L’art i la cultura del poble és el que dóna vida a Catalunya. No solament l’art d’alguns escollits, de cercles tancats amb pany i clau que no s’obren ni per error, o d’egocèntrics sense fronteres que militen en àmbits ultramoderns.
Tot artista frisa per difondre les seves creacions, i negar-li aquest dret bàsic és un crim. No es pot tancar la cultura en una cambreta d’aire viciat i gronxar-la en el balancí del súper jo, jo i ningú més que jo. Cal obrir les finestres perquè entri aire pur i vivificant. Mentalitats novelles.
Per a l’artista la seva obra és el seu fill estimat, l’estima profundament, sincerament, perquè en cada tram de la creació l’autor hi posa un trosset d’ell mateix, quelcom de la seva ànima.
Aquesta societat que tant ens estimem i que alhora tant ens fa patir no pot continuar valorant els fruits artístics en funció de l’estatus social del personatge en qüestió, del llinatge que el precedeix o de l’embalum del compte bancari que l’empara. Algunes vegades ens agafen ganes de plorar o de riure, depenent de com sigui de grotesc el pitafi, en palesar com s’atorga un prestigi inexistent a certes produccions de mediocritat tenebrosa...No ens enganyem, som en un món de mones i el més calent és a l’aigüera. Ballem el ball!, però ballem-lo tots o estripem les cartes. Que Déu ens agafi confessats! Facècies a part, ens cal donar infinites gràcies a la quantitat de correus electrònics rebuts, notes i escrits, felicitant-nos per la iniciativa d’engegar aquesta revista que no és res més que la vostra revista. L’àmfora us està esperant farcida de rondalles, veritats i entreteniments, colors i matisos per a tots els gustos.
L ‘essència de L’àmfora sou vosaltres, les vostres idees i els vostres neguits, que són sempre presents per atrapar el lector i captivar-lo.
Ens veiem desbordats i superats per les pròpies expectatives. Hem de confessar que hem rebut tantes noves col•laboracions que donar-les a conèixer totes ens és
impossible. Però nosaltres no acceptem un no per resposta ni de nosaltres mateixos. Atenció! De mica en mica, us prometem que les anirem divulgant totes en els subsegüents números de L’àmfora. Què més voldríem nosaltres, pobres il•lusos!, que poder publicar de cop totes les col•laboracions. Hem de ser, mal que ens pesi, realistes i encara que ho fem per amor a l’art i a la pàtria, la nostra estimada Catalunya, el gruix de la revista està limitat per un pressupost finançat pels anunciants, als quals un cop més volem agrair també la generositat de la seva participació en aquesta empresa cultural. Sense els anunciants L’àmfora no veuria la llum, la llum dels seus somriures i amabilitats en obrar a través d’un tracte afable i acollidor. Els comerços i els botiguers de Catalunya són una part molt important del tremp emprenedor i la força motora que mou el país. Gràcies a tots. És la vostra il•lusió la que ens ajuda a caminar. Pas a pas arribarem a la meta somiada i no ens guia cap dubte en asseverar que els campions sou vosaltres.
Ah!, i no us perdeu la historieta d’en Víctor Puig a la secció de Petits Artistes, aquest nen és un geni, amb només sis anys s’inventa unes narracions extraordinàries.
Els directors de L’àmfora
PRESENTACIÓ
Comencem aquesta aventura trimestral com un somni, i alhora encetem aquest somni cultural com una aventura gràcies a la participació dels nostres col·laboradors, els quals amb entusiasme ens permeten de crear la revista L’àmfora, una iniciativa artística concebuda per posar el nostre granet de sorra en pro de la cultura catalana, per esperonar els artistes catalans i divulgar la seva obra. Especial cura volem posar en els que comencen a fer les primeres passes en el món literari, per aquesta raó ens il·lusiona la secció “petits artistes”, que desitja donar-los a conèixer i alhora incitar el jovent a escriure en català, perquè la nostra preciosa llengua és la nostra riquesa cultural, el tresor més gran amb què comptem, el que ens identifica com a nació.
Sincerament pensem que el desenvolupament de la cultura i de les arts han d’estar a l’abast del poble i no romandre tancades en cercles elitistes; estem convençuts que el talent i el geni res tenen a veure amb “tenir padrins”, sinó amb la inspiració, la imaginació i la fantasia; i sovint l’escultor, el poeta, el pintor, els artistes anònims, posseeixen també un carisma digne de subratllar; per totes aquestes raons de pes, avui neix el primer número de la revista L’àmfora.
Amb afecte i admiració ens hem permès el luxe de manllevar a l’estimat Martí i Pol el nom d’àmfora d’un dels seus poemes més emotius. El seu palès amor per la llengua catalana i per Catalunya és el que ens inspira i ens agombola, per la qual cosa desitgem citar l’amic absent però sempre present en la sendera de la poesia.
¿De quin silenci sóc deutor que tot
m’incita a plenitud? Trencada en mil
bocins per tantes mans, l’àmfora encara
restitueix, intacta, la bellesa
i n’escampa el perfum i l’harmonia.
Fragment de L’àmfora, de Les clares paraules (1979)
Associació d’Artistes dels Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada