Per Ramon Suriol
La platja
La noia Gaudí
El gran ou de pasqua
Somnis que es compleixen
Llàgrimes del cel
____________________________________________________________
La platja
Patrícia passeja per la platja. Els peus descalços a vegades banyats per l’aigua, d’altres coberts de sorra blanca, és una dona de mirada dolça, el cabell li cobreix el rostre animat per la brisa del mar, de forma mecànica i contínua se l’enretira dels ulls per poder-hi veure. Darrere la seva espatlla dreta porta una rosa tatuada, resultat de la seva rebel·lia juvenil, i en honor a Rosa, el seu primer amor. La seva pell morena, daurada pel sol, és tan suau que fa mal no acariciar-la... El sol del capvespre projecta la seva ombra ondulant al llarg de la sorra calenta, s’observa i somriu. Se sent feliç.
Patrícia es va casar amb Raül, amb qui viu una mentida de quinze anys, però ella sembla que no ho vol admetre.
Camina descalça dirigint-se al port, li encanta l’espectacle que regalen les petites barques de pesca quan tornen de la feina. Els ulls d’ella es fixen en una petita embarcació que de forma despistada navega rumb a port, Elizabeth II és el seu nom, és l’única de les naus capitanejada per una dona, Jacqueline, i avui l’última a arribar. Jacqueline observa el port mentre maniobra, i no pot evitar fixar-se en Patrícia, dempeus al moll, el seu vestit blau oneja per l’aire, a la mà dreta sosté una gorra de color blanc, i amb la mà esquerra es cobreix el rostre per evitar la llum del sol directament a la cara. Aixeca el braç i el balanceja per enviar una salutació, Patrícia respon d’igual manera.
Patrícia passeja cada dijous pel port per creuar unes paraules i robar unes mirades a Jacqueline.
Però aquella tarda Jacqueline i Patrícia van fixar les seves mirades i no s’hi van aturar sinó que van unir els seus llavis. Patrícia en un instant va arribar a descobrir sensacions, sentiments i desitjos que creia inexistents. En uns segons es va sentir més viva que en els últims quinze anys!!!
“Fas bé els petons”, van ser les darreres paraules de Jacqueline, i se’n va anar amb un somrís.
_________________________________________
La noia Gaudí
Barcelona, per fi va arribar dissabte. El meu pare m’havia promès una excursió per visitar algunes de les obres arquitectòniques més importants de Gaudí. A canvi m’havia de fer el llit cada matí i estudiar cada tarda, sobretot anglès.
Al matí vam visitar la Sagrada Família
Vam dinar al parc Güell asseguts a l’escala que presideix aquell drac cobert per mil trossos de ceràmica. Vam prendre un entrepà de pernil i fortatge sempre davant l’amenaça de la boca entreoberta del drac.
En aquells jardins vaig fer una volta. Encara que només tenia vuit anys, desprenia certa maduresa i els meus pares em donaven aquella llibertat. Caminava entre les columnes del parc quan els meus ulls es van creuar distretament amb els d’ella, va fingir que no em veia, portava un senzill vestit blanc i uns clips de flors li subjectaven el cabell. Corria, reia i s’amagava rere les columnes modernistes en forma de palmera.
La set em va fer acostar-me a la font, recoberta com el drac, d’un mosaic brillant i multicolor. A la font el raig d’aigua ascendia uns trenta centímetres des de la base, i tornava a caure al seu damunt per la inevitable gravetat. La llum del sol del migdia s’obria pas entre les branques dels ginkgos, i se m’estavellava violentament damunt la cara.
Vaig tancar els ulls i m’hi vaig apropar per beure. La sorpresa em va paralitzar quan la meva boca mullada per l’aigua va xocar amb la d’ella, bevent tots dos alhora, intentant evitar que caigués una sola gota, sentint per primera i única vegada el dolç contacte dels seus llavis. No sé l’estona que va durar el petó, ni si vaig assolir de calmar la set o en vaig descobrir una de nova, però amb el temps vaig comprendre que hi ha moments que no es poden tornar a viure.
A mitja tarda al Passeig de Gràcia vam visitar primer la casa Milà, m’hi movia a poc a poc absort pel moment viscut, després la casa Batlló. En recordo la façana, no per les seves columnes en forma òssia i els seus motius vegetals sinó per veure-la de nou a ella mirant-me des del finestral del primer pis. Va ser l’últim cop que la vaig veure.
_______________________________________
El gran ou de Pasqua
Davant la necessitat d’escapar del meu entorn, del soroll, de la companyia...vaig començar a caminar fins a agafar aquell camí que t’allunya de la ciutat, i alhora de la realitat.
L’olor del camp a l’abril sempre m’havia portat records de primaveres anteriors. És agradable encetar un passeig envoltat de tants colors, les flors d’ametllers criden l’atenció a tota classe d’insectes que ignoren l’engany que els porta a pol·linitzar-les. Els arbres llancen nous brots d’un verd intens que contrasta amb tots els colors de flors que competeixen per fer-se veure.
El silenci del camí s’interromp per cant d’una garsa que s’allunya. Sempre he envejat la llibertat que volar dóna als ocells.
Pretenia fer un passeig d’una hora, m’ho va recomanar el doctor López després de fullejar les meves últimes anàlisis, el sucre per damunt de 150, el colesterol gairebé a 300. De sobte va semblar que el temps s’aturava, fou només una sensació interior, però el color del cel va empal·lidir, va canviar de llum com aquells rars dies que hi ha un eclipsi de sol o que els núvols són tan gruixuts que la claror necessita esforçar-se enormement per passar-hi a través.
Uns metres davant meu, a la meitat del camí, va aparèixer un objecte negre i brillant, d’unes tres vegades la meva estatura i amb forma d’ou de Pasqua. M’hi vaig acostar lentament i amb precaució, el vaig rodejar, no vaig observar cap fenedura ni fissura, em sentia com a la pel·lícula “ 2001, una odissea a l’espai”, intentant d’entendre. Finalment vaig posar-hi la mà al damunt, sentint el seu tacte fred, es va obrir com una Matrioska, i vaig pensar: “ a la merda la meva hora de passeig!”
Sense adonar-me’n era dins aquell objecte, m’elevava per damunt dels camps, per damunt les garses, per damunt els núvols, ja gairebé no podia albirar el camí.
==============================================
Somnis que es compleixen
De tant en tant tinc somnis que es converteixen en realitat, diguem que tinc el curiós do de fer realitat els meus somnis, però amb un petit inconvenient, mai somio allò que desitjo. Així doncs, un dia puc somiar que una noia es desmaia al gimnàs i té convulsions, i després succeeix; un altre dia puc somiar que estic presenciant l’enterrament de l’amic d’un amic fallit a causa d’una malaltia llarga i sense tractament, i així s’esdevé. Normalment són somnis poc agradables, de fet, no són somnis sinó malsons.
Ahir vaig ser jo el protagonista en el meu somni, tot succeïa una nit en un carrer blanc per la neu d’algun poble del pirineu francès, el carrer estava buit, en silenci, i seguia nevant de manera abundant, no feia gens de vent, em va sobresaltar aquell silenci, qualsevol so semblava segrestat pels flocs de neu i s’atenuava de tal forma que resultava imperceptible. De sobte, un canvi d’escenari, la mateixa nevada, el terra blanc reflectint la llum dels fanals, però hi havia més gent amb mi, se sentia el soroll d’un combat, explosions, trets, una bala em va encertar i em vaig veure estirat damunt la neu, que es tenyia de vermell progressivament.
Em vaig despertar copsant la mort molt a prop, terriblement espantat, era un altre d’aquells somnis tan reals. Encara notava la fredor de la neu quan vaig mirar a la meva dreta, esperant de trobar-la a ella dormint i amb el desig de sentir la seva escalfor per tot el meu cos, em tranquil·litzaria arrapar-me a ella, penjar-me del seu pit, deixar-me relliscar en contacte amb ella i entortolligar la meva cama amb la seva des del seu genoll fins al seu turmell, robant-li tota l’escalfor. Però ella ja no hi era, cada matí solia llevar-se a les cinc per anar a la feina.
Som a sis de febrer, m’aixeco i m’acosto a la finestra de l’habitació, amb la mà esquerra enretiro la cortina mentre amb la dreta pujo la persiana per mirar a fora. Es fa de dia i està nevant, ningú al carrer excepte els llums d’un furgó militar de combat que circula pel carrer on dóna la meva finestra, m’assec de nou al llit, em poso el petit portàtil a la falda i obro un document Word, per escriure aquestes paraules. Em fa por no tornar aquesta nit.
===================================================
LLÀGRIMES DEL CEL
És hivern i el riu glaçat sembla no córrer sota els ponts medievals del barri antic. La ciutat és farcida de racons formosos, petits palaus, esglésies romàniques, carrers empedrats... com si el temps s’hi hagués aturat. Els fanals dels carrers segueixen regalant la seva llum, encara que la nit ja s’allunya de la ciutat, plou, i el cel sembla que plori encomanat per la tristor d’Elsa.
Elsa continua asseguda en un d’aquells bancs de pedra heretats del passat, xopada per la pluja i per les seves llàgrimes. Plora, li ho demana el cor. Elsa, de pell blanca, ulls clars, amaga les seves suaus mans a les butxaques, com buscant alguna cosa que va perdre fa massa temps, protegint-les alhora del fred i de l’aigua. La pluja no cessa, rellisca pel seu cos, acariciant-la amb suavitat.
Els ulls d’Elsa miren a la llunyania, més enllà del riu i dels ponts de pedra, més enllà fins i tot de les torres del castell que coronen la ciutat. La seva mirada es perd a l’infinit, sense saber què està mirant. Els ulls segueixen oberts, però ella no hi pot veure, hi ha una imatge més forta que satura el seu ésser. La seva tristesa contagia i envaeix cada cantonada de la ciutat.
Aquella tarda regressava alegre de la feina, amb la ment plena de pensaments arrauxats sobre tendències i dissenys impossibles. Va arribar al pis de lloguer que compartia amb Daniel, en el número 73 de l’avinguda Churchill, l’ascensor estava avariat i va pujar els quatre pisos a peu amb resignació. Davant la porta de roure massís, respirava de forma accelerada mentre s’eternitzava la recerca de la clau, en entrar va cridar Daniel diverses vegades, després de cada crida el silenci. No era a casa. Al saló la llum que entrava per la finestra principal il·luminava el sofà de tela blava col·locat davant el televisor, i damunt de la tauleta al costat del diari, la va sobresaltar veure un paper subjectat per un bolígraf per evitar que l’aire se l’endugués. S’hi va acostar i va llegir:
Aquella tarda regressava alegre de la feina, amb la ment plena de pensaments arrauxats sobre tendències i dissenys impossibles. Va arribar al pis de lloguer que compartia amb Daniel, en el número 73 de l’avinguda Churchill, l’ascensor estava avariat i va pujar els quatre pisos a peu amb resignació. Davant la porta de roure massís, respirava de forma accelerada mentre s’eternitzava la recerca de la clau, en entrar va cridar Daniel diverses vegades, després de cada crida el silenci. No era a casa. Al saló la llum que entrava per la finestra principal il·luminava el sofà de tela blava col·locat davant el televisor, i damunt de la tauleta al costat del diari, la va sobresaltar veure un paper subjectat per un bolígraf per evitar que l’aire se l’endugués. S’hi va acostar i va llegir:
“Elsa: me’n vaig, em sap greu no tenir valor per dir-t’ho en persona, però aquesta situació m’ofega, m’anul·la i em té atrapat, necessito estar sol, aprendre a volar encara que falleixi en l’intent. No t’oblidaré”
Però ell ja feia molt que se n’havia anat, molt de temps va estar allà esperant, simplement esperant. Aquella nota era escrita feia ja molts anys.
------------------------------------------------------------------------------------
