Història de la nostra llengua
PER ÀNGELS ARGUIÑARENA
(1a part)
L’època pre-romana
Les llengües pre-romanes varen jugar un paper important en la futura formació de la llengua catalana. Ètnies indoeuropees varen irrompre en les nostres terres entre els segles X i VII a.C. provinents de Centre Europa. Hi hagué una segona onada de tribus provinent del nord de Suïssa i del nord-est d’Itàlia entre els segles VII i V a.C. Durant el segle VII a.C., Catalunya entrà en contacte per mar amb la civilització grega que s’establí a Empúries. Les relacions amb els grecs significaren una gran evolució històrica ja que a partir d ‘aquells moments per conèixer el passat de les terres catalanes es disposa de documentació escrita.
Els grecs, els seus notables coneixements i la seva forma de vida són cabdals per a la població indígena. Navegants i comerciants que arriben amb naus a tota la costa catalana esdevenen els transmissors de la moneda, l’olivera, la vinya, el torn de terrissaire, etc. Apareix la cultura autòctona. El món grec i el cèltic van donar com a fruit el naixement de la civilització ibèrica. Cap a finals del mil·lenni l’arribada dels pobles de Roma complementa l’herència que ajudà a modelar l’idioma primitivament.
La barreja ètnico-lingüística no va ser gaire gran amb el poble grec, la qual cosa no anul·la la forta influència grega sobre els autòctons durant els cinc segles de permanència dels grecs. Els autòctons recelaven d’ells. El substrat grec respecte a la llengua és pràcticament inexistent encara que el català posseeix un bon nombre d’hel·lenismes que han arribat a través del llatí. Deriven en dos grups: el primer reflecteix la pronúncia arcaica de la Magna Grècia i és important per a la derivació romànica. Un segon grup reflecteix la pronúncia greco-clàssica, modificada per les classes cultes de Roma.
Els hel·lenismes més significatius són els provinents de les relacions político-comercials de la Corona d’Aragó amb Grècia durant l’Edat Mitjana. La terminologia d’aquestes paraules són paleses en el llenguatge marítim. El català modern, com totes les llengües cultes, ha adaptat cultismes com crisi, drama, i tecnologismes com telèfon, aeròstat, i d’altres.
Els ibers foren els primers indígenes de les terres catalanes que usaren l’escriptura i ho feren utilitzant un alfabet propi. La majoria d’inscripcions ibèriques es localitzaren al País Valencià. Existeixen també alguns elements ibero-bascos que ens han deixat empremta. Per la seva complexitat el basc és l’etern gran desconegut i sembla que alguns filòlegs no s’acaben de posar d’acord. Hi ha la família de mots pre-romans en català que vénen del basc arcaic. La base ibero-basca de la nostra llengua és en paraules com esquerra, pissarra, isard, sàrria, etc. El lèxic ibero-basc és més aviat escàs però la toponímia és rica sobretot al Pallars, a la Ribagorça i a la Vall d’Aran. La toponímia basca arriba fins a Andorra.
L’any 218 a.C. els romans desembarcaren a Empúries. Conqueriren el litoral català i amb l’ajut de les tribus indígenes fundaren Tarraco que serviria de put de partida per a la futura conquesta del País Valencià.
Els romans imposaren el concepte de ciutat com indret d’on sorgien costums, idees, tradicions i la llengua. Per als pobles de les rodalies fou l’ideal a imitar donada la prosperitat i benestar que infonia. Amb cert retard aquestes maneres de fer arribarien al camp, però els generals romans recelaven d’aquelles gents de l’extraradi i els prohibien d’acostar-se a les ciutats, la qual cosa esperonà la creació del món rural.
La llatinització
========================
( 2a part )
Als Països Catalans el procés de llatinització esdevé lent a causa de les fortes arrels que serven les tribus ibèriques en aquestes terres entossudides a oposar una gran resistència a la conquesta de Roma, la qual persevera en la seva ideologia de caire jurídic assimilant ètnies diverses i inculcant-los cultura i llengua. Acabada la conquesta i en respirar-se la pau, Tarragona és clau per a l’expansió romana.
La llatinització fou més lenta al camp trigant segles a cristal·litzar. A les valls pirinenques persistiren nuclis de població no llatinitzada en una època lingüísticament romana. A les comarques del Pallars es parlava una llengua indígena de tipus bascoide fins als segles VI i VII.
Per altra banda a la ciutat, la parla autòctona es perdé més veloçment. Durant el segle I van desaparèixer les inscripcions en llengua i alfabet ibèric. Tant les classes mitjanes com la gent benestant de les ciutats van usar el llatí com manera comuna de parlar, i d’ells s’extrapolà a les classes modestes. Durant més de sis segles, el llatí influeix fins a transformar els costums de les parles indígenes. La cultura existent en aquella època és llatina fins i tot després de la caiguda de Roma. Els documents són redactats en llengua llatina fis al segle IX.
Dins el llegat de la romanització, el llatí romangué en les terres romanitzades i es podria dir que avui dia encara resta entre nosaltres transformat en les diferents llengües romàniques que s’hi ha derivat, a casa nostra es convertí en el català. El català és considerat com una llengua poc modificada a partir del llatí, a l’estructura del qual s’ha mantingut més fidel que d’altres llengües romàniques, com el francés o el castellà. La intensitat de la romanització a través del llatí fins a forjar la llengua catalana no resulta igual a tot el territori. Al litoral esdevé més severa, nuclis com Barcelona, València, Tarragona, Elx, Empúries, Sagunt, etc, són completament romanitzats, mentre que les pobles de l’interior com Olot, Vic, el Moianès, etc, oposen resistència conservant millor la seva personalitat. Les relacions que tenien diversos pobles de l’interior amb els cartaginesos afavoria l’enfrontament amb els romans. Indíbil i Mandoni presentaren gran oposició a les legions romanes. Hanníbal en la seva marxa cap a Itàlia passa per l’interior esperonant la gran separació que hi ha entre la costa i la terra ferma.
El Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran no assimilaren les maneres de viure i de pensar dels romans, en rebutjaren la parla, la qual cosa explicaria la pervivència de la llengua basca o d’uns parlars afins fins l’any 1000. en els segles X i XI es produí al nord-oest del Principat una perllongada simbiosi de basc i llatí. L’empremta es convertirà en inesborrable arribant fins a Andorra. Erts ( la Maçana ) prové del basc ertz, que significa riba, i Bixessorri ( Sant Julià de Loira ) prové de baxa-sarri, que vol dir lloc silvestre amb arbres.
===============================
(3a part)
El llatí del poble
El llatí del poble
El català procedeix del llatí parlat a l’època imperial, relacionat estretament amb les llengües romàniques, que es diferenciava del llatí escrit en lles obres clàssiques. Coneixem el llatí parlat a través de les inscripcions; en el teatre, que reflecteix el llenguatge popular; i en tractats de gramàtica, que denunciaven errades dels escolars.
En els seus orígens el llatí es parlava en un indret reduït on vivien els habitants del Laci (antiga regió d’Itàlia central, la seva capital era Alba Longa, després Roma). Els pobladors del Laci s’anomenaven llatins.
El llatí, llengua indoeuropea dins el grup itàlic, aconseguí ser llengua universal de cultura, i posseeix gran afinitat en els aspectes gramaticals amb les llengües europees, a excepció de l’hongarès i del basc.
L’indoeuropeu és l’idioma primitiu d’on provenen la majoria de llengües europees. Desgraciadament no se’n conserven testimonis escrits que serien d’una gran riquesa.
El llatí parlat esdevingué relativament homogeni a tota la Romània fins a la caiguda de l’Imperi Romà. Factors ètnics i socials esperonaven les diferències lingüístiques.
El llatí de la Tarraconense (que comprenia el Principat, el País Valencià i l’Aragó) originaria en un futur la llengua catalana. En aquesta zona s’establiren els veterans llicenciats de les legions romanes. El llatí de la Bètica (on les classes altes de la burgesia transmetien un llatí escolar) era arcaïtzant en contraposició al llatí de la Tarraconense , farcit de neologismes. Durant les èpoques de la República i de l’Alt Imperi les innovacions lingüístiques es produïen a la capital. Aleshores el llatí que parlava el poble es convertí en més modern i fresc.
El litoral de la Tarraconense no abandonà els lligams lingüístico-culturals amb Roma; a l’interior, Saragossa es convertia en una ciutat amb un llatí provincial que s’expandia cap al centre d’Hispània.
Per tant, podríem concloure que el castellà i el portuguès deriven d’un llatí més conservador i, en canvi, el català, el francès i el provençal provenen de formes llatines més tardanes i modernes, del llatí del poble.
