la pel·lícula triada en la meva llengua; no em mereixo que algunes gents sovint massa properes es diguin i es bategin com catalanes i amants de Catalunya i semblin tenir al·lèrgia al català, no s’integrin i no el parlin argumentant ridícules qüestions de vergonya, pudor o no sé què. A mi el que em faria vergonya és fer cinquanta mil anys que visc aquí i ignorar la llengua de la terra, que per cert, per si algú encara no se n’ha assabentat, no mossega i és enriquidora. Bé, la llista seria interminable, perquè no em mereixo tantes coses!
Volem insistir en el missatge primordial: la llibertat, un dret inqüestionable, indiscutible, innegable, irrebatible, evident. On és la nostra?
Àngels Arguiñarena
Catalunya i els catalans estem farts de dimonis i espanyaportes!
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
VIDA SANA
PER ORLAND MONGUILLOT
LES BAIES DE GOJI
Tothom qui ven les baies de goji, i la informació científica, ens deixen bocabadats en descobrir els beneficis per a la nostra salut que asseguren els entesos ben documentats que posseeixen aquestes fruites dessecades de color vermell que creixen a les muntanyes tibetanes. Molts són els nutrients que ens aporten, entre els quals cal destacar: els àcids grassos Omega 3 i Omega 6, els 18 aminoàcids, els oligoelements minerals zinc, ferro, coure, calci, seleni, fòsfor, magnesi, potassi, etc, vitamines del complex B, i vitamines C i E.
Farem una síntesi de les propietats beneficioses de les baies de goji.
- Allarga la vida, retarda l’envelliment. Conté antioxidants, que són les substàncies que neutralitzen els radicals lliures, els responsables de la destrucció de les cèl·lules.
- Ens fa sentir més joves. Estimula l’alliberament de l’hormona del creixement, la qual és la responsable de la reducció del greix corporal, proporciona un son reparador, millora la memòria, i retarda la caiguda del cabell.
- Augmenta l’energia i la força. El goji és un adaptogen (substància que incrementa l’energia, amb propietats terapèutiques) que ajuda a vèncer el cansament i a eliminar la fatiga.
- Enforteix el cor i la sang. Els polisacàrids del goji controlen la hipertensió arterial, i conté una substància cardioprotectora.
- Redueix el colesterol. Conté un esterol que redueix els nivells del colesterol. Augmenta els nivells de l’enzim superòxid dismutassa, el qual evita la formació dels lípids que provoquen malalties cardiovasculars.
- Ajuda a prevenir i a tractar el càncer. Conté germani, un mineral de capacitat anticancerígena.
- Ajuda a normalitzar els nivells de sucre. Els seus polisacàrids equilibren el sucre de la sang.
- Millora la salut ocular. Els carotenoides protegeixen de la degeneració macular i de les cataractes.
- Millora la resistència a les malalties. S’ha atribuït al radical lliure superòxid un paper important en les malalties, el qual és neutralitzat per l’enzim superòxid dismutassa. El goji incrementa la producció de l’enzim.
- Repara l’ADN. L’ADN, substància que garanteix que els bilions de cèl·lules del cos es reprodueixin d’una manera correcta i sana, és danyada per substàncies químiques, contaminants i radicals lliures, ocasionant mutacions genètiques, càncer, o la mort. El goji ajuda a restaurar l’ADN.
- Combat la inflamació. El superòxid dismutassa és l’enzim antiinflamatori i antiartrític més poderós.
-Ajuda a perdre pes.Transforma els aliments en energia en lloc de convertir-los engreix.
- Alleuja l’insomni.
- Alleuja el mal de cap i el mareig.
- Ajuda en l’embaràs i la menopausa.
- Protegeix el fetge.
- Enforteix musculs i ossos. Facilita la secreció de l’hormona del creixement, responsable de funcions de manteniment, reparació, desenvolupament, producció del teixit muscular, i absorció del calci.
- Millora la memòria. És un tònic cerebral, i proporciona colina, substància que millora la memòria.
- Alleuja la tos seca crònica.
- Redueix l’ansietat i l’estrès. Normalitza els nivells de l’hormona cortisol, i quan disminueix la quantitat d’aquesta hormona es cremen greixos, es té més energia, s’allibera l’hormona del creixement, hi ha menys colesterol, es redueixen les inflamacions, millora la funció immune, es dorm millor, etc.+
- Millora la digestió.
Per acabar, es diu que el consum diari de goji fa tenir una actitud més alegre, més vital i enèrgica. L’anomenen la baia de l’alegria.
T’agafen ganes d’experimentar els efectes beneficiosos d’aquesta fruita miraculosa.
&&&&&&&&&&&&&&&&
Àngels Arguiñarena
EL BILINGÜISME DE DEBÒ
Massa sovint, els catalans anem a remolc a l'hora de donar sentit a les paraules. Els més nacionalistes de l'Estat espanyol, aquells que fins i tot sobreposen la unitat política del seu territori a la voluntat popular que es pugui expressar democràticament a unes urnes, són uns autèntics especialistes a anar imposant una determinada visió de món que, massa vegades, els mitjans de comunicació dels Països Catalans acaben adoptant com a pròpies sense pensar-hi. Fixar unes paraules i no unes altres per descriure aquells que tenim una cultura o una llengua diferent a la seva, té molt més valor del que sembla. Així doncs, per exemple, les persones que creuen que la nació catalana, la basca, la gallega (o fins i tot l'asturiana, és igual) són una realitat amb personalitat pròpia, són denominades nacionalistes. En canvi, ells assumeixen que l'estat (natural) de les coses és i ha de ser sempre el del seu punt de vista. Ells no admeten ser nacionalistes; es presenten com els normals.
La facilitat que tenen per relacionar aquests nacionalistes amb la violència també és força destacable. Més meritori encara quan són ells, els no nacionalistes espanyols, els que tenen garantit per llei que en cas que algun territori vulgui anar per lliure es trobarà amb la visita dels tancs. I l'alternativa a la Constitució que ho permet era una dictadura. Molt democràtic i, sobretot, molt pacífic tot plegat. Missions humanitàries, en deurien dir.
Podríem estar hores i hores mostrant exemples d'aquest tipus. I un dels que té a veure més amb la llengua és el terme bilingüisme. Hi ha diverses maneres de definir el concepte, tot i que la més entenedora pot ser la que fa referència als individus. Es pot considerar bilingüe aquella persona que coneix dues llengües. Alguns insisteixen a parlar de societats bilingües. Curiosament, els qui han reivindicat amb més fervor el concepte són aquells que de bilingües no en tenen res. Precisament, ho fan per no haver de deixar de ser monolingües i, al seu entendre, normals. I si alliberem la paraula del significat que li donen i la duem cap al nostre terreny, on no hauria hagut de marxar mai?
Alguns creuen que, ja que són bilingües, el més educat és deixar de parlar català i passar-se al castellà quan el seu interlocutor parla la llengua de Cervantes. De fet, seria una reacció lògica si ens trobéssim fora dels territoris de parla catalana. Però, aquí, on més del 95 per cent de la població és competent en català, encara que sigui passivament, quin sentit té? Doncs cap. I precisament la meva reivindicació és aquesta; no defugim les converses bilingües. Hi ha persones, fins i tot moltes que les veiem cada dia, que parlen sempre en castellà perquè és el que els surt de dins. Perfecte! Ara, no cometem l'error de renunciar nosaltres a fer el mateix que ells. He arribat a estar a una botiga comprant unes sabates acompanyat d'un company de carrera, ara també filòleg català, i aquest, al veure que tot i que em venien les sabates en castellà jo parlava en català, es va mostrar sorprès i, fins i tot, desconcertat. És normal? Doncs no gaire. I molt menys quan estem parlant d'una conversa amb un amic, que senzillament prefereix parlar en castellà, cosa molt respectable. Una conversa bilingüe, al meu entendre, és un gran triomf per a tothom. Ningú no ha de renunciar a ser ell i tots ens entenem. Ara només fa falta que els catalanoparlants (encara) no conscienciats se n'adonin que una conversa bilingüe real, quan ambdós són competents almenys passivament, és una situació per estar-ne orgullós. I si no passa més sovint, malauradament, és perquè els catalanoparlants no ho fan (o fem) possible. A sobre, encara hem de sentir lliçons que venen de fora de gent que parla de persecucions.
Reivindico el bilingüisme, però el de veritat. El que fa que tots tinguem l'opció de seguir sent nosaltres. Una victòria del sentit comú que fins i tot es podria aplicar a la majoria de les llengües romàniques. Un parlant que en conegui un parell, pot entendre el vuitanta per cent del que se li digui en una altra llengua parant una mica l'orella. Una altra cosa és que hi hagi cap quadrats.
Marc Ortiz de Urbina, redactor del Diari del Baix Penedès
&&&&&&&&&&&&&&&&
LLIURE, PLENA I RICA
Es podria arribar a comparar Catalunya amb una dona maltractada?
Ens colpegen des de fora, ens fan assetjament psicològic des de dins, no ens permeten de desenvolupar-nos lliurement, amb la plenitud que li cal a un poble de veritat, a un país de socarrel. Ens priven d’expressar-nos amb desimboltura i sovint és la desídia qui ens governa. L’escarni i la mofa s’estan sovint a la porta de casa i els crits ens tiranitzen l’ànima si gosem protestar. Se’ns nega el divorci tan necessari per a la nostra salut mental i se’ns obliga a mantenir una relació pútrida que solament ens perjudica. Els qui tant ens critiquen, reneguen de nosaltres i ens titllen de radicals separatistes, s’entossudeixen cruelment a mantenir-nos sota el seu jou. Absurd i incoherent de totes totes, si tanta mania ens tenen, si tan fàstic els fem, si tan malament ens portem,, per què no ens deixen anar?...
La independència és l’única solució quan una relació no rutlla, no cal allargar l’agonia ni prolongar aquesta espiral de ràbia que ens crema a diari calcinant-nos la vida.
Hem d’estimar els nostres botxins?, alimentar-los i
riure’ls les gràcies
que no tenen?
riure’ls les gràcies
que no tenen?
Adherits a un món que no és el nostre em pregunto si no patim una dictadura massa palesa. Realment vivim en democràcia?, o és la por qui presideix la majoria?
Pacíficament però amb perseverança hauríem d’exigir als nostres benvolguts polítics que es facin eleccions vinculants d’una vegada per totes perquè d’aquesta manera el poble català pugui decidir el seu destí, cal trobar el camí cap a la llibertat d’una vegada per totes.
Veus més prudents que la meva em diuen que he d’acceptar que algunes gents votin no, que estan en el seu dret, i jo dic: és lícit que el dret d’alguns pugui negar el dret a la llibertat d’uns altres?
Tothom qui viu a Catalunya l’hauria d’estimar i com a conseqüència lògica voler-la lliure, plena i rica.
Pacíficament però amb perseverança hauríem d’exigir als nostres benvolguts polítics que es facin eleccions vinculants d’una vegada per totes perquè d’aquesta manera el poble català pugui decidir el seu destí, cal trobar el camí cap a la llibertat d’una vegada per totes.
Veus més prudents que la meva em diuen que he d’acceptar que algunes gents votin no, que estan en el seu dret, i jo dic: és lícit que el dret d’alguns pugui negar el dret a la llibertat d’uns altres?
Tothom qui viu a Catalunya l’hauria d’estimar i com a conseqüència lògica voler-la lliure, plena i rica.
Àngels Arguiñarena
