Segons la llegenda, l’any 878, el comte Guifré I el Pelós va manar als seus súbdits que obrissin una rasa profunda per ponent i pels Pirineus en comptes d’aixecar una muralla, per establir les fronteres i la independència de la nació. Els catalans estaven tan entusiasmats que cavaren desmesuradament, i assoliren d’arrencar el territori del països annexos, de tal forma que Catalunya es va anar separant a poc a poc, convertint-se en una illa. Els nous illencs s’acomiadaven amb la mà, exhibint cara de satisfacció, percebent que aviat no veurien veïns aliens, sinó el mar i l´horitzó.
Els ciutadans de l’illa visqueren feliços durant molts segles, gaudint de la llibertat. A causa de la guerra de successió, les tropes de Felip V arribaren amb milers de vaixells, exèrcits espanyols i francesos es prepararen per a l’assalt, lligaren cordes gruixudes a la terra catalana i l’arrossegaren per la força de la tirania fins a hàbitats opressius. Succeïa l’onze de setembre de 1714, i malgrat la resistència dels coratjosos catalans i els intents infructuosos de tallar les maleïdes sogues foren sotmesos sota el jou. Engrillonaren Catalunya amb cadenes gegantines, l’empresonaren i l’esclavitzaren. L’any 1975, es començà a observar l’oxidació dels grillons. Avui en dia, hi ha qui està convençut que per ponent i pels Pirineus la terra sofreix unes oscil·lacions.
Existeix una altra llegenda, que nega que Catalunya es va convertir en una illa, però que admet l’esclavització a partir del 1714.
Any 2010. Un virus mortal que només ataca els feixistes ha assolit que Catalunya aconsegueixi el dret a la llibertat, a la seva merescuda independència. Se senten càntics del més enllà, Lluís Companys i tots els màrtirs catalans coregen que per fi descansaran en pau i que s’ha fet justícia.
La llegenda tot just comença...
Àngels Arguiñarena i Orland Monguillot
Els coratjosos catalans eren feliços, i vivien en pau i harmonia, sense necessitat que ningú els perdonés la vida.
N’hi ha que no s’ho creuen, que estan convençuts que es tracta d’una llegenda, però n’hi ha que asseguren que és cert. Donem temps al temps, que segons diuen, el temps ho guareix tot, i posa les coses al seu lloc. Encara patim moltes “coses” que cal posar al seu lloc per tal d’eliminar la pantomima. La màgia existeix, i el coratge per dur-la a terme també. Tan sols manca una empenta per assolir que els incrèduls restin bocabadats.
La llegenda tot just comença...
Orland Monguillot
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
Segons la llegenda, el 2010 fou un any meravellós. El món sencer desitjava amb fruïció pertànyer a aquest idíl·lic i paradisíac país, però existia el problema de la manca d’espai. Hi havia dues solucions: viure tothom a la nació catalana, o canviar-li el nom al planeta Terra. Per què anhelaven pertànyer a Catalunya? Perquè envejaven la felicitat dels catalans. Estaven convençuts que convivint-hi s’encomanarien la joia que tant ansiejaven. I de fet, era cert. La felicitat que irradiaven els habitants de Catalunya abastava una franja dels països propers, els quals iniciaven un aprenentatge per reduir la malvolença. Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica, Austràlia, en fi, el món sencer, desitjaven la pau i l’harmonia dels catalans, per altra banda, guanyades amb esforç, suor, sang, i la mort dels màrtirs. La nació catalana era un model a seguir, però els governants dels països del planeta no sabien com imitar ni tan sols intuïen la manera d’assolir la felicitat. Per tant, tothom sense excepció anhelava viure a Catalunya. Tanmateix, no hi cabia tothom.
Seria la solució canviar el nom del planeta? O calia estar en contacte amb els catalans, gent valerosa i assenyada que no s’acovardia davant de res? Es pensava, i amb raó, que es tractava d’una mena de virus beneficiós i no pas mortal, que s’encomanava en estar en contacte amb la persona feliç. Però... un cop s’havia encomanat, la pregunta era: durava per sempre? O calia estar en contacte permanent? Calia assimilar el tarannà dels catalans i interioritzar-lo? O simplement, convivint amb ells durant uns dies ja aprenies a ser feliç? Es tractava d’un simple aprenentatge? Calia posar-hi esforç o només deixar que el virus actués? Seria convenient treure mostres de sang als catalans i sintetitzar una proteïna? Existia la proteïna de la felicitat? Seria necessari sacrificar alguns voluntaris i utilitzar-los com conillets d’Índies en benefici de la humanitat? Seria intel·ligent continuar amb les tortures? Calia estudiar uns quants individus al laboratori? Tenir-los en observació uns quants dies? Com descobrir el misteri? Com assolir de robar-los la felicitat? Per quina raó no la tenien tots els habitants de la Terra? Per què solament aquell petit indret perdut que ningú s’havia pres la molèstia de conèixer? Per quin motiu ells eren els privilegiats? No s’ho mereixia tothom? Quin mal havien fet? Què tenien els catalans que no tingués la resta del món? Per què només aquells quatre que ningú no valorava? Pel fet de tenir un idioma, una cultura, unes tradicions, un coratge únic? Per posseir un esperit de ferro? O era per tenir les coses clares, i la consciència tranquil·la? Per què?
Els catalans eren els privilegiats per tenir un idioma propi,
una cultura, unes tradicions, un coratge únic,
per posseir un esperit de ferro, per tenir les coses clares
i la consciència tranquil·la
La gent embogia plantejant-se milers de preguntes, sense resposta. Els que posseïen la resposta eren els habitants de la nació catalana. I ningú no ho admetria. Argumentaven que ignoraven com esdevenir feliços, però la gent més intel·ligent de la resta del planeta estaven convençuts que els catalans tenien la clau de la pau i l’harmonia. Es devia a una qüestió innata? Era resultat d’haver assolit la llibertat? Era un misteri. Els governants decidiren per unanimitat canviar el nom al món. Per un simple canvi de nom els habitants del planeta Catalunya esdevindrien feliços? Era un enigma. La població mundial estava a l’expectativa, esperaven el miracle. Estaven nerviosos, era el moment de la veritat. S’ho jugaven tot a una carta, i si fallaven, ho perdien tot. Era arriscat. Ignoraven com actuar, de fet, no havien sabut mai com actuar, i necessitaven algú que els alliçonés. Era una situació desesperada, però, de què es queixaven?, si eren els responsables de la catàstrofe. Ho havien provocat ells mateixos, amb les enveges, la manca d’amor, amb actes repulsius, maltractant el més feble, amb actituds execrables, típiques de dimonis. Ho sabien, una veueta els cridava, i els culpava.
Transcorregué un dia, i tot estava igual. Després una setmana, un mes. La gent es desesperava, no tenien paciència, s’adonaven que havien comès un greu error. N’hi havia que se suïcidaven, n’hi havia que encara eren més agressius, i s’acceleraven els assassinats. Tothom embogia, no hi havia marxa enrere, era massa tard. Fins i tot, per un caprici del destí, hi hagué mutacions, i les persones esdevingueren una mena de rates, o una mena de persones, persones fracassades. Era l’apocalipsi. La fi del món. Només se’n salvaven els coratjosos i feliços catalans, els quals observaven amb llàstima com els mutants que tant els havien torturat tastaven una mica de la seva pròpia medecina. A la fi, de tots els habitants del planeta (era una veritable ximpleria anomenar-lo diferent, però qualsevol cosa és bona perquè l’enveja és molt dolenta), només quedaren els que vivien a Catalunya, la nostra pàtria estimada.
De tots els habitants del planeta només quedaren
els que vivien a Catalunya, la nostra pàtria estimada
A partir d’aleshores, la feina era àrdua, començaren a repoblar tot el planeta, a escampar-se per tots els països. Canviaren el nom de les nacions, dels estats, i cada país portava el nom d’una comarca catalana, d’una ciutat o d’un poble de Catalunya. El món sencer, ara sí, era feliç, i el que és encara més bonic, el món sencer era lliure.
La llegenda tot just comença...
Orland Monguillot
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
Segons la llegenda, el 2010 fou un any meravellós. Els catalans s’havien escampat per tot el planeta, que ara per unanimitat, s’anomenava planeta Catalunya. Però la felicitat va ser mutilada per uns invasors alienígenes matussers, agressius i manipuladors que parlaven un argot inintel·ligible repugnant, i que pretenien imposar-lo, amb la prohibició de les tradicions i dels costums catalans, i eliminant els que no fossin submisos, els que no aprenguessin la pseudo-llengua.
Un altre cop l’autoritarisme? La situació esdevenia inacceptable, era impossible tolerar el retorn a l’època medieval, els humans ho consideraven inadmissible. Els intrusos usurpavides, dèspotes i violents, eren uns quaranta milions i escaig, massa gentussa per als coratjosos catalans, els quals eren molt intel·ligents, preferien fingir ser uns beneits, i obeïen les ordres dels extraterrestres, esperonant els forasters a creure que eren llestos, quan en realitat eren uns cretins imbècils. Els alienígenes inadaptats i dictadors estaven contents, dins la seva estúpida supèrbia.
Els alienígenes
inadaptats i dictadors
estaven contents,
dins la seva estúpida supèrbia
Els valents i astuts catalans esperaven el moment adient, pacients, amb serenitat. S’organitzaven reunions clandestines sota el lema Tornarà a ser rica i plena. D’amagat dels terroristes extraterrestres, els espavilats catalans planejaven la recuperació dels seus drets. Com que eren els servents esclaus dels dominadors i inquisidors alienígenes tanoques, era factible i senzill administrar-los dosis d’amor, de sentiments humans i anar infiltrant la llengua catalana, un veritable verí per als malentranyats, sense que els gamarussos despietats ho notessin. A poc a
poc, els curts de gambals anaven fallint, pensant que els afectava una malaltia autòctona, mentre els seus metjastres inútils navegaven per la ignorància crassa més infinita i absurda. Aquesta vegada no servia un virus mortal que només ataqués els feixistes, ja que els tarats alienígenes ocupes no eren ni feixistes, sinó simples éssers inhumans que no distingien el bé del mal, solament actuaven com els havien ensenyat els seus progenitors o els mitjans d’incomunicació del seu obscur i sòrdid planetoide, i se’ls creien sense plantejar-se si era correcte o si estaven equivocats, convençuts que era l’única forma possible de comportar-se.
Quan s’eliminà la darrera espurna d’immundícia, els catalans, feliços i lliures, celebraren el Dia de la segona independència, esperant amb candeletes els intrèpids temeraris que gosessin d’envair-los. Fins i tot crearen un poema-himne:
Malgrat que els invasors es creguin forts,
nosaltres tenim l’arma més potent,
vencerem l’enemic, que caigui el monstre,
coratge i sentiment ens fan valents.
A cop de mots
escapcem caps,
a cop de mots.
Brandem ben orgullosos la senyera,
nosaltres, coratjosos catalans,
amb sang assolirem fer la drecera,
portem les quatre barres a les mans.
A cop de mots
escapcem caps,
a cop de mots.
La llengua, els castellers i la sardana,
símbols de germanor i de llibertat,
el firmament sencer és nostra estelada,
ningú en tot l’univers ens vencerà.
A cop de mots
escapcem caps,
a cop de mots.
El món, satisfet, respirava radiant; les plantes, exuberants, creixien contentes; la natura, que cobria la major part dels països, desprenia aroma càlida; el mar, amb onades d’escuma blanca, convidava a la placidesa; els animalons, alegres i somrients, saltironaven omplint els boscos de joia; el cel, blau i majestuós, brillava amb tota la seva esplendor; els núvols, suaus i flonjos, el decoraven amb pinzellades artístiques; i el sol, d’un groc refulgent, somreia joiós. Quan plovia les gotes es convertien en perles i diamants en contacte amb l’herba, una herba verda i vellutada. L’aigua era abundant, brollava dels rierols subterranis, emergida de l’univers que proveïa de tot el necessari.
El planeta Catalunya era un paradís celestial, una terra pròspera i rica, un indret idíl·lic, on es podia dormir tranquil sense necessitat de patir por, on la covardia s’havia desterrat, on la pusil·lanimitat s’havia exiliat als confins més remots i llunyans del firmament.
Catalunya era un paradís, una terra pròspera,
un indret idíl·lic,
on es podia dormir
tranquil sense por,
on la covardia
s’havia desterrat
I quan els catalans observaven el cel durant la nit, distingien uns estels nous força brillants. Els batejaren amb el nom de constel·lació de la Supèrbia desintegració, ja que representaven els invasors que en comptes d’integrar-se, parlar la llengua autòctona i pròpia, adaptar-se als costums i tradicions del país i respectar els habitants que hi vivien abans que arribessin els intrusos, preferien torturar i martiritzar per pur plaer i per la ignorància de considerar-se superiors.
La llegenda tot just comença...
Orland Monguillot
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
Segons la llegenda, el 2010 i el 2011 foren anys meravellosos.
De sobte els visitaren uns individus radioactius, una mena de rèptils i d’altres, els quals s’anaven alçant erectes i esdevenien pseudo-humans, amb l’aparença de persones, quan en realitat eren monstres disfressats que pretenien aparentar una nova raça de bona gent. Els rèptils i els escarabats malentranyats albergaven l’obsessió d’eliminar els habitants del planeta Catalunya. Els rèptils, els escarabats i les rates irradiaven maldat, i amb hipocresia i falsedat assoliren de sembrar el mal. Els canviaren la llengua, per una de molt repugnant, el reptol, i els reptolistes, o sigui els partidaris dels rèptils, dels escarabats, de les rates i de les sangoneres, intentaren de guanyar amb jocs bruts, trampes i males arts.
Amb la seva hipocresia i falsedat assoliren de sembrar el mal
Però els habitants del planeta Catalunya no eren tanoques, i havien fingit perdre el preciós idioma, és a dir, el nostre estimat i bellíssim català. Com sempre, els havien enredat, posseïen un bagatge de segles en l’art pacifista. La radiació no els afectava gens, estaven enfortits a prova de bomba, i a més era tan minsa que no hauria afectat ni a una formiga, encara que els rèptils, escarabats, rates, sangoneres i borinots creien que eren els reis de l’univers. Ara sí que calia agafar la falç, i escapçar caps, atès que tallar la misèria de cervellet dels mutants no era considerat un delicte. Catalans i catalanes brandaven la falç, i reptolista que enxampaven, reptolista que anava al forat. De seguida s’adonaren els invasors que no hi havia res a fer, i que el reptol no dominaria mai, encara que el volguessin imposar.
Que tornin a la seva fastigosa terra llunyana plena de porqueria i de femers!
Que se’n tornin amb la seva radioactivitat a la seva cort de porcs!
Que marxin els invasors cruels i despietats!
No volem turba superba ni extraterrestres ni forasters!
Que pleguin i que aprenguin el català!
Aquests i d’altres eren els crits de la gent, satisfeta d’haver vençut l’enemic per enèsima vegada. Els monstres fugiren amb la cua entre les cames, acoquinats i esporuguits.
I el planeta Catalunya, feliç i joiós, s’enorgullia dels seus habitants, els catalans i les catalanes, esperant que vinguessin més invasors estúpids i absurds. Sabia que els coratjosos els vencerien tants cops com calgués.
El planeta Catalunya, feliç i joiós,
s’enorgullia dels seus habitants, els catalans i les catalanes
La llegenda tot just comença...
Orland Monguillot
Segons la llegenda, el 2010 i el 2011 foren anys meravellosos.
Una nova invasió de pseudo-humans, rèptils, escarabats, rates, sangoneres i borinots, els anomenats reptolistes, els atacaren amb ràbia i enveja. Fou aleshores quan els catalans assoliren vèncer, a base de cops de falç.
Les invasions havien estat escapçades amb amor i cops de falç
Transcorregueren molts anys, i els habitants del planeta Catalunya estaven convençuts que mai més cap invasor no gosaria de destarotar-los. No tenien en compte que els reptolistes s’havien amagat en coves a les entranyes de la Terra , i que els seus descendents estaven preparant una venjança cruenta. Havien esdevingut gegants, eren éssers prehistòrics, salvatges, sanguinaris, emetien sons guturals i no posseïen cap mena de cultura. Sortiren dels seus caus, i es disposaren a encetar una batalla. Havien criat com rates, eren milers de milions, i envaïren el món sencer. La gent, esfereïda per l’alçada d’aquelles aberracions, corria esparverada. Se’ls va acudir que podien apaivagar els cafres oferint-los uns cotxes i unes pilotes. Per a ells, els cotxes eren menuts, i les pilotes feien l’efecte d’unes baletes. Atès que la mentalitat dels reptolistes era la d’un infant, calia donar-los joguines. Així els mantenien distrets.
La gent, esfereïda per l’alçada d’aquelles aberracions, corria esparverada
Però no es podia cantar victòria, en qualsevol moment esdevindria la catàstrofe. Es proposà que portessin milions de cotxes i de pilotes a l‘Illa Rèptica al bell mig de l’oceà atlàntic. Només calia enfonsar-la perquè els monstres fallissin ofegats. Malgrat les bombes atòmiques que hi llançaren, l’Illa Rèptica s’hi resistia, indemne, i els gegants continuaven jugant, distrets.
Els gegants continuaven jugant, distrets
En qualsevol moment les aberracions es cansarien de jugar amb cotxets i baletes, i començarien a jugar amb els habitants del planeta. La situació no podia ser més caòtica. Aleshores decidiren recórrer a la màgia. Invocaren els déus, els dimonis, els esperits, totes les forces de l’univers. Fins que van ser escoltats.
A l’Illa Rèptica s’iniciaren una sèrie d’esdeveniments catastròfics
A l’Illa Rèptica s’iniciaren una sèrie d’esdeveniments catastròfics. Centenars de volcans entraren en erupció. El mar s’embraví, i les onades gegantines arrasaren la zona. Un terratrèmol ferotge assotà l’illa sencera, es partí en milions de bocins. Però els malentranyats, immunes a la lava incandescent i a les onades, sabien nedar, i no es cansaven. Aviat arribarien a terra ferma. Els mutants eren indestructibles, i estaven disposats a jugar amb les joguines vives.
Els mutants eren indestructibles
Aleshores es van elaborar unes llaminadures grandioses, farcides de quantitats descomunals de verí. Quan van arribar els monstres, amb ganes de jugar i amb una fam rabiosa, els oferiren les llaminadures, que es cruspiren en segons. Començaren a caure desplomats. Per fi havia desaparegut l’amenaça.
Les llaminadures assoliren vèncer els monstres
I el planeta Catalunya, com sempre orgullós dels seus habitants, somreia satisfet, esperant nous mutants, noves bèsties infantils que vinguessin a envair el poble més noble de l’univers.
La llegenda tot just comença...
Orland Monguillot
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
