La dolçor de la poesia
Ombres (poema)
La vaca parladora (poema)
Amic (poema)
Dues llàgrimes (poema)
Per a tu (poema)
Infinit (poema)
El mar (poema)
El meu refugi (poema)
Poemes (poema)
Esperança (poema)
Espanyaportes o lladres de cases (poema)
El curt viatge (poema)
Company de viatge (poema)
No ens calien els mots (poema)
El tracte (poema)
Ansietat (poema)
Davant el full perdut (poema)
Eterna (poema)
Esclau del teu pensament (poema)
Avui sols vull dir-te (poema)
No gosem (poema)
El més trist de tot (poema)
Si us plau (poema)
El clam (poema)
Un món infernal (poema)
Mesells (poema)
Misèria (poema)
Serralada d'or (poema)
Un poc del teu somriure (poema)
Lluernes (poema)
Nuesa del món (poema)
La crua realitat (poema)
He pensat en tu (poema)
Fills d'una pàtria (poema)
Ulls fulminadors
Vida campestre
Joc de sang
Ombres (poema)
La vaca parladora (poema)
Amic (poema)
Dues llàgrimes (poema)
Per a tu (poema)
Infinit (poema)
El mar (poema)
El meu refugi (poema)
Poemes (poema)
Esperança (poema)
Espanyaportes o lladres de cases (poema)
El curt viatge (poema)
Company de viatge (poema)
No ens calien els mots (poema)
El tracte (poema)
Ansietat (poema)
Davant el full perdut (poema)
Eterna (poema)
Esclau del teu pensament (poema)
Avui sols vull dir-te (poema)
No gosem (poema)
El més trist de tot (poema)
Si us plau (poema)
La síndrome d’Estocolm o
Catalunya segrestada per... (poema)
La mare que els va ferir!
S’ha fos la mare dels ous o
la gallina dels ous d’or
El senyor dels helicòpters
N'estic fart (poema)
La gavina negra (poema)
El clam (poema)
Un món infernal (poema)
Mesells (poema)
Misèria (poema)
Serralada d'or (poema)
Un poc del teu somriure (poema)
Lluernes (poema)
Nuesa del món (poema)
La crua realitat (poema)
He pensat en tu (poema)
Fills d'una pàtria (poema)
Ulls fulminadors
Vida campestre
Joc de sang
Segrestat
Novel·les a la carta
La cambra infernal
La casa sinistra
Que n’aprenguin!
La màquina del temps
Tan sols (poema)
Entre voltors (poema)
La invitació
La casa sinistra (fragment)
Quatre barres (poema)
Triomf (poema)
Proves falses
Crear monstres
Flor catalana (poema)
Camins lliures (poema)
========================
No es pot opinar sobre un llibre de poesia sense haver-lo llegit. Em refereixo a llegir-lo a consciència, amb paciència, lentament, sense presses, assaborint cada vers, cada paraula. La poesia, si la llegim com la prosa, com si fos una novel·la, cometem un greu error.
M’agradaria fer unes lloances i cantar les virtuts de la poesia. Però és impossible parlar-ne sense endinsar-se en els poemes, igual que per copsar la dolçor cal assaborir menges dolces. ¿Com expliquem a algú que no ha tastat mai res dolç el significat de la dolçor? El diccionari ho soluciona fàcilment. Diu que dolç és el gust que tenen el sucre o la mel. Si algú no coneix ni el sucre ni la mel, és impossible fer-li entendre què és la dolçor. Podríem dir que és el contrari del salat? No, el dolç no és el contrari del salat, igual que la poesia no és el contrari de la prosa.
Intentarem d’explicar-ho el més senzill possible. Per captar el sentit de la poesia, el primer és no enganxar-nos en la típica frase, en boca de la majoria: “ no l’entenc”. Segon, la poesia és música, i com a tal, caldria veure-la des d’aquest punt de vista. Tercer, no hem de llegir un poema, i deixar-lo de banda. És important rellegir-lo, copsar els versos, el missatge que ens vol transmetre. És possible que no arribem a entendre’l, però almenys haurem penetrat en la seva essència, i segur que ens aportarà quelcom positiu. Ens farà més rics, més plens, més feliços. Si el poema és trist, que no ens preocupi si ens entristeix, ens haurà emocionat, perquè la poesia ens ha de tocar la fibra, la sensibilitat, el sentiment.
Sense adonar-nos-en, anem perfilant les idees. Quedem-nos amb les imatges de llegir la poesia a consciència, amb paciència, assaborint-la; no és el contrari de la prosa; no podem posar l’excusa de no entendre-la; la poesia és música; i també que cal copsar el sentiment.
Tenint en compte aquestes pautes, penso sincerament que per crear poemes es necessita sensibilitat i sentiments que tothom pot desenvolupar, tothom és poeta si realment ho sent en el seu cor, i tothom és capaç d’elaborar versos emotius amb mestria, amb elegància, amb intel·ligència i amb sensibilitat, els quals tindran tots els ingredients, la musicalitat, el sentiment, la rima, el ritme, ingredients indispensables perquè el lector s’apassioni, i si algun poema no s’entén, no patiu, no us desespereu. El podeu rellegir tantes vegades com vulgueu. Si no és avui, serà demà, o un altre dia. Perquè la poesia no caduca, sempre té vigència.
Us aconsello que llegiu, que llegiu poemes, i és quan veritablement copsareu el sentit, el sentiment, la música, el ritme. Experimenteu vosaltres mateixos la dolçor de la poesia. Quan hàgiu tastat el gust del sucre, de la mel, aleshores em podreu explicar què és la dolçor.
Orland Monguillot
Em cal el teu perdó
Constantment el record
truca a la porta,
blau, morat o vermell,
vigorós com un roure
estén les seves branques
per abastar el meu cel,
és un mantell de plata,
argent de foc encès.
Destaca d’entre els altres
l’estel més lluminós,
és d’ocre clar i amara
tot l’horitzó sencer.
És un estel trapella,
sovint em fa l’ullet,
somriu tal com tu ho feies,
és ell el meu anhel.
Algunes matinades
entona belles cançons,
són harmonies d’àngels
que serven el teu nom
i trenen una capa,
refugi de trist dol.
Avui cal amagar-s’hi,
les llàgrimes són d’or,
i sols vull ofrenar-te-les
per demanar perdó.
Àngels Arguiñarena
19 d’agost de 2011
Ens calen respostes
I em sento estrangera
a casa meva,
confessar-ho és quelcom
que m’omple de pena,
i quan vaig pel carrer
és un fet que em colpeja
el més profund de l’essència.
I no ho puc evitar
de sentir-me estrangera
a casa meva.
Gairebé ningú
respecta la meva llengua,
no parlar-la és un costum
massa estès a la terra,
i és per això que jo
em sento estrangera
a casa meva.
A ningú l’amoïna
el futur del meu poble,
invasors van venir
anys molts anys enrere,
i encara avui dia
ni s’adapten ni s’integren,
són marginats socials
en gran nombre,
s’automarginen ells sols,
i la paradoxa és
que marginen el meu poble,
no li donen respir,
ni descans o cap almoina
d’amor, de comprensió,
d’un xic de respecte.
Encara ens hem de sentir dir
que per res del món
hem d’imposar la nostra llengua,
quan és una d’aliena
la que a tota hora s’imposa,
a crits de silenci,
a brams d’indignació,
ella sempre hi és
sense demanar perdó
per tantes mentides
per massa raons,
un futur afòtic
li espera al meu món.
I potser som pocs
però tenim la raó,
i mai de la vida
demanarem perdó
per ser catalans
per ser de debò,
i tenim l’arma
més poderosa del món:
LA RAÓ,
i ja no volem continuar
sentint-nos estranys a casa nostra,
ens cal trobar solucions i respostes.
Àngels Arguiñarena
21 d’agost de 2011
El tresor
Fa tres-cents anys que esperem,
això et sembla tenir pressa?
Ens cal, ara, alliberar-nos
del martiri de la bèstia.
Atonyina i colpeja,
hi ha qui diu que ja estem bé,
el masoquisme ens assetja,
i jo, ja no puc més!
És la llengua nostre emblema
i la bella identitat
d’aquest poble que es rebel·la
i sempre es rebel·larà
d’injustícies i calúmnies,
molts errors i més mals.
Ens cal sanejar la pàtria
per tal d’assolir algun dia
la Catalunya ideal.
Cuidem la nostra cultura
i estimem la nostra llengua,
usem-la amb normalitat,
ja que si no ho fem nosaltres
digueu-me, qui ho farà?
I si el Barça és més que un club,
el català és més que una llengua,
ens cal preservar-la doncs
del passotisme i dels enzes.
Una manera de viure
rau dins el nostre parlar,
podrem atènyer el somriure
que encomana el català,
i per fi serem tots lliures
i Catalunya triomfal!
Àngels Arguiñarena
1 de setembre de 2011
Un país ocupat
Un país ocupat
no té ni veu ni vot,
se li denigra
la seva llengua
i se’n fa mofa
del seu estat.
Un país ocupat
acota el cap
davant l’ocupa
i no el preocupa
agenollar-se
davant l’enemic.
És miserable
un país ocupat?
Tothom ignora
el seu estatus,
a ningú li importa
el seu origen
ni el seu final.
Un país ocupat
escolta tothora
la llengua estranya
que li pren l’alè
i sovint l’enganya.
Per ara i sempre
no volem nosaltres
que el nostre sigui
un país ocupat.
Àngels Arguiñarena
8 de setembre de 2011
La nostra nació
Voltors que esquincen la llengua,
putxinel·lis sense nom,
paraules que es perden sempre
més enllà de l’horitzó.
No trobo la teva petja,
explica’m on és l’honor
el projecte et representa
però tu has perdut el nord.
Vencedors o perdedors,
embolica que fa fort,
invulnerables tothora,
salvarem nostra nació.
Àngels Arguiñarena
8 de setembre de 2011
Ombres
Deserts de cultura,
deserts sense sol,
els teus ulls no hi veuen
ni tens cap consol.
Paraules tan buides
ressonen a poc,
algunes mentides
són plenes de corcs.
Sovint passejàvem
per un carreró,
lluny de la sortida
perdíem el nord.
Ofega la vida
sense evolució,
engrunes de fàstic
entre ombres de pols.
Àngels Arguiñarena
17 d’agost de 2011
La vaca parladora
Holanda o Dinamarca?
No em feu riure,
per favor,
on són les bones maneres?
On és l’educació!
I on la nostra cultura
perduda en l’horitzó?
Fosc cinisme m’aclapara
i tu et rius del meu cognom,
¡qui dirigeix la mandanga
d’aquest teatre de porcs!
Putxinel·lis sense treva
escometen la raó.
Ahir vaig veure una vaca
que volava pels contorns,
lluïa silueta vella
i feia força pudor,
la gent quan l’assenyalava
es desmaiava d’horror,
ella cantava una farsa,
ho entonava sense por,
les seves paraules tosques
insultaven a tothom,
deia que a Dinamarca
el poble anava de tort,
que els governava una meuca
que es venia per un mos,
els ciutadans enfollien
renegant de l’obagor...
d’un plegat aquella vaca
parlava un català culte
embadalia les masses
amb una fina dicció.
Sense embuts malparlava,
preocupada pels triftongs,
opinava ben tossuda
que no teníem perdó
de permetre a alguns polítics
empastifar l’idioma
difuminant la cultura,
renegant i maleint
per fingir sense pudor
davant de la galeria
que Holanda és nostre futur
i Dinamarca un regal
on ens hem d’emmirallar
per ser un país de debò
o procurar-nos consol.
Els havien tocat la butxaca
i el forat era molt gros!
Àngels Arguiñarena
14 d’agost de 2011
Amic
El valor més gran que hi pugui haver:
l’amistat.
I un amic no t’abandona,
i un amic és per sempre,
i aquest amor no s’esborra
ni dalt la petja del mar,
ones furients que res no hi poden
davant un sentiment tan noble.
On ets, amic, que encara et busco?,
enllà del temps copso ta remor,
mes no sé com retrobar-te,
com retrobar el que mai s’ha tastat?!
Un ram de lliris blancs
a manera d’ofrena,
a manera d’ofrena
un gros ram de lliris blancs,
assutzenes perfumades
de color nacre i ulls tristos.
La melangia emplena aquestes ratlles,
i el llapis anhela abastar-te.
On ets amic de l’ànima?
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
Dues llàgrimes
Persones mesquines
sense esperit,
no valoren ningú,
per ells tothom
és una llàstima.
Persones que no pensen
en el proïsme,
solament en la pròpia panxa.
Mons hostils que sols aparenten
dues llàgrimes,
una és per a tu,
i l’altre d’odi
per a nosaltres.
Nosaltres, que no hem tastat
cap engruna d’amor
d’aquest món hostil
que ens jutja com lladres.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
Per a tu
Vuit poemes per a tu
que m’estimes massa,
vuit poemes que són
part de la meva ànima,
rep-los doncs com una ofrena
per sempre amar-te.
Ells vetllaran els nostres somnis
plens d’esperança,
no vull que perdis la fe en nosaltres,
tu i jo som el més important,
aquest nostre món ben amable,
i si la rutina el torna fat,
i si el dia a dia el fa pesat,
no oblidis mai que t’estimo.
I qui ho consideri cursi
que se’n vagi a prendre vent,
i m’és igual si els mots no em rimen,
hi ha éssers que viuen plens de mentides,
però el nostre amor és ver i afable.
Malgrat tot he d’estimar-te,
malgrat el temps cal retrobar-te.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
Infinit
Genèticament perduda
en una dimensió
inabastable.
Ningú copsa,
ningú entén
aquesta ànima.
La solitud
li colpeja
la ment.
Solament un record
la manté ferma:
l’amor de la mare
entregat i lleial
com cap altre,
sempre hi és
per reconfortar-la.
Aleshores la solitud
és falsa i el temps amable.
Genèticament perduda
en una dimensió
inabastable,
qui sap si regressarà
al món que sovint l’encalça.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
_________________________________
El mar
I dins la meva ment
la remor del mar
que mai no cessa
com a símbol de vida,
en un nivell més enllà
de nosaltres mateixos.
Ones de nacre
abraçant-me les espatlles,
càlida espera
entre un bes i l’altre.
Mans suaus alhora fermes
em recorren la cintura
penetrant-me l’ànima
fent-me vibrar en amarar-me
d’escuma blanca.
Ulls verd maragda
per abastar-me el cos
i resseguir-me l’ànsia
de quelcom més entranyable.
Misteri i pau vora les ones
si tu m’empares,
desconegut de sorra
i de pell falba.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
__________________________________
El meu refugi
Ets tu el meu refugi,
càlid i temperat,
farcit d’estones de solitud
vora el port de l’esperança.
I ets tu el meu refugi
per emparar-me el seny
que potser em manca
rescabalant-me d’una funesta
tragèdia que em sotja
insultadorament.
Insultadorament em sotja
la tragèdia entre ombres de boira,
però tu l’esvaeixes sense misteris,
sols amb les belles paraules.
La teva dolça veu
encara ressona dins el meu cor
i res farà que t’oblidi,
ets amb mi i així ho copso,
callada, parlant-me, estimant-me,
amb tot el temps del món
sense temps per apartar-te,
vetllant-me com a promesa de vida
dins un temps que mai no marxa.
Congelats els sentiments
ens serven en la nostàlgia.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
A la meva mare
Núria Arguiñarena
en el 24è aniversari
del seu decés.
__________________________
Poemes
No sé si són molt bons
o molt dolents
o potser només són mediocres,
en realitat tant me fa,
sols expresso sentiments
senzills i simples
com l’albada.
Un raig de llum
em mostra el nou dia
i vull sentir-te a la vora
entre els records de tota una vida
de vellut i alegrança.
Com oblidar-te?,
és impossible,
i a hores d’ara
dir que t’enyoro
es fa insuportable,
vint-i-quatre anys
sense tu somrient-me
són una condemna
que ningú es mereix
sols per estimar,
que potser és pecat?,
un pecat perdonable...
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
______________________________
Esperança
Un vel de misteri
entre tots dos,
subtil i sublim
com els teus llavis
que em parlen
seduint-me l’ànima.
Encara ets un inconegut
però les teves mans
m’acaronen l’essència,
ets al meu costat
per confortar-me.
No hi ha dubtes ni penes
en el nostre viatge,
és un trajecte plaent
tan simple com la vida,
tan senzill com amar-te,
inconegut que ara em parles
amb veu melosa
i alegria sincera.
Ni tan sols sé el teu nom
i un món nou s’obre davant meu,
davant nostre el miratge és real,
val un univers entre embostes
de felicitat i gaubança.
Les nostres vides lligades per sempre
en un bell lligam d’esperança.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
Espanyaportes
(o lladres de cases)
Em contamines...
la ment
amb mots tòxics,
ni tan sols són mots,
són sons guturals
que tu expresses
convençut de seduir-me,
i ni tan sols em fas fàstic,
més aviat em fatigues,
estrany menyspreable,
pretens subjugar-me,
et creus superior,
amarat d’aquesta obscura supèrbia
que t’obnubila l’enteniment.
La teva hostil llengua
vol anul·lar la meva,
solapar-la, i ella no és culpable,
però tu sí, ella sols és l’eina
que uses per menystenir-me
a mi, a la meva cultura,
als meus avantpassats.
Fa segles vas segrestar
la meva gent a la pròpia llar
obligant-nos a seguir els teus vocables,
el teu repulsiu tarannà,
ets un paràsit en casa aliena,
espanyaportes miserable.
Àngels Arguiñarena
12 d’agost de 2011
___________________________________________________
El curt viatge
Impermutable la teva vida
és l’única que tens,
ningú no pot substituir-la
i cap altre l’ha de viure per tu.
No siguis doncs esclau dels abismes,
no permetis als savis que parlin
en nom del teu propi seny.
Inclou gestions i altres encàrrecs
a la llista de les despeses,
dóna-li sentit al teu bagatge
sumant-hi aventures i vivències,
frueix de les hores restades a l’espera
i viu intensament el curt viatge.
Despulla’t de manies i rareses,
no t’escoltis a qui pretengui tallar-te les ales,
cal que el teu vol sigui lliure
per gaudir plenament del curt viatge.
Àngels Arguiñarena
5 d’agost de 2011
_______________________________________
Company de viatge
T’expresses fluidament en la meva llengua,
dius que és important parlar-la
si ets a la nostra terra,
i ho dius amb una simplicitat irrefutable,
no hi ha ni amor ni odi en els teus mots,
bé, potser sí una mica d’afecte
i la tendresa de la teva bella joventut,
desconegut que avui em parles
quan hem coincidit en el nostre viatge,
tu tot just el comences
i l’energia et desborda
les il·lusions també són dalt les teves espatlles.
És un prodigi contemplar-te
sadoll d’alegrança
i noves esperances,
tant de bo que la vida
et mostri senderes benignes.
Àngels Arguiñarena
5 d’agost de 2011
______________________________
No ens calien els mots
Tots som estrangers en terra de ningú,
en terra de ningú tots som estrangers,
i els teus ulls em miren
com si no m’haguessin vist mai,
com si no m’haguessin vist mai
els teus ulls em miren
dins la fosca de la teva ignorància
on no hi pots guardar res,
on s’hi escolen les memòries...
dels avantpassats.
La teva ombra et guaita
sense embuts enmig del silenci,
aquest dens silenci en el qual em parles,
em costa d’entendre la teva llengua,
estranya llengua que sols puc comprendre,
com un jeroglífic la desxifro,
només aleshores ens és permès comunicar-nos:
“abraça’m, t’estimo”.
No ens calien els mots per a aquest missatge.
Àngels Arguiñarena
5 d’agost de 2011
___________________________________________
El tracte
Sequera de goig sobre les espatlles,
eixorca la terra, el dolor és punyent,
brolla el tracte malèfic de l’infern,
impregna muntanyes, sendes i tremps.
Viatgers d’arreu caminen sense esma,
nus van avançant sense progressar,
les cames sagnen, s’estan escolant,
podrits els membres es van escapçant,
els udols d’horror saturen el seny,
vida perduda llisca vers l’avern.
El tracte assumeix les regnes del món,
l’honestedat fuig ben intimidada
i una cort de porcs governa el nou món,
els mandataris disfressats de xais
són els assassins dels àngels i els nens,
ordeixen misèries premeditades,
s’ha fos el bé, el caos és servit,
instauren guerres, regalen fusells,
el lucre veloç ateny esperits,
llord i repulsiu neix un nou concepte:
matar és el millor, l’egoisme regna.
Àngels Arguiñarena
1 d’agost de 2011
Ansietat
Castells de paraules vers el firmament,
castells que apareixen més enllà del temps,
idees marcades amb foc si calgués,
persones que pensen però no fan res.
Els segles que passen muts entre les cendres,
errors que no es paguen, ningú ho pot comprendre.
Copses tanta angoixa dins la dignitat?,
l’orgull que s’escapça, res el pot salvar.
Sortides tancades, capricis obscurs,
sentències malvades, gents sense futur.
On és el Nirvana que tu vas prometre?,
on és el llinatge de la nostra fe?
Ningú ja no hi creu en la llibertat,
la gent vol justícia, feina, un futur clar,
com un càncer cruel el feixisme avança,
ningú no sap parar tanta malvestat,
ferida de mort està l’esperança,
aquella il·lusió que plegats niàvem,
obnubilació i mala maror,
els ocells són morts i el niu desolat,
¿pot alguna veu calmar l’ansietat?
Àngels Arguiñarena
1 d’agost de 2011
__________________________________
Davant el full perdut
Davant el full perdut penso i respiro,
per què em manquen les forces per lluitar?,
per què em manquen les forces per lluitar?,
estic tan decebut que m’enretiro,
per què no em queda espurna per donar?
El futur que encara tinc per davant
és escarpat i ple d’adversitats,
mes no oblido que es dibuixa un encant,
l’encís dolç i amarg de la veritat.
Davant el full perdut res no m’importa,
em manca un trist paper per estripar,
i restaré tot sol tancant la porta,
el blanc de les parets em servirà.
La crua maduresa m’ha fet veure
que no es pot negar la realitat,
hem crescut, no som nens, no ens facin creure
que sempre han existit els tres reis mags.
Davant el full perdut no puc escriure
la resta del que em queda de camí,
ho bandejaré tot, anhelo viure
ho bandejaré tot, anhelo viure
tranquil, fruint amb tu, sense patir.
Tan sols desitjo que els estels em deixin
una oportunitat per tenir sort,
alimentar el foc, que la flama creixi,
abans d’arribar el temps de perdre el nord.
Davant el full perdut, ara trobat,
em sento renovat, estic content,
davant la vida aniré de la mà
del teu amor tan tendre i tan sincer.
Orland Monguillot
29 de juliol de 2011
Eterna
De petit ja t’agradava
música i violoncel,
música i violoncel,
a la sang duies marcada
una vida amb anhels.
La teva vila nadiua
fou la vila del Vendrell,
la gent es meravellava
en sentir-te tocar arreu.
Sant Salvador i la platja
et varen encisar el tremp,
contemplar tanta bellesa,
el crepuscle, el mar encès.
I quan eres lluny de casa
t’enyoraves del passat,
les ones del mar frisaven
per acaronar el teu arc.
Si el violoncel vibrava
és que tu el feies ballar,
i la pau al món portaves
entre harmonies i esclats.
Una existència longeva
plena de penes i glòries,
però encara ens sembla curta,
voldríem que fos eterna.
Àngels Arguiñarena
29 de juliol de 2011
Esclau del teu pensament
Moments viscuts de placidesa immensa,
instants feliços i de serenor,
estones de sensibilitat tendra,
dies sencers de joia compartida,
mesos i anys ben sadollats de vida...
¿ no compten gens contemplant l’horitzó?
El camí d’ombres malmès i escarpat
que mena vers pous de profunditats
infinites no em feia mai cap por,
fins avui, que tot s’ha partit en dos.
Els llavis no es fonien en un bes?
Potser l’escalfor de les abraçades
era falsa, fredor en realitat?
Vols fer-me creure que eren una farsa
els nostres esguards de complicitat?
Els sentiments d’amor que compartíem
s’han fos en un rampell de crueltat?
Els llavis no es fondran amb vehemència,
les abraçades es refredaran,
ja no es trobaran els nostres esguards,
els sentiments d’amor esdevindran
pura i despietada indiferència.
No recordes la fervent passió
que ens agombolava increïblement?
Has oblidat les cançons amoroses
que alegre t’entonava a cau d’orella?
Per què no puc ni demanar perdó,
i no em permets ni pidolar clemència?
Una daga enfonsada al cor que va
sagnant, que em consumeix la perduda ànima,
que em xucla les entranyes fins que tan
sols tinc un trist alè per demanar-te
una oportunitat per estimar-te,
per aconseguir que sigui possible
el nostre amor, i que la llunyania
que ens separa s’escurci fins que els dos
mons es fonguin ardents en un de sol,
permet-me penetrar al teu pensament,
els estels m’envejaran, i la lluna
xisclarà, gelosa, i grotescament
s’amagarà corrents darrere els núvols.
Sé que depenc de tu, i et dec la vida,
al teu costat l’amor i l’existència
es confonen en una forta essència,
la mescla incomprensible està servida,
desitjo amb gran fervor ser el teu servent.
Mes sempre manes tu, bella deessa,
encara que supliqui haig d’obeir,
inútil lluitar amb foc, cremes de pressa,
em fas abandonar el teu pensament,
i deixo de pensar i d’existir.
Orland Monguillot
23 de juliol de 2011
 |
El llac verd Pintura a l'oli d'Àngels Arguiñarena |
%%%%%%%%
Avui sols vull dir-te
Feixugament l’adversitat colpeja,
cal impedir-li que penetri a l’ànima
cal impedir-li que penetri a l’ànima
i cancel·lar-li totes les entrades.
No cedirem mai a les seves demandes,
cercarem l’espai de renaixença sana,
un bosc daurat on els bedolls ens flairin
reviscolant-nos antigues esperances.
Serenament compartirem la calma,
ocells i natura faran de tornassol
damunt aquell llac verd blau que junts somiàrem
i hem de lluitar jorn a jorn
per tal que el somni es torni real i amable,
perquè no ens conformarem només
amb un bell miratge a les parpelles,
volem embostes de felicitat,
saciar-nos-en amb la seva aigua clara,
vivificant com el teu somriure,
ànima tendra que m’agomboles,
avui sols vull dir-te que t’estimo.
Àngels Arguiñarena
22 de juliol de 2011
__________
No gosem
Assumir aquesta addicció
és quelcom que ens causa pudor,
és quelcom que ens causa pudor,
l’oracle riu quan passegem,
còmplice de quietud i silenci,
ens vaticina un món decent,
perdurable enllà dels temps.
Oscil·la el vaixell de l’esperança
i ens temem que aviat naufragui,
i encara ens fa mal el record
dels vencedors i dels vençuts.
Assumir tanta addicció
és quelcom que ens causa pudor,
no gosem ni dir-ne el nom
d’allò que ens remou les entranyes
i vivim i respirem atentament,
preferim fer veure que res no passa,
i passa el temps de febrejar
penetrant-nos fins a l’essència,
desprotegint-nos de la cuirassa,
avui ja som més vulnerables
i no gosem esmentar el nom
d’allò que ens neix a les entranyes.
Àngels Arguiñarena
21 de juliol de 2011
El més trist de tot
La hipocresia que tu presentes
és la que ens guia a les palpentes,
seria possible un bell Paradís
però tu imposes infern submís,
podríem trobar un temps amable
però el teu cinisme ens fa culpables.
On rau la joia del nostre amor?,
on són els dies de l’esplendor?
Tenebres blanques t’omplen les mans,
embostes negres per regalar
als súbdits pobres que et fan ballar,
suborns i fades de capçalera
i el teu afecte sense fronteres,
quanta alegria al teu costat!,
els àngels ploren felicitat
i les fadrines et donen blat
fent cantonades de soledat.
Vés a dormir-la, no passis son,
i que somiïs amb oncles bons,
tu no pateixis pel benestar
dels qui et rodegen aquest Nadal,
pensa que el teu Déu té un gran bastó
i l’usarà sempre al seu favor,
encara que el més trist de tot és
que ni existeix Déu, ni ens fa favors!
Àngels Arguiñarena
21 de juliol de 2011
___________________________
Si us plau
Fatxes que pul·lulen
amb tota impunitat.
Fatxes que governen
lluny de la dignitat.
Països de mentida
que ens xuclen fins la sang,
persones sense vida,
zombis de l’asfalt.
Lladres professionals,
mentides de veritat,
inferns tan celestials,
malsons massa reals...
No veus el Paradís?,
és vora el teu mandat,
recull les teves cendres,
si us plau suïcida’t ja!
Àngels Arguiñarena
21 de juliol de 2011
La síndrome d’Estocolm o
Catalunya segrestada per...
Qui la té no se n’adona,
amb el cap ben acotat,
l’enemic només li dóna
injúries i maldecaps.
És ell qui mana a tothora,
decideix, compta els diners,
i el segrestat si protesta
només rep humiliacions.
Si algú vol alliberar-lo
renega del salvador,
i s’arrapa a les masmorres
de la pròpia estupidesa,
és la por qui dirigeix
aquesta vida malmesa.
Por o foscúria no existeix
ben lluny del segrestador,
hom té dret a decidir
allò que li és bo i millor.
Sortiu d’aquesta presó
que habita en el vostre error,
camineu vers el futur,
pròsper i ple de claror.
Àngels Arguiñarena
17 de juliol de 2011
_______________________________
La mare que els va ferir!
Algunes persones tenen
la síndrome d’Estocolm,
quines paraules més lletges,
no voldria caure al pou!
Un trist pou on sols impera
la basarda a l’adéu,
l’adéu a un munt de mentides,
a tenebres i a menyspreus.
És possible la fugida,
no us quedeu a mig camí...
Fou l’any mil set-cents catorze,
Europa ens abandonà,
va contraure amb Catalunya
un deute que cal pagar
rescabalant-nos del greuge,
emparant-nos quan urgeixi
el seu ajut salvador,
deslliurant-nos de la bèstia
que ens xucla fins l’esperit,
no rimaré la paraula,
és lleig fins a l’infinit.
I és que mal o ben parits,
ens diuen que som germans,
mare, on els vas parir?!,
i per què ens odien tant!?,
que alguna força divina
ens salvi de mals més grans.
Àngels Arguiñarena
17 de juliol de 2011
S’ha fos la mare dels ous o
la gallina dels ous d’or
Restar a les fosques no és lògic,
existeix tanta claror!,
no són el centre del món
els qui se’n senten senyors.
Hi ha països que són pobres,
els altres es lleven rics,
hi ha riqueses que no aporten
ni un mal dòlar, ni un penic!
Hi ha nacions que es creuen grans,
sàvies, plenes d’enginy,
i d’altres van treballant,
l’enginy és a l’esperit.
Hi ha pobles que s’alliberen,
i d’altres resten sotmesos,
és la basarda qui els guia
per laberints ben funestos.
Ambaixadors de misèries,
consentits sense consol,
ha arribat l’hora de dir-vos:
s’ha fos la mare gallina,
la gallina dels ous d’or.
Que us enriqueixi la mare,
aquella que us parí a tots!
Àngels Arguiñarena
17 de juliol de 2011
El senyor dels helicòpters
T’engalipen, i tu et gronxes,
claudiques per avolesa,
la nació que tant t’estimes
afligida està de veure’t.
Les coordenades menteixen?,
la convergència és clara,
ens menes vers un abisme
de conxorxes i foteses.
Escòria sense principis,
i tu n’ets la principal,
representes nostra pàtria
per renegar-hi si et cal.
L’enemic, és que és tan tendre!,
t’enllepoleix quan li plau,
s’enorgulleix de tenir-te
llepant-li els peus amb afany.
Governes a les palpentes,
has mentit als teus votants,
els pobres et necessiten,
no saben on ancorar.
És la llavor que ara sembres
la que un dia et jutjarà,
hauràs de passar-li comptes
i ningú et redimirà.
Àngels Arguiñarena
17 de juliol de 2011
________________________
N’estic fart
Estic fart de dir que no ens entenem,
que tenim idees molt diferents,
la meva cultura, i la teva,
són la nit i el dia...
i estic fart de copsar
que m’ignores, i no em fas cas.
No vull seguir amb un vincle patològic,
malgrat tot, m’obligues a mantenir
aquest lligam repugnant per la por,
per la cafre manipulació,
per les cruels amenaces.
Em sento utilitzat, i n’estic fart.
Per què no em deixes lliure,
per què em retens esclau?
No sóc cap heretge, i tu, per què
conserves les idees medievals
i la mentalitat de l’esclavatge?
Per ventura no n’has tingut prou amb
tres-cents anys de misèria mental?
Per què insisteixes a continuar
amb aquesta gran farsa malaltissa
que ningú més practica al món sencer?
Em tortures, em fa fàstic,
i n’estic fart.
Torna al teu país,
deixa lliure el meu,
para de fer comptes,
a cadascú el que és seu.
Tots serem feliços amb harmonia,
amb pau i veritable llibertat,
tots ens mereixem una vida sana,
farcida d’amor i de dignitat.
Que l’època de la inquisició
fa molt de temps que va finalitzar.
Orland Monguillot
17 de juliol de 2011
_________________________
La gavina negra
Tothom rebutjava
la seva presència,
mar enllà volava
la gavina negra.
Solitària i brava
entre tantes aus!,
les ones besaven
el seu tarannà.
Lliure com el temps,
dolça com el blat,
la gavina negra
solcava el blau mar.
Certeses i dubtes
guiaven el tremp
d’aquella noblesa
sense precedents.
Ningú comprenia
tanta llibertat,
els incomodava
que fos diferent,
sense cap companya,
desafiant el vent.
Valenta i rotunda
no cercava mai
compassió o carícies
de l’altre ocellam,
enrere dels anys
tant ho desitjà!,
llàgrimes de coure
havia vessat.
Tothom rebutjava
la seva presència,
mar enllà volava
la gavina negra.
Plomatge tan digne
com qualsevol altre,
menystingut arreu
per ser diferent,
ja no somiava
comprensió amatent.
La ignorància crassa
l’havia sotmès
a la indiferència
d’un poble malmès.
Blasmada planava
entre núvols blancs
llaurant-se un futur
de prosperitat.
Voltors i gallines
van comprendre un dia
l’afany prodigiós
d’aquella gavina.
De sobte anhelaren
la seva amistat,
ella decidida
refusà afalacs.
Preferí ser lliure,
restar sempre sola,
avançar guiada
per la realitat
d’un món que agonitza
de fems empestat.
Àngels Arguiñarena
10 de juliol del 2011
_______________________________
El clam
No l’imposem,
ens l’estimem
i el volem fer valdre
per sobre de tot,
és el nostre error
estimar la pàtria?
I si tu ni el parles,
de què et pots queixar?
Una llengua amable
ens crema les mans,
ella no és culpable
d’aquest trist encalç,
preferim no odiar-la
malgrat el dogal
que ens van imposar.
Escarni i malícia
fitaven l’atzar
de la nostra parla
oculta en els anys.
Qui pogués usar-la
sense fer-nos mal,
aquella o la nostra,
potser tant se val!,
si tu saps tractar-les
entendràs el clam.
Àngels Arguiñarena
Maig del 2011
___________________________
Un món infernal
Psicòpates que governen
un país sense timó,
me l’estimo i em dol veure’l
ple de mentides i horrors.
Els indignats quan protesten
tenen raó a gavadals,
aquesta vida que ens lleven
uns polítics plens de mals,
corrupció sense fronteres
és la senyera que onegen,
la nostra la taquen sempre
de mentides i comèdia.
Un teatre d’indecències
que ens cremarà els fills no nats,
l’empatia no es presenta
i la solució se’n va.
Helicòpters representen
precedents ben repugnants,
dispendis de covardia,
teatre sense final.
Quin president ens governa!,
s’apuja el sou quan no cal,
la crisi que sembla eterna
se’n riu de la veritat,
i la Independència ferma
que fuig de les nostres mans,
quina decepció immensa
patir aquest món infernal.
Àngels Arguiñarena
27 de juny del 2011
___________________________ 27 de juny del 2011
Mesells
Mesells com gossos leprosos
caminen certs individus,
prodigis de mons afòtics,
tenen totes les virtuts!
Esbalaïts contemplem
les paleses meravelles
d’irrisòries criatures
que repten decapitades.
Són serps d’altres dimensions,
mirar-les pot encegar-nos,
orbetat irrevocable
perforant-nos el cervell.
En haver-nos quedat cecs
andaregem sense rumb,
topem amb un munt de pedres,
la follia ens tiranitza,
ens fonem ben desvalguts.
Mesells com gossos leprosos
camegen certs individus,
prodigis d’inferns tenebrosos,
no conreen cap virtut!
Àngels Arguiñarena
2 de juliol del 2011
_____________________________________________
Misèria
Assumir tanta misèria
no és fàcil per l’enemic,
crítiques de tota mena
ens llença al nostre llit.
Els diners són el seu lema,
n’amuntega sense límits,
ens espolia la pàtria
fingint un amor sublim.
Encara hi ha botiflers
que li renten la carota,
celebritats amansides
per una fera ferotge.
Quina immensa solitud
arrossega casa nostra,
moribunds i d’altres bèsties
ens xuclen les esperances.
Com combatre la misèria,
per ventura és culpa nostra?
La venjança està servida,
tanquem-li totes les portes.
Àngels Arguiñarena
2 de juliol del 2011
___________________________________________________________________
Serralada d’or
La serralada d’or creua els profunds
esguards. Fervent tresor, que travessant
carenes de solitud, s’esparvera.
Esperit d’ànima suprema, vetlla
pel proïsme intransigent, malaurat.
Ta pregona saviesa no copsa
l’abast d’aquelles paraules sobreres
que fereixen les ànimes sensibles.
La serralada d’or que creua mars
corprèn amb goig el teu profund esguard.
Fervent tresor, no comprèn el motiu
del rebuig envers la teva persona.
Encara que existissin milions
de mons amb els seus propis habitants,
tots ells no sumarien una engruna
de l’amor i la senzilla tendresa
que compartiu, la serralada d’or
mirífica i tu, amable princesa.
Serralada d’or, entona amb orgull
cants de felicitat i de gaubança
car el querubí que ens vas oferir
és ben digne de ta magnificència.
I els éssers gelosos que mengin palla,
no es creà vida sols per al rocam.
Orland Monguillot
Del llibre de poesia Núria
Un poc del teu somriure
El cel plora partences
dels éssers estimats,
la nit cobreix la pluja,
l’abisme és fal·laç.
Setí que cau obrint-me
un munt d’adversitats,
són llàgrimes de plata,
sopluig d’un dol amarg.
Fantasmes que em vigilen
vetllant-me amb punyals,
cristall de mes ferides
que sagnen sense talls.
Sorprèn l’estança buida,
ressò de ton esguard,
ma ànima punyida
és morta entre la calç.
Arenes movedisses
no em deixen respirar,
enterboleix la vida
morir en viure tant.
Que lluny és la sortida
que mena al teu costat,
és dur fallir en vida
dins toll enverinat.
Estels luminescents
avui m’han recordat
un poc del teu somriure,
la vida m’ha tornat.
Àngels Arguiñarena
Del llibre de poesia Núria
_________________________________
Lluernes
¿Pot viure una persona
més enllà de la mort
a través de qui l’estima
com al seu altre jo?
Batega un altre cor
vora el cor de l’amor,
dues ànimes s’han fos
com el gel vora el foc.
¿Qui trobarà les llàgrimes
dins blau mar de l’enyor,
qui comptarà les gotes
fonent-se entre tu i jo?
A voltes fins oblido
què faig en aquest món,
sols puc viure evocant-te,
brindant-te cada segon.
¿És pecat estimar-te
més que a ma il·lusió,
no saber oblidar-te
o viure del teu goig?
Albiro bella sendera
més enllà de l’horitzó,
hi regnen dues ombres,
lluernes de nostre amor.
Àngels Arguiñarena
Del llibre de poesia Núria
Nuesa del món
He somiat que uns ballarins nedaven
en un oceà d’incomprensió,
no era pas el món que giravoltava,
ans els ballarins, amarats d’enyor,
el gran coratge que els agombolava
substituïa la incertesa subtil,
car ignoraven què els esdevindria
envoltats de taurons, d’aigües hostils.
Tot d’un plegat, els ballarins mudaren,
restaren nus davant un món vestit
de malvolença. També es transformaren
en sirenes, augmentant mon neguit.
I en fixar-m’hi, vaig poder copsar,
que no es tractava ni de ballarins,
ni de sirenes nues en el mar,
ni tan sols eren uns bonics dofins.
El món manifestava una nuesa
i vosaltres dues éreu princeses,
no era pas el mar qui us inundava,
ans la felicitat, la vostra esclava.
He somiat princeses que ballaven
arraconant amb ímpetu els malsons,
i la felicitat que a mi em brollava
mostrava la nuesa d’aquest món.
Orland Monguillot
Del llibre de poesia Núria
_________________________________________________
La crua realitat
Recolliré pensaments de color violeta,
n’emplenaré perfumats cistells de vímet blanc,
i n’afaiçonaré mars de cors per ofrenar-te’ls,
damunt la bosquina blana del teu gerd record.
Et robaven el cor els perennes pensaments
i era el color lila el teu caprici predilecte,
no puc tancar els ulls sense contemplar miríades
d’oceans moradencs sadollant de pau la Terra ,
resseguits per milers d’enfilalls de cors brodats
amb suau escuma de plata de pur cristall,
mantenint dalt la cresta d’un devessall d’onades
pensaments lilencs a balquena flairant a mar,
flocs de flors violàcies inundant l’horitzó
per atraure la teva ànima del més enllà.
Recolliré pensaments de color violeta,
n’emplenaré perfumats cistells de vímet blanc,
cercaré un vaixell que m’acompanyi mar endins,
i escamparé els bells pensaments fins assossegar
l’impetuós neguit que m’obliga a entretenir-me
dins el clam eixordador del teu blanc comiat.
Esperava amb ànsia un senyal diví, del cel,
quelcom miraculós que absorbís pànic i espant,
la furiosa basarda del buit dia a dia,
de viure i de morir allunyada de ta emparança,
de saber-me òrfena fins a defallir de fam,
enmig de fúnebres taurons de dents afilades
que no decapiten pel vil plaer de fruir
del patiment dels congèneres martiritzats.
Anhelava saber que vindries a donar-me
conhort d’aquest món brutal, despietat, farcit
de mentides, deserts sutzosos de sorra negra
on els miratges es paguen amb la pròpia sang,
i els fementits voltors t’atonyinen no contents
amb el cadàver dels teus anys servit en safata.
Recolliré pensaments de color violeta,
n’emplenaré perfumats cistells de vímet blanc,
a l’albada els duré sense esma a la freda tomba
per enfrontar de ple la crua realitat.
Àngels Arguiñarena
Del llibre de poesia Núria
_______________________________________________
He pensat en tu
Avui he pensat en tu i t’has fet visible,
en realitat, t’estava esperant,
he de confessar que he experimentat
sols una esgarrifança imperceptible.
De saviesa m’has embolcallat,
conec les respostes a tots els dubtes,
però no li seran revelades,
per tal de descobrir-les només cal
que s’aixoplugui en el teu mantell blanc.
Ofereix-li felicitat, conhort,
desig de viure, calma i serenor,
pau, amor, emoció, alegria,
i sens dubte, el meu anhel fervent:
el goig de viure i estimar la vida.
Perquè sé que ho desitges tu també.
Avui he pensat en tu, i m’has mirat,
punyent te m’has clavat a les entranyes,
i t’he conegut, noblesa i bondat,
per fi sé d’on provenen ses virtuts.
Avui he pensat en tu, i m’has parlat
amb veu càlida, formosa i serena,
cants celestials m’han embriagat,
he sucumbit a ta magnificència,
i m’he perdut al bosc, llar estimada,
m’he elevat, eteri, voleiant,
i m’he desplomat a la fondalada.
Tot ha mudat, com abans de pensar-te,
he maldat per tornar a rememorar-te,
mes, miserable, no he reeixit,
he restat en un món de defallences.
Ara copso sa angoixa, son neguit,
sa vida embolcallada de sofrences,
els seus malsons, les seves melangies,
ses llàgrimes vessades cada nit,
l’enuig i la ràbia cada dia,
i sobretot, ses tendres enyorances.
Ara ho comprenc tot, i em sento morir,
percebo ses repetides mancances,
copso a la meva pell el seu sofrir,
se m’apareix creïble l’increïble,
i se m’enderroca tot el meu món,
car malgrat haver estat sols un segon,
avui he pensat en tu i t’has fet visible.
Orland Monguillot
Del llibre de poesia Núria
_________________________
Fills d’una pàtria
Fills d’una sola pàtria,
no passa el temps en va,
vellut, turment o calma,
la vida és veraç.
Venusta nostra espera,
estels sense pintar,
opaca la frontera
que ens oprimeix les mans.
El sortiller ens esvera,
promeses i timbals,
queixós canta la treva
traint el poble amat.
Nutrients i núvols negres
no baixen coll avall,
el llast a les parpelles
esmorteeix l’afany.
La llibertat ens cerca,
cerclem el seu encalç,
i seduïm sa petja
per atènyer el bell clam.
No reneguem de l’aire
que ens dóna el respirar,
i no tinguem paüra
de ser i de sempre estar.
Àngels Arguiñarena
Abril del 2011
____________________
Llanço la pistola ben lluny, el giny del dimoni, no en vull saber res. Les cames em fan figa, les mans em tremolen, suoroses. El cos se m’estremeix com una fulla d’arbre. Encara no m’ho puc creure. M’ha succeït de debò? No és possible dubtar-ho. La prova és a la vora, ben palesa. Les empremtes han quedat marcades a l’arma. Necessito un drap. Em falla la vista, tot em giravolta, els nervis em tiranitzen, no me’n sortiré. Els veïns han sentit els trets, la policia no trigarà. El pitjor detectiu del món s’adonaria que me l’he carregat. Ni tan sols puc simular un suïcidi. Si té el cos farcit de bales! Horroritzat, contemplo el cadàver de l’infant ( infant? ) que jeu a terra, inert. No hi veig amb claredat, va nu o va vestit? Em temo que pararé més foll que els meus pacients. Si hagués sospitat que els esdeveniments succeirien d’aquesta manera, no li hauria permès l’entrada. No són la meva especialitat, són massa complexos, i aquest en particular. Per què he estat tan càndid? L’edat i l’experiència han estat estèrils. Em roda el cap, em temo que m’esvaniré. Abans intentaré de contar-vos la història, estic segur que la curiositat us mata. Per què he triat aquest maleït mot?
S’havien presentat uns quants pacients a la meva consulta. Recordo el que argumentava que percebia tothom com si fossin difunts, moribunds que vagarejaven sense rumb fix. Li he receptat una medicació suau, per calmar-li l’angoixa. No estava pas malalt, només es tractava d’una percepció força encertada. També ha vingut el que estava convençut que l’empaitaven i el volien assassinar. Li he aconsellat que aprengués arts marcials, es tragués llicència d’armes i se’n comprés una. Li calia defensar-se dels malfactors. Després ha aparegut una dona desesperada pels maltractaments del seu marit. Era un cas per a la policia, jo em comprometia a visitar el seu espòs. El proper ha estat un pacient amb depressió, per culpa d’una malaltia crònica. Li he suggerit que es busqués una feina per sortir de la pobresa, que no confiés en la caritat divina ni en la terrenal, i li he receptat antidepressius. M’ha respost que estava incapacitat per treballar. Què s’ha cregut? De ganduls i dropos ja en patim prou. No l’he escridassat per educació. La societat no necessita paràsits sinó gent productiva. Jo també tinc una malaltia crònica, amb els dements que m’assalten la consulta. Em posen histèric, i després em cal prendre píndoles que no els recepto perquè no són adients. Comèdia és el que fan la majoria, per escapolir-se de la feina. I l’amo de l’empresa, pobrissó, a sofrir els mals de l’infern, s’ha de posar ell a treballar, a realitzar la tasca dels barruts. Així la societat no pot anar mai a l’hora, no rutllarà fins que no s’exterminin els pocavergonyes. Caldria fabricar una màquina que detectés els comediants, i empaitar-los amb un garrot. Acabaria de seguida amb els paràsits. Massa faceciós és el que existeix. Van de víctimes. Que si estic exhaust, que si el dolor em mata, que si l’insomni no em deixa dormir, que si els ossos, que si les articulacions, que si el mal de cap, que si no em puc aixecar del llit... tot el dia estarien ajaguts! El matalàs és la seva segona pell, hi estan adherits. No sé quin plaer hi troben. Tan bé que s’està llevat! Són malalts de conveniència, que els veureu als bars, al cinema, al teatre, al concert, al futbol, etc. En aquests indrets no hi ha llits. És clar, tenen una fòbia a la feina. Però si els regales diners, per descomptat que te’ls accepten. No els en demanis pas! T’engegaran a pastar fang. Van a la seva, i si la teva no hi coincideix, ja has begut oli. Ai, pobrissona societat, està ben arreglada amb aquesta colla d’arreplegats!
Segueixo amb el relat. Ha arribat un amb la dèria que s’imaginava tothom fent-se petons, indiscriminadament. Quina aberració. Li he apuntat l’adreça del manicomi, amb una carta suggerint reclusió immediata. Darrerament hi ha un reguitzell de pacients amb aquesta fantasia. Ja seria greu si veiessin parelles heterosexuals, però si són homosexuals esdevé un crim. També ha aparegut una dona que afirmava que la gent es prestava a fer-li favors. Li he receptat les pastilles més fortes del mercat. Aquesta distorsió de la realitat la conduirà a la follia profunda. Se m’han presentat d’altres pacients, casos senzills que no val la pena esmentar. Quan s’ha exhaurit l’horari de consulta, i estava a punt de plegar, ha vingut un nen d’uns vuit anys, desconsolat. Li he exposat que era tard, i s’ha entossudit a descriure’m el seu neguit. La meva secretària havia partit, no m’ha quedat més remei que escoltar-lo, el xaval s’enganxava al despatx i jo no gosava arrossegar-lo. M’he armat de paciència i li he permès d’esplaiar-se. Ha iniciat un relat esgarrifós:
- Sóc en Jonsi, una persona atrapada en el cos d’un infant.
Es posava interessant. El marrec al·lucinava amb ganes. Ha prosseguit:
- Fa un temps uns alienígenes em van visitar, i amb un aparell em van transformar. En realitat tinc cinquanta anys.
En Jonsi endevinava la meva incredulitat. He somrigut simulant que me’l creia, i ha reprès la narració:
- Al principi era divertit, com tornar a la infantesa. Però enyorava les activitats dels adults. Qui oferia feina a una criatura? Com sobrevivia? No disposava de diners, i tothom es burlava de mi quan m’identificava, titllant-me de bromista. No podia treure els estalvis del banc, no em venien begudes, era ridícul i grotesc pretendre sortir amb dones. Una mentalitat d’adult atrapada en el cos d’un infant.
El cas era veritablement apassionant. Un noiet amb ànsies de ser adult. Realment estava malalt, el seu cervell era un garbuix. Normalment es dóna la situació inversa, la majoria de gent adulta conserva la mentalitat infantil, però ni se n’adonen. Es creuen madurs, quan de fet són més verds que una fruita que comença a créixer. Es tractava d’un cas completament exòtic, inversemblant, i m’encantava. En Jonsi continuava:
- També em succeïa una situació curiosa. Veia totes les persones amables, nobles, dolces, em volien ajudar. No sé si m’havia transformat jo, o era la societat la que havia canviat.
Copsava la malaltia d’en Jonsi. Percebre una invasió de la bondat esdevenia una psicopatia greu. Cada vegada estava més encuriosit. L’estudi del xitxarel·lo em proporcionaria un premi gros.
- M’he adonat que el que sentien per mi era pena, llàstima, compassió. No m’ha agradat, ho he interpretat com supèrbia, com si pel fet de ser adults i jo un nen, fossin superiors. M’he enfadat. Érem diferents, i per aquesta diferència, ells tenien dret a maltractar-me, a mirar-me per damunt l’espatlla, a menysprear-me, a considerar-me una desferra inútil i insignificant, que destacava, i no ho suportaven. Com a sublimació per no eliminar-me, perquè era palès que els feia nosa i fàstic, em tractaven amb condescendència. Temien que els condemnessin si cometien un crim. Desconcertat i desesperat, la situació esdevenia massa cruel. He robat una arma. Aquí la té.
Efectivament, s’ha tret una pistola de la butxaca i l’ha col·locat sobre la taula. M’he estremit, no gosava tocar-la, i tampoc no li podia permetre que em disparés. En Jonsi era una criatura pertorbada, capaç de qualsevol disbarat. He examinat l’artefacte. M’esporugueixen les armes de foc, i no semblava de joguina. Era extremadament perillós. M’he atrevit a preguntar-li les intencions. La resposta m’ha corprès.
- Desitjo que em mati. No posseeixo prou coratge per suïcidar-me. La vida és absurda. Estic desfasat. Aquest cos de nen no em serveix, la meva mentalitat no lliga, no és coherent amb el físic. Prefereixo morir que continuar amb l’agonia. Dispari’m, li ho suplico, abans que sigui massa tard. Després del que m’ha succeït aquest matí, no responc dels meus actes.
M’he quedat petrificat. La situació era sangglaçadora. Davant meu tenia un xaval de vuit anys que em demanava que l’assassinés, i amb un misteri. El cap em ballava destarotat. He intentat de calmar en Jonsi, el qual s’anava accelerant. Era forassenyat que un infant pensés en el suïcidi, malgrat patir angoixes. Per què m’havia triat a mi per ser el seu botxí? No hi havia milions de persones? Segur que més d’una s’hi prestaria. No podia prémer el gallet ni en un miler d’anys, ni en defensa pròpia, encara que estigués a punt d’aniquilar-me. Millor un altre. Li ho he proposat, tement la represàlia.
- Dispari sense contemplacions, sense remordiments, abans que sigui massa tard. Es repetirà la situació d’aquest matí. Vostè és metge, ho comprendrà i tindrà misericòrdia. A més, li va la vida.
M’he espaordit. A què es referia? Els metges guareixen. Impossible eliminar-lo. Massa tard? Que havia succeït? La testa em bullia, farcida de preguntes, de dubtes, de misteris, el garbuix m’estava torturant, em tiranitzava la curiositat, l’anhel d’esbrinar l’enigma esdevenia una força suprema i infinita. Li he suplicat que m’ho aclarís.
- No hi ha temps. No se n’adona, doctor? La seva vida perilla. Encara que li ho expliqui, no em creurà. Pressuposa que sóc un boig com tots els que li arriben a la consulta. Potser hauria d’haver anat a la policia, agredit un agent i m’haurien engarjolat. Però no impediria que m’escapés.
Escapar de la presó? En Jonsi cada cop hi tocava menys. De tota manera, un nen no el reclouen. Jo no sabia com procedir. Ajusticiar-lo? Mai! El marrec estava fora de si, tremolava. He procurat d’apaivagar-lo amb mots suaus. Li he ofert un tranquil·litzant, i me l’ha rebutjat agressivament.
- Ha arribat. Em sap greu. L’he avisat. Si li agrada viure perillosament, en té l’oportunitat. Pegui’m un tret, encara hi ha temps, o estarà condemnat.
Ha pronunciat les dues últimes paraules amb una entonació endimoniada. Un tret? No en seria capaç mai de la vida. Preferia la condemna. He deixat passar uns segons. En Jonsi ha sentenciat:
- Massa tard, doctor, està condemnat.
La paüra m’ha recorregut l’espinada. I encara no havia començat. Davant dels meus propis ulls, en Jonsi s’ha metamorfosat. S’ha alçat de la cadira. He cregut que es tractava d’una al·lucinació, una facècia de la ment, o que el ninoi m’havia hipnotitzat. En pocs instants estava convençut que era real. La testa d’en Jonsi trontollava com si la hi agafessin i la maseguessin d’un costat a l’altre. La roba se li estripava, el seu cos s’engrandia. Ha rebentat les sabates. Les mans se li convertien en grapes desproporcionades d’animal salvatge, el pit se li cobria de pèl, els braços s’eixamplaven musculosos. Les cames i els peus colossals, tot ell creixia, fins a una alçada d’uns dos metres i mig. S’ha quedat completament nu. El seu cos pelut, estrafet, enorme, atemoria. Tanmateix, no era el més corprenedor. El rostre d’infant havia mudat en el d’una deformitat, una mena de dimoni lleig i repulsiu. La boca era purul·lenta, el nas aixafat i ample, supurant un líquid grogós. Els ulls, aquells ulls exorbitants que no oblidaré mai en ma vida, vidriosos, fulminadors, injectats en sang, posseïen una independència de la resta del cos, com uns punyals cruents que se’m clavaven a l’ànima, aterridors, monstruosos, han estat a punt d’exterminar-me. He tingut prou coratge per apartar la vista d’aquells ulls hipnòtics que em deixaven sense respiració. Immediatament l’angoixa s’ha esvaït. Les orelles grosses, oblongues, la closca completament calba, el cap allargassat. En abaixar l’esguard, m’he aturat en el seu membre, desmesurat, llarg i gruixut, que s’anava bellugant com una serp. La descripció no serà mai prou fidel, és impossible d’analitzar en semblants moments de pànic la visió que m’oferia. En Jonsi, o el que restava d’ell, ha somrigut, emetent riallades profundes, esfereïdores, i m’ha clavat els ulls fulminadors. El terror s’ha apoderat de mi, i desconcertat, esmaperdut, m’ha envaït una idea fixa: eliminar el monstre. No romania ni una engruna de la imatge del marrec a la meva ment, havia oblidat que l’aberració era un vailet dolç i innocent a penes uns instants abans. El cervell no em rutllava, o rutllava massa, i em reclamava acció, per l’instint de supervivència. Covardament, estava paralitzat per la feredat, i les mans no responien a les ordres de les neurones. Jo em cridava en veu alta:
- Agafa-la, agafa-la!
Però tenia les mans immòbils, convertit en una estàtua. Era culpa dels ulls fulminadors? No ho sabré mai. Calia ser coratjós, invertir tota l’energia del meu ésser en una acció senzilla, gairebé mecànica. Malgrat ser una situació nova, ho havia vist milers de cops a les pel·lícules, i per intuïció, era capaç d’executar-ho. Estava impossibilitat per forces alienes a la meva voluntat, mentre el monstre avançava cap a mi, somrient grotescament, burlant-se de mi i ansiejant destrossar-me. M’ha tocat el rostre amb urpes fastigoses, i les esgarrapades feien brollar sang que omplia el terra d’un color vermell intens. L’ogre riallejava eixordadorament, i jo estava més acovardit que un nen enfrontant-se a l’home del sac. No sóc gens poruc, però el deforme m’ha mostrat en què consisteix la por. He patit per la meva existència, no desitjava fallir, i ja em veia mort, difunt, sense rastre de vida, quan sóc una persona jove. No era lícit, no era humà, m’ha inundat una tristor infinita, una pena immensa, i m’he posat a plorar i a sanglotar com un nadó. El pervertit se n’ha adonat, i semblava que s’alimentava de la meva sofrença, perquè ensenyava una boca nauseabunda fruit de la satisfacció, un simulacre de somrís. El fàstic i la repugnància m’han provocat vòmits. El fill de la mare que el va engendrar riallejava content, acostant les grapes repulsives, immundes. He percebut amb alegria que mentre plorava, sanglotava, i vomitava, m’havia bellugat. Ja no estava paralitzat. Havia arribat el moment de ser valent, o simplement, una persona. No es tractava de ser un heroi, sinó de salvar la pell. L’estrafet distingia la situació, i ha pretès aturar-me amb els ulls de diable. No he caigut al parany, he cercat l’arma, l’he arreplegat, i he disparat. El monstre em tenia subjecte, i m’estrenyia amb una força descomunal. Uns quants trets al cor i als ulls han estat eficaços. Durant uns segons he cregut que les bales no l’afectaven, perquè m’oprimia amb crueltat. M’estava morint d’angoixa, i per fi, la bèl·lua s’ha desplomat. He estat a punt de desmaiar-me. M’he mantingut ferm, vigilant que no s’aixequés. Hi havia un toll de sang, envoltant-lo. S’ha tornat a convertir en un infant. No distingeixo si està nu. Em falla la vista. Han estat massa emocions. Llanço la pistola. Contemplo el cadàver, inert. D’esma, em toco la cara. Em miro la mà. No hi ha rastre de sang. Estic desorientat. No m’havia esgarrapat i em brollava el líquid vermell? No ho recordo amb claredat. Tot se’m presenta confús. La policia truca. Com els explico que no és un nen? Com els convenço que en Jonsi era un home de cinquanta anys, mutat per uns extraterrestres, que s’ha transformat en un dimoni monstruós, i que em volia aniquilar? Com els descric aquells ulls penetrants i horribles? Com els persuadeixo que no sóc un assassí, que ha estat en defensa pròpia? Ni tan sols l’arma és meva. O era meva? Tot és un garbuix. Estic enfollint. És culpa dels ulls, aquells ulls fulminadors. Com s’expliquen aquells ulls?
Estic fart d’explicar la història, i no em creuen. Em col·loquen en una cadira, i em lliguen amb corretges. No! No sóc un assassí! Deixeu-me! Va ser culpa dels ulls. Els botxins em fiten amb cara severa. Quelcom em crema les entranyes. Veig la bèl·lua. Somriu, i m’esguarda. Em fulmina amb els ulls. Mireu el monstre. És ell qui hauria d’estar assegut a la cadira.
- Massa tard, doctor. Estàs condemnat.
Orland Monguillot
Del llibre Ulls fulminadors
_____________________
VIDA CAMPESTRE
Em calia afanyar-me, em calia fer-ho amb urgència voraç abans de l’alba, abans que ningú es despertés i algú altre pogués enxampar-me. L’havia d’enterrar prestament, em calia tota la sang freda del món, el jardí era prou gran però no volia tenir el cadàver a casa meva. A qui li abelleix aixoplugar un mort al jardí per més que haver-lo adquirit hagi estat triat amb premeditació, a consciència!
El cor em palpitava follament. Vaig assolir, evitant de fitar-li les parpelles closes, arrossegar el cos inert fins al rebedor. Pesava com un mort, oh, Déu meu!, és que potser no ho era?
Hauria rigut si no m’hagués fet sentir mísera. No em podia permetre el luxe de perdre el temps, era avara dels meus segons, els necessitava tots.
– No li miris la boca, no li miris les comissures dels llavis – em repetia a mi mateixa un sense fi de vegades en intuir que un rajolí de sang granatosa li regalimava barbeta avall.
El silenci agre de la matinada m’estava fent perdre el món de vista. La impertinència d’aquella quietud soporífera era més absurda que la ràbia amagada rere un fingit somrís. Podia copsar-me el pols bategant frenètic a les pròpies temples ardents d’horror casolà. No sóc una dona gaire corpulenta ni forçuda, tanmateix m’urgia aplegar temperança* i forces per executar el meu pla tal com calia perquè tot esdevingués correcte.
Viure vora el bosc té les seves compensacions, sabeu? El diumenge i el dilluns pots passejar entre l’arbreda fresca evadint-te dels problemes personals i abocant els cinc sentits entre les flors vermelles del camp.
Sofria un fort estrès, i el metge em va prescriure “aires sans”, així que vaig decidir abandonar Sants, el meu barri de tota la vida, i viatjar cap a terres indòmites lluny de casa…
*Coratge
_________________
Sóc una noia aventurera i els aires de la muntanya em van reviscolar de mica en mica. Vaig aconseguir bandejar els conflictes de la feina i els mals tràngols de la ciutat en pocs mesos. La pau i la serenor de les prades verdes em varen obrir nous horitzons. L’indret idíl·lic, de bell antuvi, recordava el paisatge d’un conte de fades, i me’n vaig creure la protagonista ja que per aquelles magnífiques contrades no hi havia ni una ànima vivent.
La solitud, lluny d’aclaparar-me, esdevenia una fidel companya, i les rondalles que em relatava a mi mateixa en passejar vora el riu, una teràpia alternativa. Sí, vaig esdevenir sense proposar-m’ho una persona feliç, i ja era hora, perquè als meus quaranta-cinc anys, i en no haver tingut mai ni fills ni parella estable, era el mínim que li podia exigir a la vida.
Solia baixar al poblet més proper cada dissabte per adquirir els queviures indispensables per a la
supervivència quotidiana. Els autòctons em fitaven amb curiositat burleta i vaig preferir ignorar-los. Anava a la meva evitant de molestar i ser molestada. Les amargues ingratituds de la vida m’havien alertat de no intimar amb ningú, per la qual cosa amb prou feines el bon dia sortia dels meus llavis en entrar en un comerç.
D’aquesta manera començaren a titllar-me de rara i esquerpa, fins i tot els nens es canviaven de vorera quan jo rondava a la vora. Reconec que lluïa un aspecte un xic assalvatjat que no ajudava gaire a desalimentar la llegenda que de mi es creava. Dos quilòmetres i molta ignorància separaven els pobletans de la meva rústica cabana al mig del bosc agrest.
– Còrnua, quin goig que fas! Com et van els aires de Can Badul? – esmentava la caseta que un pagès abrivat m’havia llogat per a dos anys.
– Els aires bé, però les goteres m’estan matant – vaig rondinejar demanant-ne dues de quart.
La fornera, fitant-me amb impertinència creixent, va i em diu:
– Ni de quart ni de mig. El pa per avui, s’ha acabat.
– Tens les prestatgeries farcides de barres! – vaig saltar jo, encesa d’indignació nauseabunda, en contemplar l’exèrcit amassat que m’observava vora els taulells. La resta de clientela riallejava per sota el nas.
– Són de plàstic, per fer bonic – argumentà la Tàlia prenent-me de bracet diplomàticament i arrossegant-me cap al carrer. El silenci i els esguards ens sotjaven inquisidorament. Vaig copsar que quan amb prou feines érem a tocar de vorera, les converses s’iniciaven de nou distesament, com si els parroquians i la fornera s’acabessin de treure un pes de sobre. El fluid monòleg de la Tàlia em confongué més que el forn-tapadora, i si el modèlic indret no era una fleca, què coi s’hi coïa, allà?
Frisava per demanar-li-ho a la Tàlia , però la seva vèrbola sense fonaments estava a punt de fer-me esclatar les neurones. Ni jo mateixa recordo com ni per què, el cas és que en mitja hora érem plantades davant de Can Badul, i en breus jornades la famosa Tàlia Rives i Puigsolet era escarxofada al sofà-llit de la meva tètrica llar. Xerrava i xerrava fins més enllà de la sacietat i mai no contava ni un mot de verídic o interessant, semblava un polític. El desesper més abominable començà a trucar al meu crani per instal·lar-se’m dins el cervell tan confortablement com pogué.
L’endemà tota resoluda vaig visitar el xèrif del poble per exposar-li la violació de domicili i d’intimitat. Ell, fatxenda, va i em crida:
– Nyora, si vós i la parella no us aveniu, no em conteu contes. Divorcieu-vos-en, que avui dia és moda i llestos. No se’n parli pas més!
Els cabells se’m van posar de punta i no pas perquè no sigui una dona moderna, però és que la Tàlia no era ni de lluny la meva parella. Estava desesperada, nerviosa i treta de polleguera, no havia dormit en tota la nit per culpa de les converses filosòfiques de la meva rellogada. Vaig tenir la sang freda d’escopir entre l’arbreda per espolsar-me una mosqueta que em rondava vora els llavis. El xèrif va sortir del seu cau fet un energumen i em va imposar una multa de vertigen argumentant-me que als matins estava prohibit gargallejar.
Vaig tornar a casa més indignada que la indignació, i encara no sabia que al rebedor m’esperava en Badul i el seu fillet Sesc. La granja se’ls havia incendiat i em vaig veure obligada a acollir-los a la meva modesta llar que també era la seva. Aquella mateixa setmana vaig agafar una grip molt febrosa que em mantenia allitada dia i nit. La Tàlia , això sí que em cal reconèixer-ho, em va cuidar com un àngel. Ignorava els meus rebufs, enraonava menys, la qual cosa era d’agrair, i quan s’amagava el sol em preparava uns brous miraculosos que em tornaren el bon color en poques jornades. Mentrestant, en Badul i en Sesc conreaven les terres vora la cabana insistint-me que em calia alimentar-me millor i cultivar productes agrícoles.
– Ni que tinguessis or a l’hort, renoi! – li vaig retreure un matí a en Badul, tota empipada. Ell trontollant amb el seu tractor m’havia despertat a les cinc de la matinada i en Sesc encetava epinicis rústics a ple pulmó.
– Qui dorm menja son, filleta – predicà el pagès acusant-me de somiadora.
– Si els cantes, els cigronets creixen més ferms – esgaripà el nen fitant les llavors que sostenien els seus ditets. La Tàlia se li uní als càntics i ja res els aturà fins a la tarda. M’hauria volgut morir però vaig decidir matar-los a ells i vaig començar a planejar com i quan. Els nervis em festejaven l’estómac i els aliments refusaven arribar-s’hi, només de visitar l’esòfac tornaven cap amunt com si s’enyoressin del plat calent. En silenci observava la Tàlia i els seus esbirros mentre ara tots tres gemegaven a l’hort entonant com verros rock campestre. Ni tan sols recordava com ni per què havia arribat a aquella insòlita situació. Els clatells d’en Badul i en Sesc atreien els ganivets de la cuina. Calculava la distància per a llançar-los-els encertadament sense trobar el coratge indispensable per executar-ho. Vaig optar per fabricar-me uns taps per a les orelles. Al matí següent vaig atansar-me a la ciutat més propera per exposar els problemes al jutjat. El jutge de torn, titllant-me de faceciosa, em va foragitar tot divertit i jo, que no coneixia el significat del vocable faceciosa, estava convençuda que aquell exemplar de la llei no solament s’havia negat a donar-me un cop de mà, sinó que m’havia insultat impunement. Quina amargor més amarga m’envaïa ara i adés en prendre l’autobús i regressar a la llar ocupada. Els ocupes feinejaven a les golfes i em contaren que en pocs dies n’arribarien més.
– La Clara i la Vellana – en Badul m’esmentava les seves germanes bessones d’un part vuitmesó – faran cap demà al matí, no podem deixar-les sota un pont, galanxona – exigí en veure les meves ganyotes de rebuig – Els netegem les golfes que tu tens tan descurades perquè hi facin nones.
– On aneu amb el meu llit? – vaig interrogar la Tàlia i en Sesc, els quals com una sola persona arrossegaven el susdit moble cap al susdit indret.
– No deus voler pas que les meves germanetes pesin figues a terra – em menyspreà en Badul fitant-me de dalt a baix diverses vegades i entreobrint la boca llastimosament mentre escombrava les golfes com un posseït.
– Marxo aquesta tarda mateix. Ni en somnis us vull molestar. No cal que em tornis la paga i senyal del lloguer – vaig fer saber solemnement, abatuda per aquells tràfecs humans tan inhumans.
– Aquí és ca teva, mossa. No pots abandonar-nos – inquirí en Badul, escortat per la Tàlia i el Sesc. Esclataren a cantar tots tres alhora a manera de minicor una mena d’himne rústic que els havia sentit assajar per les festes de la comarca.
Un calfred em recorregué l’espinada no només per aquests entranyables fets, sinó perquè quan deixant-los per inútils vaig avançar cap a la sortida de la cambra, en Sesc, que amb prou feines aixecava tres pams de terra, em barrà el pas bruscament amb una forca de fusta de netejar el paller.
A mi m’havien lligat al balancí de la porxada, m’alimentaven amb tòfones del Perigord tot sovint, i jo no entenia si allò era un martiri o un costum d’aquelles contrades acollidores, perquè els interfectes ho executaven impertèrrits, com si quelcom els obligués a fer-ho.
Seriosos i eficaços realitzaven les tasques domèstiques xerrant i cantant sense treva, mentre la Vellana em “netejava” cada tarda la cara amb una tovallola untada de melmelada.
Morta de por, barrinava si no resultaria que el dia de la festa del porc em sacrificarien a mi. Si cridava o els demanava què estaven perpetrant m’espinyaven els morros d’un cop de puny. Res ni ningú em donava pistes o traces de què passaria o de què estava passant a can Badul. En poques jornades aterraren rulots i helicòpters plens de pagesos i gent del camp que entraven i sortien de la cabana ignorant-me per complet com si jo no fos allà.
M’havia de fer les necessitats a sobre, i quan bramava exigint ajut o auxili ningú no s’immutava.
El meu seny començà a marxar a passejar adesiara. Quan regressava cada cop estava més i més esgotat, prim i desnodrit. Ni tan sols em parlava i li xiuxiuejava al seu antagonista que tirés pel dret, així que una matinada mentre els psicòpates clapaven entre arbreda i matolls vaig assolir de deslliurar-me un canell. La resta fou fàcil, em vaig aixecar del balancí-presó bleixant atemorida, ullant el meu entorn afòtic per sotjar si algun d’aquells escurçons m’havia descobert.
Cada petjada que executava em ressonava dins el crani com l’eco de l’infern i em presagiava que m’enxamparien d’un moment a l’altre.
Un cloc rere l’espatlla em féu girar de bursada convençuda que una daga em tallava el coll. Solament era l’ombra de la pròpia basarda que em gastava una brometa. Tenia els ulls fora de les òrbites, els cabells més amanyogats que de costum, el cos brut, i el rostre enganxifós dels rituals melmelàdics que a diari m’endossava aquella mena de secta estúpida. Els menyspreava profundament però el meu pànic encara esdevenia més pregon, i fugir d’allà cames ajudeu-me una urgència insalvable. Havia d’esquivar els cossos dantescos que estaven ajaguts a terra en anar de puntetes cap al cotxe més proper. Vaig aconseguir pujar, tancar la porta i encertar la clau del contacte sense poder-m’ho ni creure.
De manera llastimosa i instintiva, un bri d’alegria em sorgí de l’ànima. Concentrava totes les esperances davant del volant i un futur incert al parabrisa. Vaig cloure els ulls per prendre coratge i alè un segon només. Quan vaig tornar a obrir-los alhora que engegava el motor resant per no fer soroll i no despertar els meus botxins, vaig contemplar, plena d’horror, com els pagesos i parents s’havien aplegat silents al meu entorn, somrient-me feliços i fent ulls de dos pams, els quals estaven amarats per llàgrimes que se m’afiguraren en la nocturnitat grosses i vermelles que els queien lentament galtes avall.
Encetaren càntics eixordadors a l’uníson, i la muntanya per complet tremolà. Disposada a tot, vaig tirar pel dret puerilment ja que un entractorat em va barrar el pas de llampada i mentre les salmòdies em retrunyien dins dels timpans a intervals macabres, la degenerada de la Tàlia obrí la porta del vehicle i arreplegant-me pels cabells em vociferà:
– Dolentota, on pretenies anar? Ja saps que aquí és casa teva. Demà és l’estrena, et necessitem.
Els malignes enfolliren a aplaudiments i jo, que estava segura d’estar immersa en un manicomi d’alta muntanya, vaig bramar:
– Fills del dimoni, oblideu-vos de mi.
Ells, sentenciosos, utilitzaren aquells mots a manera de gori-gori, repetint-los una i mil vegades, cada cop amb el volum de les veus més potent. Formaven rotllana i saltironaven al meu voltant mentre la Tàlia i en Sesc encenien un foc al jardí davant del porxo. Dos individus corpulents i barroers m’estrenyien els canells privant-me de fugir. Vaig deixar de xisclar perquè malgastava energies inútilment. Lentament però sense treva em conduïren vers la foguera que cada vegada estava més empesa pel caliu. Vaig pressentir que m’hi llançarien sense contemplacions, i la testa començà a rodar-me entre basques a l’estómac. L’escalfor m’assetjava l’esguard quan uns trets a l’aire aturaren en sec aquell macabre ritual. El silenci regnà per breus instants contrastant amb el bullici boig de fins aleshores. Vaig girar-me amb risc de lesionar-me les cervicals de l’ímpetu foll que duia el cos.
– Sou més perillosos que un tifó selvàtic – cridà en Nenfi. Més tard vaig esbrinar que a part del meu salvador era el psiquiatre en cap del manicomi comarcal. Ell i el seu equip especial feia mesos que cercaven a tots els dements que s’havien escapat per un error tècnic del reixat general. En Nenfi fou tan amable i cavaller que en dos minuts me’n vaig enamorar perdudament, en poques setmanes em va jurar amor etern, i passats bells mesos ens vàrem casar a la vila on ell havia nascut: Calxocolata. Un poble de mil habitants on tothom em tractava com a una germana.
En Nenfi no m’estimava, m’adorava, i vaig ser la dona més joiosa de l’hemisferi. Els sopars casolans i les vetllades de festa es confonien entre elles. Les sortides a la platja amb els amics i les nits de sexe gratificant no em permetien que l’avorriment em tutegés. La mare i la germana d’en Nenfi eren més bonhomioses que un colomet blanc. Es desvivien per mi, per plaure els meus antulls. Jo mateixa els vaig suplicar que es quedessin a casa els dies que la llar d’elles estava d’obres.
Rialleres i galanes m’aviciaven amb xocolatines i dolços, però una tarda de posta de sol vermellenca la germana d’en Nenfi esclatà a cantar. Ho feia força bé. Primer la vaig lloar i animar a enregistrar un disc, la xicota era tímida i ho refusà un xic contrariada. Les jornades transcorrien a poc a poc i ni la mare d’en Nenfi ni la germana cantaire abandonaven la nostra ja no tan pacífica llar. Quan jo ho retreia al meu espòs ell riallejava donant-me absurdes llargues, i un vespre vaig enderiar-me a contemplar les sines de la germana mentre tots tres dormien al porxo, estirats en gandules. Vaig calcular quina mena de ganivet em calia per arribar-li al cor.
Dues nits més tard mentre dormia al seu llit vaig executar-la sense pietat.
Àngels Arguiñarena
Del llibre Contes dins la follia
_____________________
JOC DE SANG
Vaig arribar l’última, els altres remugaven però ja n’estaven avesats. M’agradava cridar l’atenció i per aquest motiu sempre em retardava a la nostra cita mensual. Les apostes estaven pels núvols, els meus sis companys i jo darrerament apostàvem xifres altes perquè si no, el joc perdia encant. Érem immensament rics i els milions per a nosaltres eren foteses. En Roc va repartir com sempre les cartes i com sempre pagaria penyora qui en tragués la més alta. Somrèiem entusiasmats acomodats a les cadires a l’entorn de la taula rodona de marbre blanc que sempre presidia les nostres trapelleries. Em va tocar a mi la carta més alta i seria doncs jo qui compliria l’encàrrec. Els altres deliberaven emocionats a la recerca de la prova més enriquidora. A la fi es posaren d’acord i jo vaig acceptar a contracor però decidida a complir.
Calia desenvolupar l’acció aquella mateixa nit aprofitant la lluna plena. La víctima seria la fornera del barri. Una dona presumida, lletja i creguda que no li queia bé a ningú. Qui la trobaria a faltar? Solia cremar les barres de pa, torrava en excés els croissants i darrerament s’havia barallat amb la majoria de veïns. Potser fins i tot m’ho agrairien. L’esperaria a la cantonada quan plegués de la feina emparant-me en la foscúria de la nit i l’impertinent vendaval, i quan passés a frec meu l’apunyalaria sense contemplacions per fugir cames ajudeu-me tot seguit. Una juguesca era una activitat sagrada i els set membres del club de sang sempre complíem els reptes sense protestar. Pitjor va ser quan al Joan li va tocar carregar-se l’alcalde, tothom n’anava ple de la desgràcia, és clar que els seus contrincants politics estaven pletòrics.
Ningú ens podia descobrir mai de la vida, ens fèiem de coartada els uns als altres. La policia anava perduda amb els crims que se’ls amuntegaven l’un rere l’altre sobre les consciències.
Matar és fàcil, com diu aquella novel·la de l’Agatha Christie.
Vaig carregar-me la fornera sense ni adonar-me’n. Els remordiments i jo hem fet un pacte i són a dida amb la mare que em va parir.
Estic emocionada amb les vacances, aquest estiu aniré a L’illa Blanca, un indret de faula on les orenetes xerriquen de nit i les aigües dels cabalosos rius són de color ocre.
Fa una setmana que sóc a l’illa i he conegut l’home dels meus anhels. En Tobies és alt, cepat, i bromista. Li he demanat que deixi la seva feina malpagada de mecànic i m’acompanyi a veure món. Ell no s’ho ha rumiat dues vegades i estem passant unes jornades amoroses a París.
De tornada a la llar li he insinuat a en Tobies que vingui a viure amb mi i ell ha dit que encantat. El mantindré, jo no sóc una dona masclista, i mantenir un home no em costa gens. Ens passem els dies prenent el sol a la terrassa, de gresca amb la colla a les nits i anant a comprar les tardes d’esbarjo. La vida em somriu com sempre. Aquest matí en Tobies i jo anirem al club de tennis, vull que se’n faci soci i presumir de manso davant de les amigues. Me n’oblidava!, els dies passen volant i aquesta nit és la reunió del club de sang. Hi duria en Tobies però la seva beneiteria encara no està preparada per a emocions fortes. Trucaré als col·legues disculpant-me per l’absència, són bona gent i ho entendran, a més en Tobies s’ha entossudit a dur-me al restaurant de moda del centre...
Quina coincidència, al restaurant ens hem trobat amb en Roc i la seva xicota. La vetllada ha estat perfecta però estic una mica amoïnada, de tornada a la llar en Tobies s’ha començat a marejar i hem hagut de dur-lo a urgències. Els metges són molt amables però s’eternitzen a la saleta de cures i no volen dir-me què té en Tobies. En Roc m’acompanya demanant-me que prengui paciència.
Passen dues hores i un doctor amb cara de jutge surt a comunicar-nos que en Tobies acaba de morir.
- Quina és la causa? - pregunto anorreada. M’adono que l’estimava de veritat. Trenco a plorar sense consol possible.
- Enverinament per drasvis - el metge esmenta un producte verinós que es fa servir per controlar les plagues de llagostes als sembrats.
La histèria m’aclapara i esclato a colpejar el rostre, el pit i l’estómac d’en Roc. Ell em jura que no, però és un vil mentider. Sé que ell i els col·legues del club de sang han assassinat en Tobies per una vil juguesca. Ningú creu la meva versió del succeït quan carregada de ràbia vaig a la policia i destapo els joc de sang. Em titllen de boja i decideixen internar-me en un manicomi als afores de la ciutat. Allà em maltracten impúdicament, gairebé que no em donen de menjar i m’estic quedant amb la pell i els ossos.
El fantasma del Tobies m’assetja presentant-se’m dia i nit entre una colla de retrets. Sap això del joc de sang i em dóna a mi la culpa de la seva mort. Ni tan sols em deixa dormir, m’estic tornant boja de veritat, i sí, ja sé que no us faig cap pena i que creieu que m’ho tinc ben merescut, però en el fons jo sóc una bona noia que va tenir la desgràcia d’embolicar-se amb males companyies. Els infermers d’aquest fastigós manicomi abusen de mi. Se’m rifen a les nits i sàdicament em violen una i cent vegades. Ningú ve a visitar-me, els amics i la família m’han donat l’esquena. No poder dormir i el fantasma d’en Tobies martiritzant-me a tota hora no em deixa viure.
He decidit acabar amb tot. Aquesta nit em suïcidaré llançant-me daltabaix de l’edifici d’aquest coi de manicomi. Són sis pisos, espero tenir sort. Que Déu m’acompanyi!
Àngels Arguiñarena i Clàudia Canard
SEGRESTAT
No existeix una sola realitat.
Vivim la que ens mostra la ment,
la que s’adapta a la nostra
conveniència i als nostres interessos.
M’han segrestat. M’han administrat una droga que m’empeny
a percebre el món d’una forma onírica, que m’impedeix
d’articular paraules, i de moure’m amb desimboltura. Estic abaltit.
És una tortura? Estic assegut en una cadira, i quan m’esforço
per aixecar-me, no sóc capaç de mantenir-me dempeus. Si desitjo
incorporar-me, necessito ajut. Les mans no em responen, no puc
subjectar els objectes. Què m’han inoculat aquests cafres? Sento
que parlen en un idioma desconegut, no els entenc. Tinc la ment
afeblida, espessa. M’agafen com si fos un ninot. Em deixen al llit,
apaguen el llum. Em guanya la son.
Em desperten sacsejant-me, animalots. Em col·loquen en un
vehicle estrambòtic. En comptes d’estar assegut, estic ajagut. La
tartana és lenta. Una idea obsessiva se’m fica al cervell, demanaré
auxili. Els segrestadors són beneits. Se m’acosta una dona, intento
pronunciar mots, solament em surten sons guturals. La senyora
em mira, i em somriu. Enraona tan malament com els criminals.
He estat abduït, es comporten d’una manera estranya, tenen una
alçada descomunal. Tanmateix són semblants als terrícoles. Estic
perdut si experimenten amb mi. Com els suplico clemència? Estic
a mercè de les seves urpes. No em resigno a morir. Cridaré amb
força, fins que algú em faci cas. Algun extraterrestre s’apiadarà
de mi, em salvarà. Mouré els braços i les cames com un endimoniat.
M’introdueixen un estri a la boca per impossibilitar-me.
L’escupo, no el suporto. Belluguen el vehicle cap endavant i cap
enrere, per marejar-me. Forma part dels experiments? No recordo
res. Segur que la potinga també m’ha anul·lat la memòria. Martiritzadors.
De sobte em vénen ganes d’orinar. Com els aviso? Tant
se val, la gentussa no se n’assabenta. Ja em netejaran. Quin descans.
El viatge ha finalitzat. Els estupefaents subministrats m’ho
capgiren tot, noto el cos diferent, les percepcions destarotades. La
mullena s’ha esvaït. Aquests dropos pretenen matar-me d’inanició.
Xisclo. Ho han copsat, m’ofereixen aliment. M’endossen una sopa
espessa, repugnant, nauseabunda. Aquesta immundícia els agrada?
Almenys em calmarà la fam. Deu fer dies que no ingereixo
res, perquè l’estómac em rondina. Vaja, ara m’ha purgat. Porteu-me
al lavabo, sense perdre temps! La flaire els parlarà per mi. És
culpa d’ells, i de la poció. És impossible eludir-la, m’obliguen a
prendre-la amb el menjar. No em posen cap injecció ni em donen
cap pastilla. No hi ha escapatòria. Com torno al meu planeta?
Extravagants, gegants, utilitzen una llengua incomprensible, la
manduca és repulsiva, van amb carruatges rars. Percebo l’exterior
amb un matís diferent. Jo mateix em trobo canviat. Tal vegada és
una zona de la Terra envaïda pels alienígenes. Tant de bo pogués
caminar! Si els braços em responguessin, els clavaria uns cops de
puny que els deixaria baldats, i correria cap a la llibertat. Per què
em martiritzen? Sóc un ésser humà amable, noble, bon jan, no he
perjudicat mai ningú, sempre he ajudat a tothom. Un pervertit no
els serveix. M’han escollit per encruelir-me, per tal que emergeixin
els instints agressius, els assajos consisteixen a punxar-me
l’ànima. Doncs abans em suïcido, encara no sé com, però em llevo
la vida. La situació és horrible, aterridora. Estava perfectament a
casa meva... Recordo quelcom. No, em fuig del cap. Solia presumir
d’una ment lúcida, això és un suplici. Incapaç d’aixecar-me,
d’articular paraules, no m’entenen. El cervell no em rutlla. Han
apagat el llum. Aprofitaré per dormir. Serà el més interessant.
M’han canviat la roba. Almenys són polits. A part de fitar-me,
somriure, ximplejar, i enraonar-me amb impertinència, que no
els comprèn ni sa mare, no veig traces de cap atzagaiada de prova.
Si no fos per la sopa fastigosa, i per la droga, tot seria correcte.
Què estic dient? M’estic habituant a una pseudovida. Necessito
la llibertat, la independència, bellugar-me, expressar-me, dialogar
amb els meus congèneres, sóc un ésser racional i social. Encara
que ells emprin una llengua considerada meravellosa, no tenen
dret a prohibir-me la meva. No pertanyo a aquest preciós i perfecte
planeta. I encara que jo estigui sol i sigui més petit, tampoc
no els dóna dret a tractar-me com una desferra. M’han segrestat,
dictadors, tirans, maltractadors. Manipuladors. M’imposen una
situació, pretenen que m’adapti, m’obliguen a renegar del meu
món. Tan bonic que és! Malgrat els seus defectes, també posseeix
virtuts. És l’únic que tinc, hi he nascut, i cal defensar-lo. Si actuem
amb covardia, els alienígenes ens dominaran i ens envairan.
Esdevindrem mers esclaus. Aquest deu ser l’experiment. Estudiar
el capteniment. Aguantaré, no els brindaré cap satisfacció. Si la
reacció no és la que esperen, no els convenç, em tornaran. Casa
meva... vivia amb la meva esposa, i els meus dos fills... érem feliços...
Treballava d’industrial. Se m’esborren les imatges. La maleïda
substància. Tant de bo se m’acudís com escopir-la. Em cal
recordar, per evadir-me de la situació, de la porqueria de vida
segrestada. Desitjo contemplar la meva muller i els nens, de set i
vuit anys. Se’m difuminen els rostres. És angoixant. Deuen estar
amoïnats? He perdut la noció del temps. Potser he embogit. Sóc
en un manicomi, tot és producte de la meva fantasia. La dona i els
fills em visiten, i no els reconec. Vaig patir un accident, la causa
del decandiment. Conjecturo que una gent cruel m’ha segrestat, i
en realitat són cuidadors, que em proporcionen teca, tenen cura de
mi, em treuen a passejar, em netegen, m’embolcallen, m’agombolen,
m’aixopluguen, m’ofereixen una identitat, comprensió, amor,
valors morals. Fantasiejo i els copso com éssers que parlen una
llengua que no comprenc, la ment està trastocada, el cervell no
em rutlla, em provoca una al·lucinació. Per què he jutjat malament
aquestes bellíssimes persones? Actuen en pro del bé comú, a favor
de l’univers. Tan sols em demanen que mantingui els records
closos en un calaix, que oblidi el meu lloc de naixença, la família,
els compatriotes. Serà senzill habituar-se a la nova cultura, formar
part de la seva raça. Es tracta de metamorfosar-se, unir-se a
la munió, acotar la testa, complir tot el que m’exigeixen. La matèria
grisa trontolla. I si el que rememoro m’ho invento? Tal vegada
no tinc esposa ni fills. És caòtic, catastròfic, preferiria ser mort
que viure amb incertesa. M’he creat un món a la meva mida?
Descarto la possibilitat que m’ho imagino. A mesura que transcorren
les jornades, rumio amb més lucidesa. No he enfollit. El
que experimento és real. Em subministren una potinga, que em
provoca notar el cos diferent. Estic abaltit, em manca la facultat
de la parla, només emeto sons. Em fallen els braços, les cames,
les mans, no puc caminar. Estic desesperat, necessito alliberar-me,
pel bé de la meva raça, cal avisar-los, que es preparin amb armes,
hem de contraatacar, no ens podem permetre el luxe d’abandonar,
de perdre tot el que hem assolit. La Terra no està en perill d’extinció.
Per què ansiegen arrasar-nos? Cal impedir la devastació, som
forts, privilegiats, malgrat estar envoltats d’indrets farcits d’alienígenes
envejosos. El meu món és un paradís, i no consentirem
que el converteixin en un infern. M’estan analitzant per esbrinar
les nostres febleses. Em cal recuperar la força, una oportunitat per
escapolir-me. No ingeriré la fastigositat.
La ment em porta les imatges del dia del segrest. Era amb la
família, el timbre sonà, la dona obrí la porta. Discutia amb algú.
En acostar-m’hi, un individu que empunyava una pistola forcejà
amb mi, l’arma es disparà. Les neurones se m’han espavilat. No
era un segrestador, sinó un lladre. La bala se m’enfonsà dins del
cos. Vaig estar en coma? El cap em dóna voltes, no penso amb
claredat, m’estic desmaiant...
Em desperto, i m’ofereixen el puré immund. No el vomitaré, el
malestar és pitjor. Recuperaré la memòria lentament, i desxifraré
el misteri. No he assolit de recobrar la mobilitat. No és culpa de
cap substància. He quedat tarat després del tret, em deu haver
afectat l’espina dorsal. Em resignaré. Expliqueu-me qui sou, què
m’ha succeït, amb frases intel·ligibles. És l’hora del passeig. Els
individus que passen pel costat consideren normal que sigui en
un vehicle estrafolari, que m’esgargamelli per cridar-los l’atenció,
i que mogui cames i braços com un esperitat. Em somriuen, pronuncien
mots incomprensibles. Deu ser corrent, segrestar terrícoles
i turmentar-los. M’envaeixen ganes de caminar, de menjar
jo sol l’aliment deliciós, de parlar, de dormir en un llit normal,
de circular en un cotxe terrestre. Fins quan ho suportaré? Ansiejo
viure amb la família, la muller, els dos fillets. Esgaripo fins
a l’extenuació. Em col·loquen un objecte de goma per tapar-me
la boca. L’escupo, i me’l tornen a posar. El mantinc una estona.
Si emeto sons estridents m’obliguen a aguantar la goma. Si estic
mut no me l’encolomen. Torturadors, claveu-me un ganivet, no
allargueu l’agonia. Per què m’alimenteu? Per prolongar el calvari?
Quina mena de provatures realitzeu? Enyoro una narració de qualitat,
una melodia de categoria. Aquests pòtols no deuen conèixer
la música; i els llibres, descartats. No els entendria. Hi ha una
pantalla allargassada. En connectar-la me n’allunyen. Creuen que
descobriré els seus secrets? Han badat, l’han engegat i no m’han
apartat. Sorgeixen uns dibuixos animats. Que divertit. Això ho
conec. Els meus fills solien mirar-ho. Aquí també arriba? S’han
acabat, quina llàstima. Retransmeten successos. L’emoció m’embriaga,
la meva dona i els meus fills! Ploren desconsolats, estan
preocupats per mi. Per què s’emet en un canal alienígena? És clar,
em volen angoixar, és part de l’experiment. Ara ensenyen un cadàver.
Increïble. Els ulls m’enganyen. Són imatges falses. No és
possible que sigui mort. Mostren notícies antigues. Per tant... després
del coma... vaig fallir?
Evidentment no recordo res. Els difunts no tenen memòria.
Però no sóc un fantasma que pateix al·lucinacions. Les tortures, el
segrest, els extraterrestres, ho he viscut. Un moment. Abasto una
lucidesa que abans m’era prohibida. Començo a lligar caps. Com
he pogut estar tan encegat? A vegades no veiem la realitat palesa.
La veritat se’m manifesta diàfana i transparent. No són alienígenes,
ni segrestadors. Es tracta d’un país desconegut, a la Terra. Per
aquest motiu no en conec l’idioma. Per què no ho havia sospitat?
Tots som éssers humans, no hi ha esclaus, ni esclavitzadors. Ningú
no domina, ni manipula. No m’odien, sinó que m’estimen. No
ho he sabut apreciar. No havia copsat les virtuts dels meus progenitors.
Ara que sé qui sóc, no em caldrà exigir la llibertat que em
pertany des del naixement. Sóc un ens independent, que posseeix
una identitat pròpia. El meu esperit s’ha traslladat, però el nadó
aviat no necessitarà els bolquers.
Orland Monguillot
======================================================
NOVEL·LES A LA CARTA
La Vam era una dona de 39 anys, idealista i sense recursos. Estava
farta d’haver-se passat els anys treballant per a explotadors que l’explotaven
obligant-la a fer més hores que un rellotge exprés. Havia treballat
d’administrativa mal pagada passant en net llargues i interminables
cartes a venedors de pa sucat amb oli. Cobrava tard i malament, això
si cobrava, la qual cosa ja esdevenia una autèntica proesa de per si.
La Vam havia hagut de fer hores extraordinàries, d’allà on no en tenia
ni un dia de 27 hores, en un supermercat de mala mort per tal de poder
pagar el lloguer del seu piset. Els contractes escombraries que li oferien
els genis de les finances amb els quals topava massa sovint, li havien
exasperat els nervis, endogalat l’ànima i contribuït que ara tingués una
fina silueta de sílfide que tothom li envejava, ja que sovint ni tenia temps
ni ganes de menjar, li venien basques a l’estómac a causa de les injustícies
del món on malauradament li tocava viure o morir i fallir.
La Vam no es deia Vam, aquest era només el seu pseudònim per
amagar el seu veritable nom gens comercial: Ledeutòpies Agrestes Zubietas.
A ella li agradava, a sa mare li encantava i son pare, bé, son pare
feia temps que no parlava però en tenia una bona excusa: era mort!
– Difícil de retenir, nena –li havia dit en Pac, el seu darrer cap, per no
traduir-li: «Tens un nom i uns cognoms que són una porqueria, maca.
Vés-te’n a pastar fang amb la mare que et va parir.»
La gent era així de cruel, però la Vam encara tenia sort i algú altre
li ho estalviava.
– Vam, la vam espifiar –li replicava una companya de feina després
que les haguessin fet fora a totes dues de la darrera.
S’escarrassaven a sortir-se’n en un magatzem on emmagatzemaven
llibres descatalogats que ningú no volia comprar o llegir.
– És que la gent compra els llibres només per fer bonic –es lamentava
la Ledeutòpies fullejant una novel·la d’intriga i misteri que es desenvolupava
en plena calor del Carib.
Per a la Vam esdevenia un autèntic crim que aquells llibres es perdessin,
imaginava la il·lusió que hi deurien haver posat els seus creadors
i no entenia per què el mercat només donava preponderància
als noms i no a les històries. Començà a requisar les obres que més
li plaïen imaginant que ningú no les trobaria a faltar. Però un vespre el
seu superior l’enxampà amb la bossa plena de novel·les i més novel·les,
i la despatxà a ella i a la seva companya Carla, qui imitant-la n’havia
pres un parell.
Ara la Vam estava a l’atur i odiava quedar-se de braços plegats mentre
la vida girava al seu entorn, per més patètica que aquesta esdevingués
li calia viure-la de ple. Les hores d’oci s’anaven amuntegant una rere
l’altra i la Vam s’enfilava per les parets, només fruïa de les extasiadores
vistes que hi tenia vers la Sagrada Família. El colossal monument li
proporcionava un tònic per a la seva ànima perduda.
La Vam no entenia la gent ni la gent l’entenia a ella. Solia discutirse
amb els veïns, els coneguts i amb tothom que no estigués d’acord
amb la utopia que ella tenia d’un món ideal, romàntic i ple de bondat.
Ja de ben petita l’havia fascinat la idea d’inventar historietes de ficció.
Estava engrescada per escriure una novel·la com cal, convençuda que
es podria obrir un món, un nom en aquest difícil art.
– Noia –l’editor se la mirà amb cara de pomes agres i sublimà les
ganes d’engegar-la a dida–, això no es vendrà, els personatges són
caricaturescos!
– Com gosa dir-me aquesta ximpleria! –protestà la Ledeutòpies encolerida,
era com si li haguessin insultat els fills que no tenia, per a ella els
seus personatges eren els seus estimats fillets–. No sóc Shakespeare,
d’acord –reconegué la dona en un atac de falsa modèstia–, però he
llegit coses pitjors i vostè ho sap.
– Jo no puc saber el que tu has llegit –li subratllà l’editor badallant
d’avorriment en el seu confortable despatx–. Porta’m quelcom més
interessant i en parlarem –la llambregà perdonant-li la vida–, però serà
difícil, la teva edat no hi ajuda gaire.
– I què importa la meva edat, Sr. Fullenblanc –la Vam picà un cop
sobre la taula i l’home empal·lidí–. Escric novel·les, no vull pas presentar-
me a cap certamen de miss.
– Tampoc no el guanyaries, bonica. Tens cara d’artista fracassada
–li esgaripà en Fullenblanc fent-se un panxó de riure. Contemplà el seu
rostre menut i pigat pensant que estava prou bé per a la seva avançada
edat.
– Entesos, setciències –la Ledeutòpies es tirà enrere el seu cabell
rebel. El duia curt perquè ja no sabia com pentinar-se’l, el tenia de color
castany claret, llis i rebel com ella–. Tornaré amb una història que et
fascinarà!
Marxà pegant un fort cop de porta i l’editor reclinà el cap damunt
els fulls que tenia sobre la taula i començà a clapar roncant profundament.
– Au, vinga, Vam, si tu fas vam!, i escrius el que et plau –l’animava
un amic que regentava el forn de la cantonada del carrer on ella vivia–.
Tens la imaginació al poder i el poder de la imaginació.
En Brusct li suggeria que inventés un conte de ciència-ficció sobre
la Sagrada Família, a tot dos els tenia captivats els sumptuós monument.
– Què, no se’n surten aquests llonzes –el repartidor de galetes Exprés,
la nova marca de moda a Barcelona, entrava al forn increpant
com sempre els treballadors que maldaven per finalitzar la genialitat
ideada per en Gaudí.
– No se’n sortiran mai –sentenciava la Ledeutòpies fent un mos a la
barra de pa que acabava de comprar calenteta–. Ni l’any 3.000, aquesta
trepa d’inorganitzats són pitjor que el pitjor dels meus malsons –pensà
en el seu darrer somni, és clar que ella més que malson en deia bonson–.
Sabeu què he somiat aquesta nit? Que en Forever era viu!
– No fotis, que m’aclapares, nena –esclatà en Brusct que, igual que
ella, era un admirador incondicional del famós cantant.
– Esteu sonats i obsessionats amb aquell martingales, com si no fos
prou trist que la gent digui que en Plevis és viu, ara en Forever també.
Quina terribilitat còsmica, qui serà el següent? –despotricava en Toni,
el repartidor de galetes Exprés.
– En Gaudí –una veïna de la Vam comentava entusiasmada que ella
havia somiat quelcom de semblant.
– No, el següent sóc jo, xato –una senyora que tenia pressa recla-
mava el seu torn a la cua del pa titllant-los de desqueferats.
En Brusct la despatxava mentre la Vam pretenia relatar el bonic somni
on en Redi Forever era viu.
– Què diu, que ell acabarà la Sagrada Família? –ironitzava un avi gelós de l’art del cantant.
– Sí, aquesta nit en pilotes –embolicava la troca l’Àngel, un xaval
afeccionat als còmics i a Internet.
– Has somiat en Forever en pilotes! –exclamava la Montse, una veïna
del barri. Tenia els ulls fora de les òrbites com si ho estigués veient–.
Així ha estat un somni eròtic.
– No, un somni pornogràfic, marranes –saltava l’Ivan, un home seriós
que venia cupons de la loteria nadalenca del barri. Aquell Nadal
del 2005 es presentava tan ple de bons propòsits com sempre: tothom
somiava tenir la butxaca plena.
– Calla i deixa-la que el conti, coi –l’assetjava la Montse encantada de la
vida.
La Vam es discutia amb l’Ivan. Hi havia un conflicte d’interessos al
forn ja que una àvia d’aquelles que sempre tenen l’art de colar-se a
tot arreu, ara ho feia descaradament i tothom li cridava l’atenció. Dues
ancianes lluitaven a mort sacsejant a manera d’espases dues barres
de pa enfrontades.
– Escriu sobre això, sobre la bèstia artística –li suggeria en Brusct
quan el forn quedava més aclarit. Una ambulància s’enduia dos ferits però
no havia passat res fora del normal.
– No vull escriure sobre en Gaudí, jo què hi entenc d’arquitectura?
–s’hi negava la Ledeutòpies enfocant amunt els seus menuts ulls grisos,
estava desesperada. Queixalava adesiara la seva llarga barra de pa
cada vegada més minvada.
– No, dona, no, ell vol dir que escriguis sobre en Forever, vida i miracles
–li recalcava la Montse sempre a punt de fer safareig.
– Pots documentar-te per Internet –s’animava l’Àngel engrescant-la
a anar a casa seva a donar-hi una ullada.
– Calla, porc –saltava la Vam–, que ja sé què vols que hi vagi a fer
a casa teva. A més, jo ja ho sé tot d’en Redi, no em cal el teu Internet
on només hi conten..., el que conten –sospirà sempre enamorada de
l’estrella del rock. La Montse imità inconscientment el seu sospir.
Una grua traginava peces enormes cap a l’insigne monument i en
Gaudí plorava des del cel segons deia en Brusct.
– Escriu sobre les astracanades que estan perpetrant els seus excompanys
de grup –suggerí la Montse emprenyadíssima amb la polèmica–,
podries imposar-los alguna mena de malefici.
– Més malefici del que ja tenen i pateixen sense la reina! –exclamà
el xicot de l’Internet. Riallejaren tots com bojos.
– Encara no ens has contat el teu somni –s’encuriosí en Brusct esperonant-
la.
– Els somnis són molt significatius, nena! –exclamava una dona de
cabells blancs que entrava al forn i demanava tres croissants de xocolata–.
Pensa que si has somiat quelcom de molt clar, es complirà.
– Ah, sí, quina sort –riallejava l’Àngel davant la poemàtica cara que
feia la Vam. Li pegà un cop de colze i assenyalant cap al carrer, cridà–:
Guaita, que ve per allà el monument!
– No fotis, has somiat que la Sagrada Família caminava? –s’espantà
l’àvia fitant cap al carrer ja que la Vam també ho feia, temorosa que en
Redi Forever penetrés a l’establiment i demanés dues barres de quart.
Pensà que seria injust. On quedaria el seu glamur? En Forever comprant
pa!, això no podia ser, havia d’evitar-ho com fos. La Ledeutòpies
marxà un xic guillada, comentaren els veïns i amics. Es quedaven al
forn amb les ganes que els relatés com havia anat el seu somni.
Inspirada per l’època nadalenca, l’aprenenta d’escriptora encetà un
increïble relat on en Redi Forever vivia cent i mil aventures al costat d’uns
personatges èpics. Però quan li presentà la novel·la acabada a l’editor
aquest li cridà:
– Maca, que aquí no estem per orgues i encara menys per pianos,
ni que siguin de cua.
En Fullenblanc li tirà enlaire els dos mil fulls que la xicota li presentava
remarcant-li que se’ls llegís sa mare. Quan la Vam, tota seriosa i
vermella li assegurà que ja ho havia fet, l’editor vociferà:
– Doncs que ho torni a fer i en corregeixi les faltes, que n’hi ha un
munt. A veure quan aprens a escriure bé el català que és la teva llengua,
inculta, i deixa’t d’historietes de cantants de rock per molt famosos
que siguin, que per aquí no hi tenim res a pelar. Encara se’ns tirarien
al damunt els mànagers d’aquella colla de desenfeinats i patatim i patatam...
L’editor no callava, de fet li havia agradat el poc que havia llegit de la
novel·la. Calculava que n’haurien hagut d’editar força volums i que se’n
podria fer una sèrie televisada i una pel·lícula, però l’home no tenia empenta
per engegar-ho i s’amagava rere excuses. La biografia-ficció de
la Vam tenia suc però hi faltava el pa dels cervells aliens per sucar-ho.
Llàstima que es malmetés tant de sabor. Anava pensant el Sr. Fullenblanc,
sabent-li greu que la dona hagués marxat amb llàgrimes als ulls
pels seus darrers mots massa grollers.
La Vam estava farta de tot, havia esmerçat hores de son en la història
i aquell ruc l’engegava. S’arribà a d’altres editorials i no trobà ningú
que li donés valor a Una mena de màgia, que era el títol de la seva
novel·la basada en una ficció romàntica del carismàtic personatge.
La Ledeutòpies tornava a casa traient foc pels queixals.
– Puges a veure el meu Internet o què? –l’assetjava l’Àngel, ansiós
de ficar-la entre els seus llençols.
– Sí, espera’m assegut o millor encara ajagut! –cridà ella llegint-li el
pensament i passant de llarg d’una revolada.
Davant la impotència del seu art incomprès, es llançà a plorar contra
el capçal del llit. Sa mare ja no sabia què fer per consolar-la. La Vam
era soltera vocacional, mai no havia trobat l’home dels seus somnis,
ella deia que només atreia els homes dels seus malsons.
– Nena, espavila, que la palla va cara –li emfasitzava la mare farta
de veure-la patir i li suggerí–: Amb la teva prolífera imaginació, per què
no poses un anunci oferint-te per escriure històries o llibres per encàrrec?
– Sí, home, em faré escriptora a la carta –barbullí la Vam eixugantse
el plor amb un mocador matern–. Posaré el meu telèfon a l’anunci
–s’ho prenia rient xamosament–, i que la gent truqui demanant-me quina
novel·la li plauria llegir, i jo vaig i l’escric, sempre seguint els gustos del
lector, i després què li cobro, mama?
– Ai, nena, sembles tanoca, diners i paraules! –sentencià la mare de
la Ledeutòpies, i les dues es posarien mans a la feina.
El que començà com un somni esbojarrat acabà tenint un èxit
abassegador.
La Vam es féu més famosa que l’Agatha Christie, els seus llibres els
traduïren a idiomes inversemblants perquè fins i tot les tribus de l’Àfrica
estaven frisoses per ullar la següent rondalla.
– Sra. Agrestes –en Fullenblanc li anava al darrere passats els anys–,
no s’oblidi de portar-me la seva Mena de màgia, li ofereixo condicions
immillorables de publicació.
L’home patia per si la competència espremia aquella llimona de suc
inacabable, però la Vam el deixava per inútil. Prou feines tenia a muntar
la pròpia editorial i a retocar els primers esborranys de la seva nova
i esperada novel·la: Sagrada acabada, una rocambolesca història on
uns extraterrestres s’entossudien a finalitzar ells la Sagrada Família
cansats d’esguardar des del seu planeta com els humans feien el ruc.
A causa d’aquell afer quasi que hi havia una guerra interplanetària l’any
4.444 després que Catalunya per fi assolís la seva independència total.
Hi hagué un terratrèmol i el mar s’infiltrà on haurien estat les fronteres
i el país marxà nedant, navegant vers terres llunyanes on ja mai més
ningú no la pogués abastar. Els alienígenes estaven enderiats a ajudar
els catalans a finalitzar l’insigne monument. El sisme havia ocasionat
diverses zones enderrocades de la porxada principal, i els arquitectes
estaven rabiosos però refusaven l’ajuda, bramant:
– Prou, ens en sortirem sols, com sempre! Els catalans i Catalunya
ja hem sofert durant segles ajudes alienes i invasions de tota mena
perquè ara vinguin uns savis extraterrestres i vulguin apoderar-se de
la nostra Sagrada.
El més curiós d’aquestes rondalles era que transcorrien els segles
i els seglaris, que era una nova mesura de temps que els catalans
inventaren, i la Vam i sa mare continuaven vives i escrivint juntes un
gavadal d’històries. El que ningú sabia és què se n’havia fet del xicot
d’Internet, i en manipular l’ordinador a la Vam li semblà veure’l entre el
ciberespai fent-li l’ullet i convidant-la al seu llit.
Àngels Arguiñarena
_____________________________________________________
LA CAMBRA INFERNAL
La cambra recòndita i lúgubre
del teu abisme t’aterrirà
Quan vaig trepitjar la cambra, la meva imaginació prodigiosa
no podia sospitar que desencadenaria una sèrie d’esdeveniments
esfereïdors. Sóc escriptor, tan sols desitjo pau i tranquil·litat per tal
d’assolir la inspiració imprescindible, i a la llar és impossible. Si
no destaroten els nens, són el veïns o la muller. Malgrat la manca
de males intencions, el resultat és el mateix. Una situació caòtica
en la qual sóc incapaç d’escriure ni un mot. Si mai heu intentat de
plasmar els vostres neguits, em comprendreu. Potser algú treballa
embolcallat amb soroll o música, i fins i tot el rebombori li deu fer
companyia. Jo no cerco companyia, sinó silenci, el meu company,
indispensable per tal que la inspiració s’apoderi de mi.
Se us acut la imatge típica de les pel·lícules: un castell abandonat
o de lloguer. Romandre unes jornades a contracor dintre d’una
fortificació m’omple de paüra. I a les agències no em presentaré
per insinuar:
“Perdoni, em cal un castell menudet, el pressupost és minso”.
On existeix un indret ple de calma? Una habitació d’hotel.
Com pal·liar l’inconvenient dels diners? Una novel·la no es crea
en quatre dies. Els llibres anteriors els he realitzat controlant la
família, pregant, suplicant, subornant, oferint premis. Qualsevol
estratègia amb tal que em deixessin tranquil. El xivarri dels veïns,
els lladrucs dels gossos, els retrunys de les motos, em crispaven
els nervis i no em sorgia ni una lletra. La solució: taps a les orelles.
Però la dissort m’ha tiranitzat. Una infecció me’ls ha prohibit.
L’opció és no escriure. Els escriptors copsaran el meu sentiment:
no poder exhibir la creació que m’atrapa és una mort en vida. Es
converteix en un impuls poderós. Suporto abans la fam que el
desig frustrat d’escriure. Dec ser un artista en perill d’extinció.
Per què no bandejo la situació que m’envolta? Aïllar-me del món,
fabricar-ne un a la meva mida. En sóc incapaç, ja que estic pendent
de tot, m’inspira, i serveix per transformar-ho en històries.
Complicat, si et rodeja el caos. Meravellós, si el silenci t’agombola.
De la ment sorgeixen pensaments, records, vivències, lectures,
música, tot esdevé útil. El cervell sintetitza la informació i elabora
una narració, la qual no és lícit que resti en l’oblit. Cal plasmar-la,
i ensems, els lectors fruiran dels relats. Un batibull de fantasies
maldaven per brollar, i cometia un crim si se m’escapaven.
A prop de casa havien obert una pensió desastrosa, que serviria per als
meus propòsits. La idea es mudà en obsessió, fins al punt que no
vivia rumiant que perdia el temps. Vaig avisar la meva esposa
que m’absentaria uns quants dies per tal d’exercir la feina artística
en un indret adient. No em visitarien si mantenia l’adreça en
secret. Em respongué, a mans besades, panxacontenta, que gaudiria
d’unes vacances. No jo, sinó ella. Em vaig quedar petrificat.
Creia que s’enutjaria o que em suplicaria que no l’abandonés.
Anava lluny d’osques. Estava farta de veure’m. A cop calent vaig
conjecturar que a la muller tant li feia si marxava per treballar
com si corria darrere una amistançada. Vaig preparar una maleta
petita, amb els estris imprescindibles, i fulls i bolígrafs a doll.
Sóc tradicional. Si existissin les plomes d’ocell, les utilitzaria. No
m’agraden ni les màquines d’escriure ni els ordinadors. Necessito
observar la meva lletra, fer lliscar el bolígraf pel paper blanc, i no
m’importa ratllar el que m’ha sortit malament o no em convenç.
Per aquest motiu és un esborrany. Les idees flueixen de la ment
al braç, a la mà, al bolígraf, als fulls. La tinta és la prolongació
de la mà.
Em vaig encaminar a pleret vers la Pensió Nista. El nom devia
estar indicat per als jubilats? L’escala funesta, repulsiva, esperonava
la inventiva. Vaig trucar al timbre. Em rebé una dona grassa,
lletja, deixada, amb aspecte de bruixa. Un suggeriment per a uns
contes infantils. No se m’oblidaria. Vaig demanar una cambra, i
la mestressa em parlà en un to greu. No esperava una veu dolça,
aguda i melodiosa. Escopia els mots insultants:
“Noés es quea la tenta-u, l’útima”.
Aquella dama posseïa un problema bucal. La vaig entendre amb
penes i esforços, i ho vaig confirmar en oferir-me la
clau. Només els quedava la trenta-u, l’última. Vaig assentir,
pagant el que em sol·licità. En realitat, vaig posar uns bitllets sobre
el taulell, i ella arreplegà el que convenia. Subjectant la clau
amb fàstic, ja que estava greixosa, em vaig dirigir al final del
passadís. Creia que llegiria de l’u al deu, del deu al vint, i del vint
al trenta-u. M’equivocava, del dotze passava al trenta-u. Solament
n’hi havia tretze, i no s’havien atrevit a col·locar el número de
la mala sort. O potser havien capgirat les xifres. En els llocs on
l’habitació tretze no existeix, al dotze li segueix el catorze. Aquí
preferien anomenar-la trenta-u. Surrealista. No sóc supersticiós.
Però per què precisament aquella? Estaven ocupades les restants?
Tan sols de recórrer la tirallonga una esgarrifança t’envaïa. Un
mareig m’inundà, per la flaire nauseabunda de la pensió i l’alè
que m’havia llançat l’harpia. Amb la maleta en una mà i la clau a
l’altra, semblava un delinqüent a punt d’entrar a la cel·la. Anhels
imperiosos de fugir s’apoderaren de mi. Les parets del passadís
de color negre, sense llum, a les palpentes, topant amb la testa
i rebotant, un suplici. No m’escapoliria, havia pagat. Aprofitaria
una jornada. L’endemà en cercaria una amb cara i ulls.
Vaig posar la clau al pany, després d’haver xocat contra la porta.
Vaig tocar el número amb els dits, simulant un cec llegint el
sistema braille, per comprovar que no m’equivocava. Encara que
els problemes per encertar el pany foren suprems, diversos intents
fructificaren. Vaig respirar alleujat, obrint la porta de la dolça llar.
Atènyer el cim de l’Everest no esdevindria tan perillós. Vaig palpar
la paret buscant l’interruptor. Ambicionava una llanterna mig
fosa, un punt de llum, un misto. Mai no havia copsat com enyorem
la claror. La negra nit envejaria la foscor del lúgubre recinte.
Per fi, l’interruptor. En pitjar-lo la rampa m’obligà a apartar la
mà. S’encengué un llumet irrisori que penjava del sostre, suficient
per contemplar l’estança. En penetrar-hi, vaig tancar la porta,
esbalaït. Freturava d’intimitat per fruir de les meravelles que em
brindava. De bell antuvi, ensopegaves amb un llitet ridícul. Una
tauleta de nit al costat. Un mirall i un quadre penjats ocupaven
massa espai. La maleta no m’hi cabia, la vaig deixar damunt el
llit, on vaig seure, esgotat de la travessia. Una magnífica entrada,
font d’inspiració. La meva ombra i jo atapeíem la cofurna de
gom a gom. Les parets negres mostraven una vista excel·lent. El
mirall trencat regalava una espurna d’il·luminació. M’estalviava
la mala sort, perquè l’hauria esbocinat en moure’m. El quadre era
una natura morta. M’hi vaig apropar, pocs centímetres. No eren
les típiques fruites, sinó uns arbres secs i escanyolits, uns cadàvers
d’animals, i de nit. Una natura morta. De silenci en sobrava.
Deprimia com un nínxol. Seria impossible treballar a ulls clucs.
El vampir ressuscitaria i se m’atansaria frec a frec. L’absència
d’endolls no m’estranyava, no crec que hi arribés prou electricitat
per connectar un llum decent.
De bursada, en expressar que em calia claror amb urgència,
un fenomen estrany m’espantà. El llumet del sostre intensificà la
potència i m’enlluernà. Em costà d’habituar-m’hi. Vaig esbufegar per
la casualitat. La mestressa devia estar manipulant l’electricitat,
i em proporcionà energia lumínica.
Era amable en el fons, i havia estat una coincidència. El
meu desig s’havia convertit en realitat? Ai, la meva imaginació
prodigiosa! Vaig insinuar en veu alta que si el mirall no hagués
estat trencat m’oferiria més llum. Vaig distingir immediatament
un augment de lluminositat. La bombeta era tan potent? No la
podia mirar per comprovar-ho, m’hauria perjudicat la vista. No
gosava tombar el cap vers l’espill. Tanmateix la curiositat m’hi
empenyé. Vaig restar paralitzat. M’havia semblat destrossat a les
penombres? No, la ment no m’havia enganyat. En entrar era esmicolat,
ara s’havia reconstruït. La feredat em produïa tremolor.
En intentar d’aixecar-me, les cames em feien figa, m’esberlaria la
testa contra les parets. Vaig ansiejar una cambra de dimensions
normals i humanes, i inicià un eixamplament progressiu. El cap
em rodava, estava embogint. Certament, era producte de la meva
fantasia. O m’havia donat un cop a la closca, i estava desvariejant.
Tard o d’hora, tot tornaria a la normalitat: poca claror, el mirall
esbocinat, l’estança reduïda. Em vaig alçar, i amb precaució, vaig
passejar. La invenció era genial, caminava sense topar ni amb
les parets ni amb el llit. Vaig manifestar que el jaç no s’esqueia
amb la magnificència del reducte. Per art de màgia, s’amplià i
s’allargassà, adient per a un gegant. Em vaig enganxar d’esquena
a una de les parets, com si l’espasa m’hagués acorralat. És un
símbol, no hi havia cap espasa. Em temo que si l’hagués demanat,
hauria sorgit. Amb els ulls esbatanats, el cor bategant com un cavall
desbocat, vaig maldar per obrir la porta i fugir de l’habitació
infernal. No era una al·lucinació. El recinte posseïa vida pròpia, i
a més, era receptiu a les meves peticions. La porta era tancada.
Vaig estirar el pom, i se’m fongué al palmell. Vaig picar amb els
punys, i vaig xisclar. La bruixa devia ser sorda, i els llogaters també.
Potser s’havien volatilitzat. O eren gent com tothom, avesada a
no ficar-se en embolics. Estava atrapat. Descontrolat, aterrit, vaig
arrabassar la tauleta i la vaig estampar contra la porta, endebades.
Un ofec m’envaí. No hi havia ni una mísera finestra, tan sols una
respiració imperceptible. La situació angoixant no duraria gaire.
M’enganyava a mi mateix, les condicions eren adverses. El
dormitori no em permetria ni suïcidar-me. Em posava a prova,
jugava amb mi a dretcient. Vaig rumiar que em concedia els desitjos,
i se m’acudí de pregar que m’obrís la porta. En empènyer
la llosa de pedra, vaig confirmar que era picar ferro fred, un ogre
forçut i cepat no hauria assolit de bellugar-la ni un centímetre.
La cel·la, tal vegada com un infant, m’havia capturat. Hi devia
haver una explicació lògica. En aquells moments d’exacerbació,
no encertava a copsar-la. Vaig jeure al llit, era l’única activitat
factible. En fitar el quadre vaig exposar que m’abellia contemplar
la natura viva. Bocabadat, em vaig incorporar. Davant els meus
propis ulls incrèduls, el paisatge es modificà. Els arbres recuperaren
la vida, frondosos i robustos, les branques s’ompliren d’una
miríade de fulles, els animals s’alçaren i saltironaren, i la sortida
del sol donà pas a un dia radiant. Les escenes se succeïen, aparentava
una finestra. M’estava acostumant a les meravelles de la
cambra macabra. Estava encuriosit pel que pretenia mostrar-me o
demostrar-me, m’havia triat a mi com a testimoni. I si expressava
que em parlés? Mantindríem una conversa?
Malauradament, no vaig obtenir resposta. Estava convençut que
si li hagués demanat la lluna en un cove, s’hauria materialitzat. El cau
maldava per exhibir quelcom. Vaig desitjar en veu alta un televisor. Sobre
la tauleta de nit, que s’havia transformat en una taula de dimensions
escaients, aparegué una pantalla ultramoderna enorme. La vaig
endollar, vaig agafar el comandament a distància i vaig pitjar els
botons. Atent a les emissions de cada canal, no trobava res de remarcable.
Retransmetien programes, entrevistes, concursos, concerts,
pel·lícules, esports, sèries, documentals, notícies. Els personatges
eren normals. Hi vaig romandre hores, prestant atenció.
Els ulls em picaven, estava marejat. Vaig optar per preguntar. Cap
resposta, i la pantalla tampoc no plasmà cap imatge especial. Em
vaig aturar a les notícies, com sempre encoratjadores. Depriments
i cruels, ensenyaven com es morien els éssers humans per culpa
de la fam, les malalties, les guerres, els assassinats. Em sorgí un
crit de ràbia, amb un anhel d’extingir les dissorts. De cop i volta,
el locutor començà a llegir que la fam al món s’havia eradicat, que
les malalties es guarien, que les guerres havien finalitzat, i que els
assassins s’havien redimit. Ho explicava amb detalls: una sèrie de
científics i erudits havien assolit un sistema per obtenir aliments
en abundància, medicaments infal·libles, una droga que calmava
els instints agressius, i un pacte entre nacions. Si em punxaven
no em treien sang. Ho havia aconseguit jo tan sols de clamar-ho
al cel. Era un heroi. De seguida vaig bandejar el somieig. Es
tractava d’una facècia. La presó es burlava de mi, em considerava
una joguina. M’envaí un sentiment d’angoixa. Si simplement
jugava, quan s’enfadés o es cansés de mi, de què seria capaç? El
pànic em recorregué totes les fibres. Vaig cridar:
“Deixa’m en pau. Per què no em permets sortir? Pretens aniquilar-me?
Elimina’m d’una vegada. Vull acabar amb aquesta agonia. Concedeix-m’ho.
O m’obres la porta o fulmina’m. No ho explicaré a ningú,
t’ho prometo, no t’enderrocaran, continuaràs sent la cambra més
bromista del món. T’ho prego, decideix-te. L’opressió em priva
de respirar. Materialitza un ganivet, em mataré jo mateix, no et
sentis culpable. Ets una estança bonica i innocent. Una bona nena
preciosa”.
Estava suplicant a una habitació! I la titllava de nena, l’afalagava.
M’havia begut l’enteniment. La follia, l’absurditat portada a
l’extrem. El recinte ni reia, ni enraonava, ni em colpejava, ni trontollava.
No donava senyals de vida. Tanmateix m’havia demostrat
que era viu. D’un plegat, grinyolà com si fos de ferro i li faltés
oli. Les parets avançaven cap a mi, estava disposat a eliminar-me.
El sostre davallava, m’aixafaria com una persona esclafa un ou
amb la mà. En un últim intent desesperat de partir la porta, reunint
ímpetu i coratge, amb el risc de trencar-me l’espinada, o de
grat o per força, vencent dificultats, m’hi vaig abalançar diverses
vegades. Esgotat i adolorit, vaig desistir. Les parets i el trespol
seguien el seu camí, inexorable. Solament restava pregar. Arraulit
damunt el llit, vaig pressuposar que les parets el respectarien, seria
la salvació, però per dalt arribava la condemna. Em vaig ajeure,
i de moment, el jaç impedia el perill. La cara a dos pams del
sostre, el qual baixava, lentament, els batecs del cor, la respiració,
m’indicaven una fi imminent. La matèria grisa barrinava contra
rellotge. Podria escapar a través del mirall? No em convencia la
idea. En aquelles circumstàncies ni l’instint ni el seny servien de
gaire. Restaven segons per fallir, i en el quadre un animaló m’esguardava
encuriosit, em convidava a entrar-hi. Existia un món
diferent, una nova vida? Se’m presentà com l’única escapatòria.
Quan havia tocat la tela, la mà no l’havia pas travessat. Per ventura
l’antre pretenia participar en un joc d’enginy? Em permetria
de penetrar-hi tan sols de desitjar-ho? No hi havia temps, ho vaig
expressar, i immediatament l’habitació desaparegué.
Una sensació etèria em conduí vers un indret desconegut. En aterrar,
tot em feia mal. Vaig observar el meu voltant, els arbres, els animals,
el cel clar i brillant, i en tombar-me, vaig apreciar amb sorpresa la
cambra macabra, des d’una perspectiva estranya. L’estava mirant
des de dins del quadre! Havia tornat a la normalitat, era menuda,
amb un llit petit, les parets i el sostre com quan hi havia arribat.
Em vaig asseure a terra, al bosc, desconcertat. Romandria tota la
vida a la dimensió paral·lela? Vaig distingir una frase escrita sobre
una roca:
“ets un esparpillat”.
La cel·la m’havia parlat per mitjà d’un text, i m’havia elogiat l’agudesa.
Continuava mofant-se de mi. Els animals corrien i saltironaven contents,
aliens a la dissort que m’esclavitzava. A mi qui em manava llogar una habitació?
Pitjor que una casa encantada, que un castell curull de fantasmes.
La incertesa em dominava, estava extenuat de l’angoixa i la paüra.
Vaig albirar un personatge amb una maleta. La meva s’havia
esfumat. L’individu devia ser el nou hoste, encara que jo també
hi era. Potser la mestressa coneixia les malifetes de la cofurna, o
n’era ella la responsable. El subjecte entrà i deixà la porta oberta.
L’oportunitat d’escapolir-me. Em vaig llançar de llampada com
un saltador de trampolí per sortir del quadre, i estupefacte, vaig
topar contra la tela, amb un batzac descomunal. Vaig maldar per
cridar l’atenció de la nova víctima, vociferant, saltant, gesticulant,
amb tombarelles, un veritable desequilibrat. Ell estava distret remenant
la maleta damunt el llit. Em sentia impotent, insignificant,
era una taqueta en una pintura sense cap importància per a una
persona. Encara que es fixés en mi, com li explicaria la manera de
salvar-me? Si no copsava ni els meus crits eixordadors. Manipulava
la maleta, i la porta seguia oberta. Un doll de neurones m’esperonaren
la intel·ligència, vaig desitjar de sortir. Hauria estat massa
fàcil. Vaig esgaripar:
“Senyor, observi el quadre”.
L’home deixà els estris i es fixà en la natura viva. Amb un pal vaig
marcar el terra amb lletres grosses: “desitgi que el jove de la pintura
aparegui a l’estança”. L’hoste ho llegí, i el rostre d’astorat es mereixia un
premi. S’estigué estona cavil·lant. Em desesperava, i tot d’una, em
vaig adonar que no ho deia en veu alta. Ho vaig reescriure, afegint
el que faltava. Ho percebé, i parlà. Admiro la seva bona fe, perquè
jo hauria pensat que es tractava d’un llenç psicodèlic o d’una
broma surrealista. Ho exposà en un to audible, vaig experimentar
un rodament de cap, i vaig perdre el món de vista. En despertar,
era ajagut al llit, i l’hoste m’enraonava, content per l’espectacle,
no havia viscut mai una experiència tan divertida. Per mi també
fou gratificant, i sense temps per agrair-li-ho, vaig llambregar
vers la porta oberta de bat a bat. Em vaig alçar d’una revolada,
em vaig esmunyir de la cofurna infernal a corre-cuita, no sense
abans avisar l’home que fugís de l’antre, el qual s’encarregà que
el consell no li arribés. Em sabia greu, ansiejava tornar-li el favor,
però si obria la porta seria repetir la comèdia, estaríem tots dos en
perill i no vindria un tercer a rescatar-nos. Massa arriscat, només
m’interessava salvar la pell. No tenia precisament llana al clatell.
Una decisió egoista, ho reconec. Qui no ho és?
“Tant de bo pogués ajudar-lo” vaig expressar, i tot seguit
me’n vaig penedir. El desig m’obligaria a regressar a l’avern, o l’avern
m’obligaria amb els seus mitjans maquiavèl·lics a entrar-hi. Tremolant de feredat,
ho vaig esmenar: “Oblida-ho, no el vull ajudar”. Havia experimentat
la dama negra tan propera que no m’importava gens el proïsme.
Per sort, el reducte no m’escoltava, o no tenia efecte fora. Vaig accelerar
pel passadís, d’esquitllentes, i a recepció l’harpia m’interrogà:
“No li ha gadat la camba? Massa gan pa seu gus?”.
Aquella bèl·lua sense solta ni volta em treia de polleguera. Massa gran?
Si m’havia agradat? La cínica em somreia esguardant-me de fit a fit,
palesant que era la responsable de l’odissea. Al capdavall exhibia
tot l’aspecte de bruixa.
Em vaig dirigir a la sortida de la pensió diabòlica, sense escoltar
una frase a la llunyania:
“Cote ab l’esgaó”.
Havia llançat les campanes al vol precipitadament, era una ànima de càntir.
No havia parat esment i vaig ensopegar amb l’esglaó com un beneit. La
pensió no es resignava a ser abandonada. Pretenia anar de bracet.
L’últim que vaig distingir abans de perdre la consciència fou una
carota atansant-se cap a mi i somrient grotescament.
Vaig obrir els ulls, i em vaig palpar. Estava indemne, incòlume.
Recordava que m’havia pegat un cop a la testa. En fregar-me-la
no em feia mal. Vaig llambregar l’indret, i em vaig incorporar
d’un bot. Era a l’estança demoníaca. Ni rastre del meu salvador.
M’havia quedat adormit, i havia estat un malson. No tenia cap
sentit que després de l’ensopegada em tornessin a la cofurna. Si
la roba hagués estat bruta, signe inequívoc que m’havia arrossegat
per terra, hauria pensat que havia relliscat. Vaig esbufegar, alleujat.
Frustrat per la rampa en pitjar l’interruptor, m’havia ajagut i
havia somiat l’aventura terrorífica. Ni m’havia fixat en l’entorn.
Simplement m’havia estirat al jaç. Havia deixat la maleta, i en
adormir-me, havia copsat la fantasia onírica com real. Bandejaria
les ximpleries i encetaria una narració. En no localitzar la maleta,
vaig pressuposar que me l’havia descuidat a la recepció. La
porta era tancada. En cridar i no obtenir cap resposta, vaig contemplar
el meu voltant. Un llit minúscul, una tauleta, un mirall,
i un quadre formaven tot el mobiliari. Les parets de color negre,
l’espill trencat, la pintura representava una natura morta, arbres
secs, escanyolits, cadàvers d’animals, i de nit. Idèntic al somni,
fil per randa. La llum minsa m’impedia de llegir un full de paper
col·locat damunt la tauleta. En expressar que necessitava claror,
el llumet del sostre intensificà la potència. Desconcertat, aquelles
paraules m’impulsaren a quedar a l’escapça, amb els ulls com
unes taronges. Horroritzat, desposseït de la pròpia voluntat, em
vaig sentir empès a iniciar uns precs: el mirall sencer, l’habitació
més ampla, el llit més gran, la natura viva, un televisor. No vaig
agafar el comandament. No m’importava ni eradicar la fam, ni
guarir les malalties, ni finalitzar les guerres, ni redimir els assassins.
Sabia què em succeiria. El cau jugava i se’m rifava. Potser
ara no vindria un nou hoste, i restaria atrapat. Em concedí tots els
desitjos. Vaig recollir el paper, que havia llançat a terra. El títol
deia:
la cambra
infernal
La por havia mudat en una sensació immensa de fàstic i repugnància
que s’estenia com una taca d’oli.
Vaig començar a llegir, resignat:
“Quan vaig trepitjar la cambra, la meva imaginació prodigiosa
no podia sospitar que desencadenaria una sèrie d’esdeveniments
esfereïdors...”
Orland Monguillot
==============================
LA CASA SINISTRA
Perduda enmig d’aquell bosc àrid, difícilment localitzable ni que
fos en un mapa específic, existia la casa sinistra. Tots els pobletans de
les rodalies la coneixien amb aquell àlies des de temps immemorials.
Segons la llegenda que datava de l’ancestral, un noi dolç i bell com la
pròpia sortida del sol, hi vivia conjuntament amb els seus pares i els
seus avis. Eren gent de pagès i fruïen treballant la terra fins a caure
baldats d’esgotament. Entre tota la família feien pinya i a les contrades
no existia ningú més ben avingut que ells. La llar era pobra i petita però
els avis l’havien construït amb les pròpies mans i n’estaven ben orgullosos,
no li demanaven res més a la vida que poder cuidar casa seva,
tenir salut i veure créixer els fills sans i estalvis. Però en Xavier era un
noi ambiciós i treballar la terra li feia recança. Odiava embrutar-se les
mans i preferia usar la seva dolçor i bellesa per atraure les mosses de
bon veure i cercar-ne així la més falaguera i potable per entabanar-la i
aconseguir de viure a costa de les seves riqueses.
La Mariona era la víctima ideal, el seu pare tenia una fortuna immensa
i prou que en fanfarronejava amb els veïns, parents i amics de
la vila.
En Xavier n’estava fart d’aguantar-li les fatxenderies i un vespre li va
guanyar la filla en una timba.
– El joc és sagrat, Xaviet –sentencià en Rúful fent tronar la seva veu
aspra i rogallosa amarada de vi–. La Mariona serà la teva muller, si no
aquest any, l’any que ve.
Segellaren el pacte amb un repicar d’artells riallejant com dos guillats.
Feia mal topar els artells del puny contra el puny de l’altre però ho repetiren
solemnes fins a cinc vegades. La taverna del poble agombolava
impàvida les seves tanoqueries i els vilatans els aplaudien rabiosament
excitats com si aquell pacte mesquí fos el millor que mai hagués passat
al poble.
La Mariona fou festejada per en Xavier entre requeriments amorosos
i planys melangiosos. La innocent només tenia 17 anys i era òrfena
de mare, ningú no podia assessorar-la i tothom callava la vil juguesca.
Plena d’il·luses esperances cregué en l’amor desinteressat del bell
Xavier i es prestà de bon grat a les seves moixaines. Solien passejar
totes les tardes vora el llac platejat que hi havia prop de la taverna i en
Xavier sempre abusava sexualment de la seva candidesa, encara que
la Mariona en creure’l enamorat s’hi prestava encesa de passió. En
pocs mesos la cerimònia d’esposalles fou festejada per tots els vilatans
i la núvia esdevingué la mossa més envejada de les contrades ja que
era un doll de felicitat dins la seva beneita ignorància. En Xavier era un
actor ben bo i fingia adorar-la entre paraules que li sortien del cervell
que no pas del cor.
La nit de noces al nuvi ja tothom li feia nosa, començà a mostrar-se
groller i esquerp amb els convidats, i la majoria fugiren esperitats.
– Anem al catre, nena. Que no estic per orgues, m’urgeixen més
els orgasmes! –riallejà en Xavier al llit conjugal sotmetent-la a tortures
indefinibles.
La Mariona xisclava i bramava, i aquella mateixa nit de tempesta
abominable es quedà prenyada.
Vivien a la casa sinistra amb els pares i els avis. Ells, esfereïts pels
xisclets de la núvia i tots acoquinats pel sobtat despotisme d’en Xavier,
es mossegaven la llengua. Els potencials diners del dot d’en Rúful obraven
“miracles” i transformaren la bondat de la família en mesquinesa
absurda.
En Xavier es tornà un dictador de la llar. Obligava els pares i els avis
a feinejar a tota hora. Els escridassava i els explotava sense miraments
i ells acotaven el cap per pura avarícia. Els caps de setmana podien
esplaiar les seves fantasies gràcies als diners d’en Rúful i solien agafar
unes borratxeres èpiques. En poques setmanes els avis falliren i
els pares els seguiren cap al cementiri en breus jornades amb l’ajuda
incondicional d’uns beuratges que els preparava en Xavier. En aquella
vila d’aquell món remot, la llei no existia i en Xavier, ara ric i poderós,
s’havia fet l’amo de la zona.
La Mariona estava molt afeblida per l’embaràs ja que la criatura no
estava ben encaixada dins la matriu per problemes genètics que en
aquells temps ancestrals ningú no sabia resoldre. La xicota es passava
les jornades fent llit i els planys dels seus dolors només eren atesos
per insults conjugals i gots d’aigua tèrbola. En Xavier estava massa
ocupat a complir les seves avarícies i havia contractat una corrua de
treballadors que li estaven ampliant la casa. Ambicionava un palau de
parets daurades i gastà tots els diners del sogre a assolir el seu somni
que aviat es convertiria en malson. El nen nasqué tard i malament,
increïblement l’embaràs durà 12 mesos i els metges de tot el país estaven
esfereïts. Una nit glaçadora d’hivern obrí els ulls a la llum en Julimert,
un nadó de rostre allargassat i ulls enormes de color negre. La Mariona
morí en el part després de bramar fins a l’extenuació.
En Rúful no trigaria gaire a suïcidar-se en comprovar que els pactes
de joc poden ser tan puerils i estúpids com equivocadament horrorosos.
En Xavier i el menut Julimert es quedaren sols en el gran palau. En
Xavier es passava els dies cercant meuques de renom que li alegressin
la vista i el llit. Les fuetejava de dia i de nit fins a treure’ls la pell a tires.
Mai no es penedia dels seus sàdics actes i molt al contrari, en fruïa extasiat
riallejant a ple pulmó. El vi era el seu company més fidel i al poble
tothom començà a girar-li la cara. Els més fins escopien a terra quan se
l’entrecreuaven i els més prudents fugien esperitats en contradirecció,
i fou d’aquella manera com la cobdícia del jove li anà fent un mal irreparable.
Vivia el moment i pel moment, desatenia en Julimert, i aquell
nadó gairebé s’hagué de criar ell sol. Quan la criatura només comptava
dos anys començaren els efectes paranormals. La casa cada cop es
tornava més mísera i petita, el Palau s’anà reduint inusitadament fins a
tornar a adquirir l’aspecte de caseta modesta. En Xavier no s’ho podia
creure i s’estirava els cabells tot sovint. D’un plegat havia de marxar a
corre-cuita corrents de l’estança on estava ajagut, ja que aquesta era
la seva posició favorita a tota hora, perquè les parets s’enxiquien fins
a fer-se fonedisses, i el malnom de casa sinistra començà a anar de
boca en boca. Els curiosos acudien en grup per tafanejar els successos
entre l’espessor del bosc.
En Julimert corria amunt i avall del menjador bramant amb veu de
baríton:
– Papa, que això no rutlla, estàs desfasat i els nans del bosc et castiguen
així.
Que en Julimert parlés i amb aquella dicció tan apurada amb només
dos anys ja feia posar els pèls de punta a qualsevol ànima vivent. El
cos del nen estava creixent desproporcionadament respecte al rostre
ja que la mandíbula gairebé li tocava al terra i els bracets i les cametes
es mantenien diminuts.
– Ets un monstre de la natura, malnascut! Si ta mare fos per aquí la
tornaria a matar, és culpa seva que siguis un fantotxe de tal calibre.
Pare i fill solien barallar-se a tota hora sense poder-ho evitar cap
dels dos. Els espessos i verds boscos de les rodalies començaren a
morir de mica en mica i inexplicablement alguns terratrèmols de curta
durada envaïen solament aquelles contrades. Els vilatans començaren
a abandonar les pròpies llars. La gent, fins i tot els curiosos, perderen
el costum d’acostar-se vora la casa sinistra que cada cop estava més
envellida com si en pocs mesos passessin segles, i manobre que s’arribava
a arranjar-la per ordre d’en Xavier, manobre que perdia la feina
i de retruc la vida.
En Julimert creixia per moments i son pare s’estava tornant boig
a causa de l’endimoniada mirada de l’infant que solia marejar-lo fins
a fer-li perdre el coneixement. Ni les meuques més desesperades de
les rodalies volien acudir als reclams d’en Xavier ni per tot l’or del món.
Les embriagueses del jove anaven de mal en pitjor, i una tarda de boira
espessa, un cavall desbocat li endossà una coça en ple crani. En
Xavier morí després d’arrossegar amb ell barranc avall dues ancianes
que pretenien auxiliar-lo.
En Julimert es féu l’amo de la casa sinistra i els segles transcorrien
sense que el nen deixés de ser-ho ni sortís a l’exterior sota cap concepte.
Vivia a les fosques, mai ningú no li distingí ni un llum de gas per
cap finestra, tothom ignorava de què s’alimentava ja que l’hort estava
amarat pels herbots més punxants que hagin existit.
Si algun foraster s’esforçava per habitar les proximitats fallia d’un
accident tan desafortunat com rocambolesc. La mala fama de la propietat
creuà rius i mars, i una secta religiosa que deia predicar el bé
comú s’hi arribà un matí humitós armats amb esperança i una curiositat
sense precedents.
– Julimert! –cridà en Tous, que era el cabdill de la colla–. Surt perquè
puguem parlar, ens cal ajudar-te. Julimert, que em sents?
El ressò d’aquella tosca veu passejava entre les valls properes. Fins
i tot la terra marronosa de les muntanyes semblava voler fugir d’allà,
no solament el verd de la vegetació s’extingia imparable, sinó que les
muntanyes estaven perdent grandària.
– Aneu-vos-en d’aquí, mala gent, o sabreu de què sóc capaç –udolava
en Julimert acostant-se als finestrons i obrint-los a cops eixordadors–.
El meu pare és mort, la meva mare era una beneita i si voleu
brega us clavaré un juli còsmic.
Treia l’allargassadíssim i prim rostre de color blanc trencat per la finestra,
els seus grossos i rodons ulls negres li emplenaven tota la faç i
semblava no tenir ni nas. La boca esdevenia una taqueta vora els ullots
i amb prou feines l’obria en despotricar. Es vestia amb una túnica gris
fosc de vellut i era un xic geperut. La secta religiosa estava entossudida
a ajudar-lo però en Julimert no estava per fer compliments, i quan els
sis monjos tingueren valor per penetrar al seu cau, foren catapultats
vers el sostre com si un ens totpoderós de força malèvola els hagués
penjat a manera de llums. Les soles de les espardenyes clavades contra
el sostre i els cossos penjant i oscil·lant amunt i avall. Eren pèndols
humans i en Julimert fruïa prenent el pal d’una escombra i colpejant-los
els cranis a tort i a dret.
Però l’especulació immobiliària i els anys de “progrés” arribarien sense
aturar-se i els homes de negocis no en volien saber res de cases sinistres.
Estigueren inspeccionant la zona, estaven decidits a urbanitzar-la
al preu que fos. Optaren per conservar-ne la façana i ampliar les golfes
fins a fer-ne dos pisos confortables. Plantarien vegetacions exòtiques
per atraure els badocs de les grans ciutats.
Tothom estava més que convençut que en Julimert era mort, ja que
feia segles que ningú no el clissava ni per una finestra, i de mica en
mica la fama de la llegenda anà fent-se remor.
Dues germanes solteres, il·lusionades per viure a pagès, compraren
la casa sinistra, la qual, gràcies a les darreres reformes, dissimulava
prou bé el seu àlies. La Clamira i la Fardícia, tenien totes dues 30 anys,
eren bessones, havien tingut dissort a la vida i els homes les rebutjaven
per lletges i per antipàtiques, encara que elles es creien molt
simpàtiques.
– Clami, hem de comprar cortines de seda blanca per a l’habitacioneta
del nen –opinava la Fardícia, la qual estava embarassada gairebé
de nou mesos.
– Tens raó, Fardi –riallejava la germana pentinant-se davant el tocador,
els seus cabells rebecs sempre s’entossudien a romandre eriçats–.
Demà mateix anirem al Camabús que és el supermercat de moda. Tenen
ofertes increïbles a la secció de tèxtil i llar –callà d’improvís en copsar
el patiment de la Fardícia, les punxades de l’embaràs li perforaven
l’ànima, cridà un udol sec i angoixant, mai abans havia sentit res tan
terrible–. Què tens, nena, vols que avisi el metge?
El doctor arribaria en pocs minuts sol·lícit i rialler, els comunicà que
donaria a llum aviat i una ambulància les traslladà vers l’hospital. Allà
tothom era molt amable i la futura mamà conegué l’home dels seus
somnis: un jove pediatre de nom Valmiro que només tenia el cap per
complaure-la. La criatura naixeria sana i robusta, i els metges li donarien
l’alta després de medicar-li una anèmia sense importància. La
Fardícia i la Clamira, plenes de felicitat, en passar vora un centre on
fabricaven terrisses es feren confeccionar les lletres que donarien nom
a la seva nova llar: El bosc de les fades.
De petites tenien especial predilecció per un conte que duia aquell
nom i en Valmiro les ajudà a penjar el rètol al porxo. Però tots tres es
quedaren esglaiats en veure com davant dels seus ulls desapareixia el
nom i en el seu lloc apareixien els mots:
LA CASA SINISTRA
Instintivament, la mare novella corregué a cercar el fill nounat. Es
quedà assossegada en comprovar que dormia plàcidament.
– Potser la terra amb què han construït les lletres estava un xic deteriorada
–en Valmiro volia cercar alguna explicació, es gratava el clatell,
tot vermell d’estupor.
– No diguis ximpleries, banau! –li cridà la Clamira picant-li un fort tust
a la nuca, i ell, bon xai com era, es quedà rumiós fitant la porxada.
Mentrestant, la Fardícia alletava el bebè. Decidí tota pensarosa de
posar-li el nom de Pere, ja que el seu avi se’n deia i li feia goig usar-lo
per al seu fillet. El nen esdevenia golut de debò i la Fardícia, coratjosa
per natura, no donava importància al succés de la terrissa.
La Clamira s’escarrassava a diari per netejar les lletres impreses de
sang que cada cop es tornaven més grosses i més fosques:
LA CASA SINISTRA
Els nens de la barriada començaren a refusar de jugar per les rodalies
i els repartidors de queviures es negaven a servir-los qualsevol
requeriment. Fins i tot en Valmiro decidí deixar-les de banda ja que en
conèixer el caràcter aspre de la xicota preferí oblidar-la. Però les dues
germanes sempre feien pinya i si el món les rebutjava elles rebutjarien
el món. Vivien d’unes modestes rendes i no els calien els ajuts de
ningú. Estaven encisades amb la joia que el petit Pere els duia a la llar.
El nadó inusitadament els somreia, i un vespre, quan la marona acabà de
donar-li mamar, girà molt a poc a poc el caparró vers ella i li xiuxiuejà
amb veu angelical i terrorífica alhora:
– Mama, eh que sóc maco?
La Fardícia se’l mirà sorpresa i plena d’aquell amor maternal indescriptible,
el fità de nou automàticament esgarrifada per estar convençuda
de veure visions. D’un plegat, l’amorós rostre d’en Pere s’havia
mudat a un de grotesc i allargassat, el nas inexistent i els ulls negrots
i enormes ocupant-li tota la cara.
– Mama, oi que sóc macot? –l’eixordà amb veu de baríton–. Però recorda
que no em dic Pere, mama, en realitat el meu nom és Julimert!
Julimert, el de la casa sinistra!
Àngels Arguiñarena
QUE N'APRENGUIN!
Sóc el propietari de Parapapera, una fàbrica de cartró per embalar el vi, el cava i l’oli. Tenim sucursals per tot el planeta, i la competència no ens feia cap por, fins que aquells llestos del nord van inventar els embolcalls ecològics d’autotancament automàtic. Va ser la revolució del mercat tal com l’hem concebut fins ara, i la nostra empresa està a punt d’anar-se’n en orris. Per aquest motiu vaig idear les grapes de ceba, estava convençut que assolirien resultats immillorables per mantenir la pressió dels taps. Al principi tot va anar con una seda, els altres empresaris em felicitaven, la gent m’enviava e-mails de gratitud, i em van donar el premi a l’industrial de l’any. Jo no podia saber el que s’esdevindria...
Per l’efecte hivernacle les grapes de ceba han mutat, han cobrat vida i engoleixen els envasos a una velocitat de vertigen. Són molt intel·ligents i es comuniquen les unes amb les altres a través d’ones interneuronals.
S’estan apoderant de tots els flascons, ampolles i envasos de Catalunya, els fan explotar amb violència rabiosa i es cruspeixen la pols que se’n crea. Tothom està desesperat, s’ha estès el pànic a tot el país, just ara que havíem aconseguit l’ansiejada independència. M’acusen a mi, l’home més catalanista del món!, de voler sabotejar-la, i m’haig d’amagar en un indret remot perquè les forces de l’ordre em cerquen sense treva. He d’assolir com sigui desmentir les difamacions, m’haig d’entrevistar amb el nostre president i deixar-li molt clar que sóc innocent. L’altre dia vaig aconseguir comunicar-hi via internet però potser no em vaig expressar bé a la meva missiva. Em va confondre amb un grup estrany, i va i em contesta:
- Que n’aprenguin!
Hauré de demanar asil polític al Canadà.
Àngels Arguiñarena
Del llibre Relats per compartir
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LA MÀQUINA DEL TEMPS
Ignorava per què era en aquell indret lúgubre, però m’envaïa una estranya sensació de culpa. Patia amnèsia, i en preguntar al que tenia davant em respongué amb sons guturals, com si fos un home de les cavernes. Anàvem tots nus, i el sentiment púdic feia acte de presència. Una esgarrifança amarga s’apoderà de la meva ànima. No distingia el final, ni per davant ni per darrere, avançàvem lentament, la repugnància augmentava per moments, no hi havia ningú a qui adreçar la queixa, el cansament, l’apatia i la resignació se m’encomanaven, només podia esperar. Una buidor immensa em tiranitzà, un dolor punyent se m’arrapà al pit. Homes i dones anestesiats, sense replicar. On eren els nens? Desesperat, l’angoixa s’intensificava, i no esperava ajut dels individus momificats. Agraïa al cel haver-ho oblidat tot, potser si hagués recordat el motiu pel qual era a la cua mortuòria m’hauria agafat un atac. De cop i volta aparegué una espècie de màquina gegantina, els homes i les dones hi entraven sense por. Em tocà el torn, i fent el cor fort, hi vaig penetrar, dubtant. En sortir per l’altre costat, l’ensurt fou sangglaçador. Havia tornat a la infantesa, reconeixia els amics, la família, però no era un infant, sinó que tenia la mateixa edat. Els zombis s’havien esvaït, i les persones conegudes em rebien amb els braços oberts. Malgrat la felicitat que irradiaven, vaig copsar el somrís forçat. Per un instant vaig suposar que havia fallit, i em reunia amb els esperits. M’equivocava, hi havia gent que encara era viva. Havia recuperat la memòria, i estava més confós. Suplicant una explicació, un oncle, que sempre havia estat una persona seriosa, m’aclarí els dubtes. Tots sense excepció havíem retrocedit al temps indesitjable, i ens calia patir un altre cop la calamitat. Vaig xisclar amb una veu potent que no sabia que posseïa, maleint la humanitat. Per què ho havien permès? De qui era la culpa? Qui era el responsable de la catàstrofe? Per què tornar a sofrir la manca de llibertat?
Amarats de calor, la xafogor intensa oprimia, el sol de l’estiu era sufocant, i l’adversitat em va caure al damunt quan la meva dona em sacsejà i pronuncià unes paraules aterridores:
- No somiïs més, que sempre estàs al·lucinant. Has sentit el que diuen a la televisió? Es veu que recularem uns quants anys. Parlen de retallada, de doble crisi... estimat, per què estàs tan pàl·lid?
Orland Monguillot
Del llibre Relats per compartir
=====================================
no em mereixo
els forasters s’obstinen
TAN SOLS
Jo tan sols voldria atènyer
els teus ulls, el teu esguard,
tan sols desitjo pertànyer
a la càlida llar.
No tinc riquesa ni mandra
ni luxe ni or ni argent,
sols ambiciono romandre
a prop de la meva gent.
No vull cap cançó bonica
ni poesia rimada,
però sí que em cal una mica
l’amor de la meva amada.
No ansiejo felicitat
ni bondat ni la bellesa,
tinc la pretensió palesa
que et quedis al meu costat.
No m’interessa un almoina,
ni la teva compassió,
per mi no sentis llàstima
ni m’ofereixis perdó.
Miserable de mi,
no em mereixo ni un segon del teu temps,
ni una mirada furtiva,
ni que bufin fort els vents.
Tan sols desitjo tornar
a posseir el teu amor,
que antany ens vàrem jurar
i que anà perdent valor.
No vull falses prometences
ni fingiments ni malsons,
insinua’m que comences
a jugar amb els llamps i els trons.
La tempesta s’inicia,
jo frueixo com un nen
i pateixo,
dins teu jo què seria?,
cendres que s’emporta el vent.
Cobejo atènyer amb esperança
el teu cor,
espero guanyar amb frisança
el valuós tresor.
Sé que patiré sofrença,
vagaré desesperat pel món,
em temo que la partença
durarà més d’un segon.
M’abandones, ben amable,
sóc el pitjor dels mortals,
el meu delicte execrable
fou estimar-te com cal.
Et suplico, et prego,
no em desterris, jo t’adoro,
reina del meu cor, t’imploro,
en contemplar-te m’encego
i tan sols voldria atènyer
el coratge per defendre
la teva dolçor tan tendra,
valor, força per empènyer,
bandejar els saquejadors,
romandre sense voltors.
Sóc covard, ho reconec,
a tu desitjo pertànyer,
ni tan sols goso ni trec
els dos ulls de qui t’enganya.
Un bell jorn m’atreviré,
prendré la capa i l’espasa,
cavaré una llarga rasa,
la terra separaré.
Onejaré la senyera,
orgullós i triomfal,
és aquesta la manera
que ens considerin com cal.
Tan sols desitjo atènyer,
Catalunya, el teu esguard,
que és qui em guia i qui m’ensenya.
I eternament pertànyer
tan sols a la meva llar.
Orland Monguillot
Del llibre La Vall de l’Enyor
============================================
ENTRE VOLTORS
Que fa molta pudor!,
i no som cap colònia,
els forasters s’obstinen a veure’ns conquistats,
ningú no copsa encara
el preu de la memòria,
la història que no paga
els danys ocasionats.
I fa molta pudor
sentir-se sense glòria,
engrillonats vivim
dins un estat feudal,
i no és vida, no,
dependre de les joies
aquelles que empobreixen
en no valdre ni un ral.
Encara fa pudor
la identitat del poble,
el meu poble estimat
no sap cap on anar.
Àngels Arguiñarena
Del llibre Mots silents
===========================================
Havíem acabat de sopar, un estofat deliciós. En Joan, el meu amic, m’havia convidat a casa seva. Era una mansió luxosa, que em semblava una mena de castell, i jo, per no rebutjar la seva amable invitació, hi havia accedit. Tot just haver pres les postres, em vaig començar a trobar malament, la panxa em feria amb punxades agudes, i les ganyotes de dolor, ben visibles, no amoïnaven en Joan, el qual, indiferent, devia haver begut massa, anava ebri, i encetà una sèrie d’acudits horribles i grotescos, mentre jo em consumia. Malgrat que el silenci no m’hauria ajudat, la ximpleria de les atzagaiades contribuïa a empitjorar el meu estat. El cap em rodava, li pregava que callés, a punt de vomitar, tenia ganes d’abocar-ho tot al seu damunt. Repugnant i llefiscós, hauria continuat xerrant. L’acudit més passable era:
- Dos gats parlen: “Sort que no som gossos.” “Per què?” “Perquè en comptes de dir “ aquí hi ha gat amagat”, diríem “ aquí hi ha gos amagós.”
Imagineu com n’eren d’abominables els més dolents. No ho suportava, el desmai era l’única solució. Un segon abans de perdre el coneixement, l’instint de supervivència m’incità a estar conscient. I si en Joan m’havia enverinat? Era estrany que no s’adonés del meu patiment, que continués explicant bajanades. Estava convençut que em deixaria morir, abandonat al meu destí. Calia fer justícia, em vaig alçar, li vaig clavar el ganivet que tenia a l’abast, i en Joan emeté un xiscle, penetrant, el seu rostre expressà sorpresa, dolor, i es desplomà com un sac. Havia callat, mentre em ressonava la seva veu dins el cervell. Vaig sacsejar la testa. De l’esforç d’agafar el ganivet i clavar-l’hi, no em quedaven forces per trucar a una ambulància, falliria sense remei, però havia eliminat el botxí. Tot se m’aparegué blanc, després negre. No recordo res més.
En despertar, em vaig alegrar de ser viu. Al capdavall, en Joan no m’havia enverinat. Aleshores, l’havia assassinat sense motiu. Me’n vaig penedir, massa tard. El cos era a terra, envoltat d’un bassal de sang. Quan arribés la família, s’horroritzarien, em culparien, i tindrien raó, em condemnarien a la presó, a cadena perpètua, m’hi podriria. Per què havia actuat així?, per què havia cregut que el meu amic era un criminal? No estava bé del cap, patia una malaltia mental molt greu, potser al•legant aquest argument m’internarien en un psiquiàtric. No, no estava disposat a viure la resta de la vida en un manicomi. Havia de fugir. Abans calia eliminar les empremtes. Van transcórrer hores, havia tocat un munt d’objectes, i volia ser acurat en la tasca d’esborrar-les. Una de sola significava la condemna. Convençut que no quedava cap rastre del meu pas per la mansió, sempre amb un mocador a la mà, anava a sortir silenciosament, quan vaig sentir que la porta d’entrada s’obria. Em descobririen, no em permetrien de marxar, estava perdut. Desesperat, vaig optar per amagar-me, darrera uns cortinatges, i esperar que passés el perill. Sentia veus, sense distingir els mots, i parant l’orella, els vaig entendre.
-Algú ha mort en Joan!
-És darrera la cortina. Atrapem-lo!
Tot succeí tan ràpid que no em donà temps d’escapolir-me. Em van estabornir, i ne recobrar el coneixement era en una cel•la. Algú em digué que em podriria a la presó per assassí. Compartia el cau amb tres malfactors forçuts i lletjos, els quals es van desfogar amb mi. Em vaig destarotar, li vaig pispar una navalla a un d’ells, i amenaçant-los, els vaig aturar durant uns segons. Aquella “arma mortífera” no em serviria, i ho sabia. Els delinqüents mostraven cara de sàdics, riallejaven sorollosament, els queia la bava de plaer, els seus ulls se’m menjaven viu, i jo no tenia cap dubte del que calia fer. Em vaig enfonsar la navalla a la jugular, per no seguir amb l’agonia. Vaig perdre el món de vista, mentre sentia les rialles grotesques.
Vaig despertar, em creia mort. Però no. Ho havia somiat. Vaig respirar alleujat, diverses vegades. Em vaig palpar, vaig cridar. Somreia, feliç. En Joan em tornà a la realitat.
-Has dormit bé? Quina son, nen. Què, encara estàs somiant? Actues com un dement. Vinga, aixeca’t del sofà, anem a sopar. Sé uns quants acudits que t’encantaran. Ens espera un estofat deliciós. Va, no t’entretinguis, que m’empaita la fam.
Vaig seure a taula, l’escena em semblà familiar. No hi vaig donar importància. La casa era una mansió luxosa; el sopar, exquisit. Tot just haver pres les postres, em vaig trobar malament, la panxa m’atacava amb punxades insuportables. En Joan, ebri, no se n‘adonava, i explicava uns acudits estúpids.
De sobte, vaig copsar que recordava aquelles ximpleries. El cap em rodava, li vaig pregar que callés, en Joan ni em veia, continuava amb la seva. A punt de desmaiar-me, em passà pel cap la idea que m’havia enverinat. Sabia com acabaria la història, i no podria evitar-ho. No!, no agafaria el ganivet, no el mataria. No va caldre. En Joan, escenificant un dels acudits repugnants, prengué el meu cobert, amb tanta mala fortuna, que se li escapà i se’l clavà. Mentre em mirava el toll de sang, petrificat, vaig pensar que em culparien i em condemnarien. No vaig tenir temps d’esborrar empremtes ni de fugir. Algú entrava a la casa, implacablement.
Arnau Purnera Barcelona)
Alumne del Taller de Literatura “L’esguard”
Guanyador del premi “L’àmfora”
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
La casa sinistra (fragment)
En Julimert creixia per moments i son pare s’estava tornant boig a causa de l’endimoniada mirada de l’infant que solia marejar-lo fins a fer-li perdre el coneixement. Ni les meuques més desesperades de les rodalies volien acudir als reclams d’en Xavier ni per tot l’or del món.
Les embriagueses del jove anaven de mal en pitjor, i una tarda de boira espessa, un cavall desbocat li endossà una coça en ple crani. En Xavier morí després d’arrossegar amb ell barranc avall dues ancianes que pretenien auxiliar-lo.
En Julimert es féu l’amo de la casa sinistra i els segles transcorrien sense que el nen deixés de ser-ho ni sortís a l’exterior sota cap concepte.
Vivia a les fosques, mai ningú no li distingí ni un llum de gas per cap finestra, tothom ignorava de què s’alimentava ja que l’hort estava amarat pels herbots més punxants que hagin existit.
Si algun foraster s’esforçava per habitar les proximitats fallia d’un accident tan desafortunat com rocambolesc. La mala fama de la propietat creuà rius i mars, i una secta religiosa que deia predicar el bé comú s’hi arribà un matí humitós armats amb esperança i una curiositat sense precedents.
– Julimert! –cridà en Tous, que era el cabdill de la colla–. Surt perquè puguem parlar, ens cal ajudar-te. Julimert, que em sents?
El ressò d’aquella tosca veu passejava entre les valls properes. Fins i tot la terra marronosa de les muntanyes semblava voler fugir d’allà, no solament el verd de la vegetació s’extingia imparable, sinó que les muntanyes estaven perdent grandària.
-Aneu-vos-en d’aquí, mala gent, o sabreu de què sóc capaç –udolava en Julimert acostant-se als finestrons i obrint-los a cops eixordadors–. El meu pare és mort, la meva mare era una beneita i si voleu brega us clavaré un juli còsmic.
Treia l’allargassadíssim i prim rostre de color blanc trencat per la finestra, els seus grossos i rodons ulls negres li emplenaven tota la faç i semblava no tenir ni nas. La boca esdevenia una taqueta vora els ullots i amb prou feines l’obria en despotricar. Es vestia amb una túnica gris fosc de vellut i era un xic geperut. La secta religiosa estava entossudida a ajudar-lo però en Julimert no estava per fer compliments, i quan els
sis monjos tingueren valor per penetrar al seu cau, foren catapultats vers el sostre com si un ens totpoderós de força malèvola els hagués penjat a manera de llums. Les soles de les espardenyes clavades contra el sostre i els cossos penjant i oscil·lant amunt i avall. Eren pèndols humans i en Julimert fruïa prenent el pal d’una escombra i colpejant-los els cranis a tort i a dret.
Les embriagueses del jove anaven de mal en pitjor, i una tarda de boira espessa, un cavall desbocat li endossà una coça en ple crani. En Xavier morí després d’arrossegar amb ell barranc avall dues ancianes que pretenien auxiliar-lo.
En Julimert es féu l’amo de la casa sinistra i els segles transcorrien sense que el nen deixés de ser-ho ni sortís a l’exterior sota cap concepte.
Vivia a les fosques, mai ningú no li distingí ni un llum de gas per cap finestra, tothom ignorava de què s’alimentava ja que l’hort estava amarat pels herbots més punxants que hagin existit.
Si algun foraster s’esforçava per habitar les proximitats fallia d’un accident tan desafortunat com rocambolesc. La mala fama de la propietat creuà rius i mars, i una secta religiosa que deia predicar el bé comú s’hi arribà un matí humitós armats amb esperança i una curiositat sense precedents.
– Julimert! –cridà en Tous, que era el cabdill de la colla–. Surt perquè puguem parlar, ens cal ajudar-te. Julimert, que em sents?
El ressò d’aquella tosca veu passejava entre les valls properes. Fins i tot la terra marronosa de les muntanyes semblava voler fugir d’allà, no solament el verd de la vegetació s’extingia imparable, sinó que les muntanyes estaven perdent grandària.
-Aneu-vos-en d’aquí, mala gent, o sabreu de què sóc capaç –udolava en Julimert acostant-se als finestrons i obrint-los a cops eixordadors–. El meu pare és mort, la meva mare era una beneita i si voleu brega us clavaré un juli còsmic.
Treia l’allargassadíssim i prim rostre de color blanc trencat per la finestra, els seus grossos i rodons ulls negres li emplenaven tota la faç i semblava no tenir ni nas. La boca esdevenia una taqueta vora els ullots i amb prou feines l’obria en despotricar. Es vestia amb una túnica gris fosc de vellut i era un xic geperut. La secta religiosa estava entossudida a ajudar-lo però en Julimert no estava per fer compliments, i quan els
sis monjos tingueren valor per penetrar al seu cau, foren catapultats vers el sostre com si un ens totpoderós de força malèvola els hagués penjat a manera de llums. Les soles de les espardenyes clavades contra el sostre i els cossos penjant i oscil·lant amunt i avall. Eren pèndols humans i en Julimert fruïa prenent el pal d’una escombra i colpejant-los els cranis a tort i a dret.
Passen els segles i en Julimert continua cercant l’amor matern i
sembrant la mort al seu entorn
Àngels Arguiñarena
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
Març 2010 n. 1
QUATRE BARRES
Veig agonitzar la llengua,
barbàries i barbarismes
l’embruten d’estranys colors,
encara se’n sent de bales
d’assassins i dictadors,
el seu tuf a clavegueres
plana sovint vora els molls.
Ens cal hospitalitzar-la
i avisar un bon doctor,
eminència científica
d’aquelles que fan furor.
Llengua, identitat d’un poble,
un poble sa, noble i fort,
no és passatemps ni caprici
d’uns aviciats trobadors.
El català és bell i ric,
orgull nostre, excels tresor,
l’hem de defensar tostemps
parlant-lo amb desimboltura
amb qui sigui que ens aturifingint no entendre’l per res,
rebutjant-lo en menystenir-lo.
Bonic és imaginar
una societat joiosa
estimant el català,
enraonant-lo pel carrer
sense vanitats ni enveges
i duent-lo dins el cor
a manera de senyera.
Àngels Arguiñarena
TRIOMF
L’angoixa que em consumeix
em pren la vida,i la vida que jo visc
deu ser infinita,
car el desesper vital
no me l’escurça,
malda per créixer i occir-me,
mes resta insignificant
en comparança amb la vida
que és el meu tresor més gran.
Et rebutjo, fuig, infame,
per què em véns a cercar?
De què em servirà la fama
si no arribo ni a demà?
La tristor que jo pateixo
m’estreny la vida,
la vida que no em mereixo,
està partida.
I mentre visc consumit,
passen els anys,
i ni tan sols me n’adono,
ta beutat i el teu
esguard em menen
vers la joia i l’infinit,
ja poden cercar-me mals,
que seran ben rebutjats
per la força triomfal
que em dóna el teu esperit.
Orland Monguillot
Del llibre de poesia La Vall de l’Enyor (2008)
Àngels i Orland a la trobada de poesia als parcs,
a Castellet, el Novembre del 2009
%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%%
PROVES FALSES
Les persianes abaixades m’indicaven que no hi havia ningú a casa, així que vaig decidir entrar d’incògnit. M’havia de guiar a les palpentes en pensar que si encenia algun llum alertaria els veïns. Tenia una tasca clara: deixar proves falses a l’habitació de matrimoni que inculpessin el meu pare en un cas d’adulteri.
La mare feia un any i mig que havia mort i el penques del meu progenitor s’havia tornat a casar amb una meuca que havia conegut en un viatge a França. La Balisa, que era el nom de la truja, sols volia els diners que li sortien per les orelles a l’il·lús.
La mala pècora escolaria l’herència en un tres i no res. El meu germà petit i jo havíem acordat de fer-li la vida impossible. Ella era compulsivament gelosa i mai perdonaria la infidelitat. Sols em calia utilitzar la imaginació i molta mala bava per demostrar que el pare era un adúlter...
Em vaig quedar de pedra en entrar de puntetes al dormitori del meu germà i trobar-me la Balisa morta a terra entre un bassal de sang. Un calfred m’inundà tot el cos. Per instint vaig fugir cames ajudeu-me, un veí em va clissar, varen trucar a la policia i ara sóc en una cel·la d’aïllament acusada de matar la mala pècora que es va casar amb el meu pare.
.
Anna Pons (Tarragona).
Alumna del Taller de Literatura “L’esguard”.
Guanyadora del premi “L’àmfora”.
------------------------------------------------------------
CREAR MONSTRES
En un planeta molt distant, Xszt parlava amb Thpc.
– Mira que n’és de gran, l’univers...
Thpc l’interrompé:
– Infinit.
Xszt el renyà afectuosament:
– Deixa’m acabar. És immens, i no existeix cap planeta com el nostre. Estem creant monstres.
Thpc estava atònit. Xszt li ho aclarí:
– No t’adones de res. No valorem el proïsme. No li diem cap paraula amable. Ni les gràcies. I els nostres fills? No els oferim cap estímul positiu. Quan fan les coses bé, no els felicitem. Tot és obligació. Estem creant zombis amargats i angoixants.
Thpc no hi estava d’acord:
– Tot està concebut així, ens han ensenyat...
– I un bé negre! – exclamà Xszt, indignat – Hem de canviar. Per començar, et felicito, i et dono les gràcies.
Thpc el fità sorprès, bocabadat. Xszt continuà:
– Ets un bon noi, i un bon amic. Oi que et trobes millor?
Li donà un copet a l’espatlla, i l’abraçà.
– M’embriaga un sentiment – exposà Thpc, emocionat – Com de felicitat. No el coneixia.
– No té cap secret – afirmà Xszt, satisfet i somrient – Es tracta de... bé, no parlem. Actuem!
Tots dos, uns amics de debò, iniciaren una cursa vers la joia i el benestar. Sembraren l’amor i l’harmonia. I sabeu com? Simplement amb estímuls positius, amb mots agradables, abraçades, afalacs, copets a l’espatlla, i tot el que se’ls acudia, per assolir de convertir els monstres en éssers plens de sentiments, nobles i feliços.
Manel Amat (Barcelona).
Alumne del Taller de Literatura “L’esguard”.
========================================
FLOR CATALANA
Flor catalana, un lúgubre dia
vas ser escapçada per cruels botxins,
fou corprenedor, la sang es glaçava,
negre sentiment, les pedres ploraven.
Un home vingué a sembrar, humilment,
les teves llavors, i vas començar
a florir, a escampar-te per la terra,
aquesta nostra terra que estimem.
Amb esforç sobrehumà, i lluitant
contra tenebroses adversitats,
assolí donar-te el lloc que et mereixes,
flor catalana, nostra flor adorada.
Potser no agrairem mai prou a l’home
que et va salvar d’una mort imminent,
dins els postres cors ell encara escriu
poemes fervents amb la nostra flor.
Orland Monguillot
============================
CAMINS LLIURES
Somiàvem la justícia
que ens portés la llibertat,
somiàvem i en el somni
perdíem la veritat.
A les palpentes cercàvem
el camí, sendera enllà,
i llòbrecs murs ens privaven
de gaudir d’un món alat.
Els voltors entre tenebres
esquinçaven l’amistat,
i els ulls de les nostres mares
vessaven la nostra sang.
Si poguéssim retrobar-les
tornaríem a ser infants
i a voltes somiaríem
la justícia, un poc de pau,
la llibertat de la pàtria,
camins lliures de veritat,
no aquesta indigna mentida
que ens manté anestesiats.
Quan despertem de la farsa
potser serà massa tard,
i les regnes de la vida
se’ns fondran entre les mans.
Àngels Arguiñarena
