Per Orland Monguillot
A LA RECERCA DE LA FELICITAT n. 2
A LA RECERCA DE LA FELICITAT n. 1
On ha fugit l’amor ocult en l’abisme insondable i profund de les nostres entranyes? Ens amarguem l’existència, lamentant-nos de las vexacions excessives que ens regala, mentre ignorem que la majoria de les tortures ens les oferim nosaltres mateixos amb el nostre comportament, l’egoisme, l’avarícia, la cobdícia, la mesquinesa, l’individualisme i la mancança de valors, de principis i d’ideals.
Atresorar diners! És l’unic que ens preocupa. Mentrestant, el temps transcorre inexorablement. I què ens queda? Desolació, infelicitat, ràbia, insatisfacció, malícia, sentiments negatius a dojo. Deplorable. Ara que ens tiranitza l’abominable crisi, cal iniciar el camí correcte, assenyat, renunciar als hàbits enganyosos que per tradició estem convençuts que són sagrats, i no eternitzar-nos a la sendera errònia.
La societat que no respecta, abandona i no ajuda els col·lectius necessitats, per exemple els que tenen la dissort de patir una malaltia, les persones grans, els disminuïts, els que malviuen en la pobresa, etc, és sens dubte una societat malalta i deshumanitzada.
La societat que no respecta, abandona i no ajuda els col·lectius necessitats, per exemple els que tenen la dissort de patir una malaltia, les persones grans, els disminuïts, els que malviuen en la pobresa, etc, és sens dubte una societat malalta i deshumanitzada
Ens passem la vida cercant la felicitat, sense adonar-nos que no la trobarem fora, sinó dins nostre. Demanem amor, tendresa, afecte... Per ventura n’oferim? Ser feliç implica respectar, valorar, apreciar. No significa exigir que ens adorin.
Cal començar a aprendre a ser altruistes, considerats, a intensificar els sentiments nobles, a ajudar, a deixar de ser individualistes i a rebutjar les possessions materials. Si anhelem ser estimats, siguem solidaris, cultivem la germanor, fomentem l’harmonia, desenvolupem la dignitat, i estimem el proïsme. És el primer pas vers la felicitat.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
A LA RECERCA DE LA FELICITAT n. 2
Havíem admès que ens torturem per culpa de la nostra mancança de sentiments nobles; que només ens preocupa atresorar diners; que cal iniciar el camí correcte per combatre l’abominable crisi; que la societat que abandona els col•lectius necessitats és una societat malalta i deshumanitzada; i que cal estimar el proïsme.
Si oferir afecte i tendresa és el primer pas vers la felicitat, quin és el segon? Al meu parer, cal trobar un equilibri, el qual s’aconsegueix reservant una certa quantitat d’amor per estimar-nos a nosaltres mateixos. Quin sentit té adorar els altres mentre ens odiem, ens critiquem, ens penedim i ens autodestruïm?
Si som perfeccionistes amb afany de superació, i estic convençut que la majoria ho som, ens domina la tendència a lesionar-nos amb estúpides crítiques, ximples arguments i absurdes teories de com hem d’actuar per esdevenir persones extraordinàries. Cadascú és únic i extraordinari, però no existeix ningú perfecte! Cometem errors, i n’aprenem.
Una ànsia desmesurada i desproporcionada d’esforçar-se per realitzar-ho tot sense l’opció d’equivocar-se és el nostre desencert més gran.
Fallem. I? Fracassem. I què? Patim lapsus. I QUÈ?? Tenim dret a errar.
És catastròfic que ens culpem, ens passem la vida pensant en les espifiades del passat, i vigilant de no repetir-les en el futur. La nostra existència transcorre intentant de ser immillorables, sense atènyer-ho. No seria molt més interessant assumir les nostres badades i limitacions i ser feliços? Ah, però no s’aconsegueix fàcilment. Primer cal valorar-se, respectar-se un mateix. El meu consell és deixar-nos de ximpleries, rebutjar els mals pensaments, bandejar el penediment, simplement reconèixer els nostres errors, sense donar més importància de la que té.
Estimem-nos, som humans, i ens podem equivocar. Assolim l’equilibri, i ens adonarem que cada dia guanyem una mica més de felicitat.
_________________________________________
A LA RECERCA DE LA FELICITAT n.3
El primer pas vers la felicitat era estimar el proïsme. El segon, estimar-se un mateix. Existeix un tercer pas? Podríem dir, sense cap mena de dubte, que la creació lliure ens mena vers la felicitat.
La creació lliure ens mena vers la felicitat
Tothom és artista, tothom posseeix la capacitat de crear. Per aquest motiu, tothom pot ser feliç. Em preguntareu: quina capacitat té una persona que no escriu, que no pinta, que no compon música, que no realitza cap mena de creació artística? Qualsevol persona és creativa. Perquè encara que no realitzi una activitat artística, el fet de crear és molt més ampli. En la nostra vida, cada minut, cada hora, cada dia, és a dir, el temps que vivim, en cada moment estem creant. Si no fos així, no ens aixecaríem, no ens mouríem, no faríem cap activitat. El nostre cervell no rutllaria, estaríem catatònics, com uns simples vegetals. I el cert és que el nostre cervell no para de funcionar, fins i tot quan estem dormint. El cervell ens dóna ordres per tal de fer una sèrie d’activitats, les quals comporten una creació. Què significa aquest jeroglífic? Molt senzill, la nostra vida es compon de petites creacions, o per dir-ho més clar, la nostra vida és una creació contínua. D’acord que hi ha certes coses automatitzades, i sort que ho són. Però també n’hi ha moltes que són originals, pròpies de cadascú, i no ens n’adonem.
La nostra vida és una creació contínua
Hem assumit que la nostra vida és una creació contínua. Però ens manca una qüestió essencial: la llibertat. Som lliures per escriure la nostra pròpia vida? O ens enganyen i ens fan creure que som lliures? Ens ho donen tot mastegat, tenim lliure albir? La llibertat és imprescindible, cal ser lliures per viure la nostra vida, per decidir, per forjar la nostra trajectòria, per cometre errors, per ostentar les nostres virtuts, per esmenar els nostres defectes; cal ser lliures per decidir com volem ser, perquè qui i què som cadascú ja ho sap; cal ser lliures per decidir amb qui volem estar, qui estimem, i qui volem que ens estimi, si desitgem canviar de tarannà, si ens agrada estar com estem, o preferiríem un món, una civilització més humana; cal ser lliures per viure en plenitud, i no patir una dalla que hi és, per molt camuflada que estigui; cal ser lliures per crear la nostra pròpia vida, per assolir una creació lliure. En definitiva, el camí vers la felicitat arriba a la seva fi si podem aconseguir ser lliures de debò, perquè la nostra vida és art, cal saber-la apreciar, i l’art ens proporciona felicitat.
El camí vers la felicitat arriba a la seva fi
si podem aconseguir ser lliures de debò
________________________________________________________________
A LA RECERCA DE LA FELICITAT n.4
El primer pas vers la felicitat era estimar el proïsme. El segon, estimar-se un mateix. El tercer, la llibertat. Malgrat que sembli que hem assolit la fita, encara ens falta recórrer molt de camí. N’hi ha que si fan el que volen són feliços. N’hi ha que si tenen el que desitgen són feliços. Els que es resignen, els que no copsen la realitat, els que són manipulats, els manipuladors, els que actuen sense tenir en compte el seu proïsme...
Existeixen tantes classes de pseudo-felicitat, que ompliríem els fulls d’una infinitat de llibres. Respectem, però, els que es conformen amb la felicitat a mitges, o amb la felicitat que no respecta la del que tenim al nostre costat. Perquè es tracta del respecte. Em replicareu: si practiquem el primer pas, l’amor al proïsme, també el respectem. En teoria sí. Però hi ha gent que presumeix d’estimar, i alhora maltracta. Si jo estic bé, vaig a la meva, i l’altre que s’espavili. Una clara manca de respecte.
A part dels tres passos, la regla d’or és l’equilibri, sense el qual només obtindrem una pseudo-felicitat. I com aconseguir l’equilibri? A partir de la coherència. No podem pensar blanc, dir gris i fer negre. No podem pensar amb Intel·ligència, expressar-nos amb Feblesa i actuar amb Autocràcia. Això no ens condueix a cap equilibri, i menys a la felicitat.
La regla d’or és l’equilibri
Què té a veure l’equilibri amb la coherència i amb el respecte? Posarem un exemple. En una relació de parella, cal que existeixi un equilibri, una coherència i un respecte. Equilibri per viure en harmonia, d’igual a igual, sense que un dels membres sigui superior. Coherència per viure conforme a les normes bàsiques que regeixen una relació humana i enriquidora. Respecte mutu, ja que si no existeix, la relació se’n va en orris. Si hi ha mancança per culpa d’un dels membres, la relació no rutlla, i cal suprimir-la. No és lícit suportar els maltractaments, i la solució és ben simple. És que per ventura ets masoquista? T’entusiasmen les tortures? T’encanten els martiris? T’apassionen els suplicis? L’època de la crucifixió i la de l’esclavatge ha finalitzat fa temps. I per molt que hagi durat la relació, no ha de ser eterna si un dels membres desitja la llibertat. Ja no parlem de si la relació ha estat imposada. Ja no parlem de si la teva parella et prohibeix expressar-te lliurement com s’expressen les persones estimades que t’envolten. Ja no parlem de si la teva parella t’estafa, t’exigeix com actuar, t’anul·la la capacitat de pensar, t’odia...
Cal pensar, expressar-se i actuar amb coherència
Equilibri, coherència, respecte. La regla d’or és assolir l’equilibri, el qual ens conduirà a la veritable felicitat, i per aquest motiu cal ser coherents, pensar, expressar-se i actuar amb coherència. Perquè cal ser respectats, i si no ens respecten, la solució és clara.
Si no ens respecten, la solució és clara
_______________________________________
_______________________________________
A LA RECERCA DELA FELICITAT n.5
Recordem els passos vers la felicitat:
Estimar el proïsme.
Estimar-se un mateix.
La llibertat.
L’equilibri.
Recordem també que per assolir l’equilibri, el qual ens conduirà a la veritable felicitat, cal ser coherents, cal respectar i ser respectats.
Aleshores què succeeix quan algú pren el rol de dominador i subjuga un altre? Que el fa infeliç, i al mateix temps, també és infeliç. És un desgraciat perquè no sap conviure en pau i harmonia, i necessita esclavitzar per sentir-se superior i ocultar el complex d’inferioritat enorme que el tiranitza. La víctima, evidentment, pateix i no serà mai feliç.
El dominador no sap conviure en pau i harmonia,
i necessita esclavitzar per sentir-se superior
i ocultar el complex d’inferioritat enorme que el tiranitza
Què falla? Manquen precisament tots els passos. El dominador no estima el proïsme; no s’estima, perquè si s’estimés no necessitaria fer el mal; creu que decideix, sense criteri propi, quan en realitat ell mateix està sent subjugat per una imposició, i és clar, decideix d’una manera equivocada. El dominat no gaudeix de llibertat. Per tant, l’equilibri no existeix, no hi ha ni coherència, ni respecte. Tots dos són infeliços, pateixen una mancança increïble. El caos està servit, i així no s’arriba enlloc.
L’equilibri no existeix, no hi ha ni coherència, ni respecte
Per molt que desitgem la felicitat, no l’aconseguirem si tenim un dictador al costat que ens subjuga. I encara que el maltractador sembli que és feliç amb el seu comportament, per molts beneficis que obtingui, no n’és gens. Ja poden anar insultant la pobra víctima i titllar-la de malalta mental, pel sol fet de reclamar la seva llibertat. Qui ho fa? El mateix dominador. Em pregunto: qui és el malalt mental? La tirania no és precisament una actitud gaire sana.
La tirania no és precisament una actitud gaire sana
Caldria incrementar l’empatia (és a dir, posar-se en el lloc de l’altre) i les coses no serien tan complicades, respectaríem el que tenim al costat i li donaríem la llibertat que es mereix. Seríem feliços, i el nostre veí també ho seria. Per què ens sedueix tant la idea de torturar el proïsme? No ens adonem que això ens converteix en malvats i desgraciats.
Per què ens sedueix tant la idea de torturar?
_______________________________________-
A LA RECERCA DELA FELICITAT n. 6
Recordem els passos vers la felicitat:
Estimar el proïsme.
Estimar-se un mateix.
La llibertat.
L’equilibri.
Per assolir l’equilibri cal ser coherents, cal respectar i ser respectats.
La mancança completa d’empatia pot desembocar en psicopatia. La pregunta és: per què ens manca l’empatia?
Quan una emoció està destarotada i ens domina provoca una espiral perillosa, negativa. Posem l’exemple d’un odi exagerat i sense fonament. Qui no sigui capaç de controlar-lo pot esdevenir un assassí. I si algú té un atac d’eufòria desmesurada? Distorsionarà la realitat, no copsarà les coses tal com són, i aquesta situació tampoc no és gaire convenient.
Per què ens manca l’empatia?
Què succeeix quan una persona pateix enuig, ira, ràbia? Doncs que genera una agressivitat que es canalitzarà cap a ella mateixa o que anirà cap als altres. Si l’enfoquem autolesionant-nos esdevindrà tristor, depressió, angoixa, malestar. Si la descarreguem en els nostres congèneres es convertirà en ànsies de fer mal, en violència, en desitjos de destruir.
Som uns analfabets emocionals
La nostra excusa és: “no ho he pogut evitar, m’han dominat els sentiments”.Tan llestos que creiem que som! Som uns analfabets emocionals, ens deixem arrossegar per
l’instint com mísers animalons, i el raciocini ens abandona. La nostra intel·ligència emocional és molt baixa, o nul·la, si no podem controlar les emocions, si permetem que ens tiranitzin els sentiments, els quals, desproporcionats, ens conduiran a la catàstrofe. Però no patiu, que mai no és tard per aprendre, no ens deixem abatre per la ximpleria de “ si no ho hem après de petits, ara ja no s’hi pot fer res”.
Mai no és tard per aprendre
Posar-nos en el lloc de l’altre, pensar més en el proïsme que en nosaltres mateixos, copsar els sentiments dels nostres congèneres, suprimir l’egoisme, alegrar-nos pels èxits dels altres, patir amb la desgràcia d’algú i consolar-lo, en fi, intentar ser una mica més persones humanes, això seria l’empatia. I retornem a la pregunta inicial: per què ens manca l’empatia? Perquè no ens interessa sembrar-la, regar-la, cuidar-la mentre creix, i assaborir-ne els fruits. I sense empatia no existeix la felicitat. Ja podem anar dient: “mentre jo estigui bé, l’altre que s’espavili”. ¿Creieu realment, i amb el cor a la mà, que sou feliços mentre la persona o persones que teniu al costat estan patint? Perdoneu, però això ratlla la psicopatia. Un psicòpata és un assassí sense escrúpols ni remordiments. De debò que desitgeu seguir els passos d’un psicòpata?
Desitgeu seguir els passos d’un psicòpata?
Exposem una situació en la qual algú ens tracta malament, amb supèrbia, i creu que és superior. Estem dolguts, i és normal, però en comptes d’enfadar-nos i deixar-nos dominar per la ira, aturem-nos a rumiar un moment, intentem de calmar-nos, si convé busquem una distracció per esbandir el sentiment negatiu. Incrementem l’empatia. Prenguem-nos-ho com un joc. Potser l’altre està massa eufòric, distorsiona la realitat, no percep les coses tal com són i no s’adona que tracta amb supèrbia i superioritat. Ens hem assegut a parlar sobre la situació de violència i d’agressivitat? Tal vegada no ha copsat els nostres sentiments. Donem-li temps per reflexionar sobre el seu comportament. Ajudem-lo, ensenyem-li a desenvolupar l’empatia, exposem-li els nostres neguits, les nostres angoixes, la nostra necessitat de llibertat i de ser feliços. És vital buscar una solució, per tal que la subjugació desagradable finalitzi. També seria important algú neutral, perquè el maltractador és subjectiu, i la víctima també perquè està absorbida per la situació malaltissa. En definitiva, l’empatia de les dues bandes és essencial.
Exposem-li els nostres neguits, les nostres angoixes,
la nostra necessitat de llibertat i de ser feliços
En resum, per assolir la felicitat ens cal incrementar l’empatia, i ensenyar el proïsme a desenvolupar-la.
