Passió pels Felins

PER ÀNGELS ARGUIÑARENA 

 

Per la pau que ens brinden, per l’amistat que ens regalen, per la felicitat que ens transmeten, per la palesa bellesa que irradien els seus enigmàtics ulls que ens sotgen demanant-se si els humans sabem el que ens empatollem, i per l’energia positiva que ens transfereixen, sentim passió pels felins, i a través d’aquesta secció us la voldríem encomanar.

Quan son cadells ens roben el cor amb jocs i trapelleries, la seva envejable energia mai no s’esgota, i les entremaliadures són a la porta de casa. Vigileu la cuina, les menges, o qualsevol requisit que desprengui flaire deliciosa, els mixets intentaran de totes totes manllevar-vos la teca per tal de satisfer l’instint de no patir gana sota cap concepte.

Envejo els felins, ells sí que saben prendre’s la vida amb filosofia. Els heu observat quan prenen el sol de panxa enlaire dormint plàcidament? Son capaços de passar-s’hi hores en aquell estat de meditació-son on res no els trasbalsa. Sovint saciats de la necessària solitud ansiegen la falda de les persones estimades. Un privilegi a l’abast de tothom però que solament els generosos d’esperit en saben gaudir. Els gats trien qui estimen, escullen els companys humans igual que fem les persones, per aquest motiu és un privilegi compartir-hi la vida.

Ells intueixen la bondat i la maldat, i s’hi guien per efectuar-ne la tria. Així com els gossos són submisos i guanyar-se’ls no comporta cap esforç ja que són capaços de llepar la mà de qui els colpeja, els felins són més intel·ligents i sensibles, fugen dels éssers perversos i s’acosten a les gents nobles i senzilles. Tal vegada evoquen les monstruositats de segles passats on la incultura, la superxeria i la inquisició els cremava sentenciant que eren esperits del mal. És possible esdevenir més cafre? On és el límit de la bogeria?

Els felins són companys entranyables que res no tenen a veure amb conjurs o bruixeria. És l’home qui fa el mal i destrueix el proïsme. Un gat negre mai no pot dur mala sort, la mala sort la transmet l’individu carregat de tabús i supersticions, és ridícul que en el segle vint-i-u algú cregui encara en aquestes atzagaiades.

Hi ha qui acusa els gats de traïdors perquè són capaços d’esgarrapar la mà que els acaricia. Només és culpa de l’home que ells estiguin recelosos en algunes ocasions. Durant segles varen patir persecució i maltractaments, encara avui dia hi ha qui els mata o enverina com vils rates. Genèticament, els mixets no obliden el seu trist passat. És responsabilitat nostra fer-los dòcils a través de l’amor i de la comprensió. Respecteu la seva independència igual que estimeu la pròpia, i si us plau, no maltracteu els animals. Ah!, i les persones tampoc!

======================================

 

No existeix cap dubte que els felins ens han robat el cor. Són lladres benèvols, els ho perdonem tot perquè els estimem sincerament, però us heu preguntat mai on i quan van aparèixer els primers gats? Les investigacions científiques demostren a través de restes fòssils que els primers avantpassats dels felins van aparèixer fa cinquanta milions d’anys a l’Eocè. Es deien Miacis i van localitzar-se al Paleocè inferior, l’època és la mateixa en què es van extingir els dinosaures. Però no us espanteu, dubto que els avantpassats felins hi tinguin res a veure.

Els primers Miàcids eren carnívors de la mida d’una mostela, amb ungles afilades, llargues i retràctils, d’ullals punxeguts creats per matar i devorar la presa.

L’evolució es desenvolupa a través de la paciència de milers d’anys per la qual cosa els primers fèlids pròpiament dits no sorgeixen fins a finals de l’Eocè. Felins primitius anomenats Dinictis es remunten a l’època de l’Oligocè fa trenta milions d’anys. Eren un xic més petits que la pantera i les seves dents eren vampiresques. La fase més propera als felins actuals data d’uns quinze milions d’anys enrera, durant el Miocè. En aquesta època és on els felins es diversifiquen separant-se en diferents grups. A finals de l’era terciària apareixen els petits felins i després els grans felins com el lleó o la pantera.

       És ben cert que els gats són un enigma, misteriosos i seductors. Només heu de mirar-los dins els ulls per sentir-vos irremeiablement atrets pel seu magnetisme i atractiu. Els experts es perden i encara avui dia no es posen d’acord d’on prové l’actual gat domèstic. Durant un cert temps es creia que descendia del gat europeu (felis silvestris) però hi ha estudiosos que opinen que prové del gat salvatge africà. Es clar que tant si provenen d’Europa com d’Àfrica els gatets sempre seran un autèntic misteri i potser és aquest aire inescrutable el que els fa tan encantadors. Heu vist l’art que tenen en caminar? Ja el voldríem molts de nosaltres.
A través del sigil de les seves seductores passes sembla que hagin inventat ells el ritme i el caminar. Ah!, i recordeu, no porta mala sort topar-se amb un gat negre, el que porta mala sort és tenir al voltant genteta disposada tothora a fer-nos la punyeta, i això està demostrat científicament també!
Estimeu i tingueu cura dels vostres amics felins, ells mai trairan la vostra confiança que és més del que es pot dir d’algunes persones.
Si us esgarrapen poseu-vos mercromina però no els pagueu si us plau, ells no ho poden evitar, vosaltres sí. L’instint salvatge els traeix en fer-los recelar de l’home amb motiu. Recordeu que durant segles varen ser maltractats i genèticament ho porten imprès a la sang.

================================================

Sens dubte, vosaltres que els estimeu també, entendreu les meves paraules. Quan ja no hi són els trobem a faltar. Hi ha qui diu amb menyspreu que només són animals i que és exagerat enyorar-los quan es moren, però nosaltres que som sensibles no ho sabem evitar.

És clar que encara que només siguin animalons ens els estimem profundament, entre ells i nosaltres es crea un vincle ferm, el vincle de l’amistat. Sovint ells són còmplices de jocs i aventures. En algunes ocasions ens regalen tendresa i afecte quan probablement els qui tant presumeixen d’éssers humans superiors negligeixen en les seves atencions familiars i aleshores són els melosos mixets els qui centren bona part del nostre afecte. Com no els hem de trobar a faltar quan ens manquen si són un més de la família?

L’home es creu amb dret de dir-se superior i voler controlar les altres espècies animals titllant-les d’inferiors. Qui li dóna dret a l’home a decidir quines espècies han de viure o morir? En comptes de demostrar-ho a través de la supèrbia, l’ésser humà hauria de demostrar la seva suposada superioritat comprenent i acceptant les altres espècies animals tal com són.

És la nostra obligació protegir els animals domèstics i tenir-ne cura, i no matar-los, maltractar-los o abandonar-los a la seva dissort quan són més vulnerables.

Ens caldria aprendre dels seus palesos sentiments i entendre d’una vegada per totes que solament a través de l’amor serem feliços. I quan parlo d’amor em refereixo a l’amor amb majúscules, a l’amor de veritat, altruista i desinteressat, no als interessos creats que imperen en aquesta corrupta societat que cada dia fa més fàstic de patir. Darrerament a mi em repugna incloure’m dintre de l’espècie humana, de vegades preferiria ser un animal. Són sincers, no són fabricants de pseudo-amor, ni contaminen els sentiments, no van per interès, no els importa el què diran i són lliures com el vent. Enteneu el concepte llibertat?

======================================================

Ens els estimem, això ja ha quedat clar, profundament a vegades, i no ens importa que ens titllin de bojos, qui no copsa aquesta nostra passió pels gatets, ell s’ho perd. Però en realitat d’on prové aquest amor vers els animals? Costa d’explicar, sovint ni nosaltres mateixos ho sabem. Els felins són amics més que no pas simples mascotes. Ens regalen el seu afecte i una tendresa fora mida. Són independents, és aquest el seu atractiu més potent. Fan i desfan al seu antull, no es deixen manar per ningú, i és aquí on radica el mèrit de guanyar-se la seva estimació, ells no estimen a tothom, trien amb llibertat on dipositar el seu afecte, i és per aquest motiu que són els nostres amics perquè ells decideixen, depenent del nostre capteniment, estimar-nos o ignorar-nos. No puc dir el mateix d’alguns éssers humans, encara que te’ls estimis estàs llençant les teves energies, el teu valuós temps i els teus irrecuperables sentiments ja que ells prefereixen fer veure que estimen, són incapaços de desenvolupar el sentiment de l’afecte a les persones de les quals obtenen favors, diners o vés a saber què!

Però tornem als mixets, ells són els qui captiven la nostra ànima i és un captiveri molt dolç. De vegades esperen que tornem de la feina amb veritable deler i ens obsequien amb miols de felicitat i carícies diverses joiosos que siguem a la llar de nou.

Són capriciosos i engalipadors, això sí, són aquests els seus defectes perdonables? Crec que són part del seu encís i personalitat. Faran qualsevol cosa per captar la nostra atenció i sortir-se amb la seva, saben que els adorem i ho utilitzen a favor seu, sens dubte són uns seductors entranyables i força intel·ligents. 

Càntics graciosos i remiols increïbles envairan la vostra ment quan estigueu menjant algun requisit que desperti el seu fi olfacte. Seran capaços d’obsequiar-vos amb joc i cabrioles per tal que compartiu l’àpat amb ells. Depèn de vosaltres decidir-ho però vigileu atentament, si deixeu la teca sola desapareixerà com per art d’encanteri...

Els felins ens transmeten molta energia positiva a través dels seus preciosos ulls farcits de pinzellades enigmàtiques, a mi em costa negar-los res, reconec que els tinc aviciats, consentits a més no poder. Com ho puc evitar? Tampoc voldria, la recompensa és incommensurable: diversió i felicitat a tota hora.


_________________________________________________________

Deixeu-me que avui us conti un conte, un conte real.

Hi havia una vegada un gatet negret d’ulls grocs i pelatge preciós. Va néixer al rerefons d’una parada de carn al mercat de Sants de Barcelona. La mestressa de la parada no sabia què fer del mixet, més aviat era una nosa perquè la seva mare que era velleta havia mort en el part, i a la dona li provocava mal de cap aquell gatet tan arrugadet.

La Nuri era una dona ferma i trempada, idealista i independentista de soca-rel. Ser independentista en aquella època no era una tasca fàcil, creieu-me. S’estimava Barcelona, era la seva ciutat, hi havia nascut i allà hi falliria en un futur atziac. La Nuri havia nascut al Barri Gòtic, però en casar-se amb un gòtic del barri de Sants ja feia una colla d’anys se n’havia anat a viure vora del carrer Badal. La Nuri tenia tres fills i se’ls estimava amb devoció materna. El carisma de la Nuri i els seus grossos ulls verds enamoraven tothom.

Ens trobàvem sepultats per la darreria de l’últim quart de segle del segle XX, i la Nuri com bona mestressa de casa cada dia acudia xiroia al mercat de Sants per fer la compra.

La Titina era la filleta petita de la Nuri, i frisava per tenir un gatet, ja que li agradaven apassionadament, però el sorrut de son pare no s’estimava els animals, i a les persones... tampoc!

La Titina no es deia Titina, era un sobrenom pintoresc que li havien posat a la llar a manera de protesta  per la tirania paterna en haver-li imposat el nom d’Isabel per la seva odiosa, esquerpa i dolenta progenitora. La Nuri patia perquè lapena del seu cor era no haver-li pogut posar a la menuda de casa el nom d’Àngels, el nom de l’àngel de la seva mare.

La mestressa de la parada de carn li digué a la Nuri allò del mixet i ella no pogué evitar d’endur-se’l cap a casa.

– Nena, desperta, guaita què t’he dut! – la Nuri, il·lusionada, despertava la Titina per oferir-li el mixet.

– Què hi ha, mama? – es desvetllava la trapella de la casa fent uns ulls com unes taronges en fitar dins la caixeta de cartró. Un gatet esquifit que amb prou feines obria els ulls li oferia cents de miolets. – Visca, mama, visca, ets la millor! – aplaudia la nena emplenant de petonets de sucre mare i felí.

Per sempre més la Titina tindria un amic fidel, en Tet. Era femella però li posarienn aquell nom d’una manera amorosa.

Ningú s’estimaria una mascota tant com la Nuri i la Titina s’estimarien en Tet, el gatet d’ulls grocs com dues llimonetes. Li encantava el peixet però odiava el pinso sec, i és que en Tet era tot un caràcter. Dormiria sempre als peus del llit de la nena i li donaria afecte constantment.

( Continuarà )