L’essència de l’àmfora n.6
Un poble sense cultura és un poble mort.
Encara llegiu? No parlo de comprar llibres, per experiència pròpia sé que això hi ha gent que ho fa, no gaire, malauradament,però encara hi ha alguns supervivents culturals que de tant en tant gosen comprar llibres. Parlo de llegir-los. Definició de llegir: adquirir coneixença del contingut d’un escrit per la lectura.
Llegir també és una tradició catalana que cal preservar. La nostra terra, Catalunya, fins fa ben poc s’enorgullia de culta i progressista. Darrerament estic observant i patint un fenomen paranormal d’allò més desgraciat: la gent no llegeix, diu que ho fa, que és diferent, però no ho fa, o sigui que hom diu mentida. Per què? Vull dir per què no llegim, el fet de dir mentides ja ho sé, a vegades no ho podem evitar, en canvi, llegir ho evitem sense mandra ni problemes. N’hem perdut la pràctica, no en tenim disposició, no trobem el moment. És un fet alarmant, els nostres fills creixeran dins un femer d’incultura si no conreem l’hàbit de llegir. A la biblioteca els llibres són de préstec gratuït (encara que sigui tirar-me pedres a la pròpia teulada), tothom pot trobar aquell tom que l’enamori. Com i per què hem perdut el costum de deixar-nos seduir per aquella història fascinant... D’acord, ja sé que ens els darrers anys no es publiquen novel·les gaire engrescadores, i és que per dissort moltes editorials opten per donar sortida a escriptors mediocres i/o sense imaginació, es dóna preponderància als noms i no als relats d’enginy, com si ser famós fos sinònim de ser bon escriptor, i aleshores el lector tem prendre un llibre i que li mossegui el centre intel·lectual.
De qui és culpa que la cultura literària estigui agonitzant? Segur que del govern, com tots els nostres mals. No seria tan difícil esperonar el vici de llegir en els joves i en els adults també si s’engeguessin campanyes com cal i no per tapar expedients. Transmetre la passió per la lectura és el que denota si un poble està avançat i no la seva tecnologia. Si no ens afanyem a posar-hi remei, Catalunya potser arribarà a ser lliure però la incultura brillarà amb llum pròpia, i l’ànsia de ser un país pròsper, un petit i bell país culte i civilitzat com Dinamarca o Holanda se n’anirà en orris.
Dedicar mitja hora diària a la lectura no hauria de ser tan problemàtic, està molt bé mirar la televisió, practicar esports, jugar a la play o navegar per internet. Som al segle XXI, i si ens organitzem bé hi ha temps per a tot. No perdem la rutina del bon viure, l’habitud de llegir, llegir ens fa més humans. Hi ha qui opina que llegir és una pèrdua de temps, que no aporta res. Aquest és un error lamentable. En cultivar la lectura les nostres neurones s’intercomuniquen entre elles àvidament, i la força motora de la matèria grisa es desenvolupa. Llegir pot frenar el desenvolupament de l’Alzheimer, la ment s’obre i hi penetren aires nous, podem viure noves experiències i viatjar virtualment a mons llunyans i alhora podem gaudir de les inquietuds d’altri i conèixer l’ànima d’altres éssers humans, la qual cosa sempre enriqueix la nostra. No tot és material, no tot s’ha de basar en els diners, l’esperit també s’ha d’alimentar si no volem ser pobres i mesquins. Hi ha riqueses que no es poden comprar, hi ha plenituds intransferibles, es podem transmetre però només nosaltres les podem experimentar, com el sa costum d’agafar un llibre i endinsar-nos al seu món únic i vivificant.
Els directors de L’àmfora
Juliol del 2011
______________________________
L’essència de L’àmfora 5
En aquest número desitgem un altre cop retre homenatge a l’estimada llengua catalana, un tresor que es mereix un respecte, l’idioma de Catalunya, un estendard que ens uneix, que juntament amb les tradicions autòctones, els símbols, la sardana, els coratjosos castellers, els artistes de Catalunya, en fi, la nostra cultura, tot plegat consolida la nostra identitat, malgrat que pretenguin amagar-la i destruir-la. Sabem que mai no assoliran la seva fita, perquè hem construït un poble ferm, un país valent, una nació que no s’atura ni s’acovardeix.
Fins que no se’ns reconeguin els mèrits com a catalans, com a nació, continuarem amb la tasca de dedicar cada número al nostre bell idioma, ja que si els catalans i les catalanes no fem pinya i no procurem per la nostra nació, per Catalunya, ben segur que no ho farà ningú. Cal ser conscients que tots som mestres, que en tots els àmbits i en tot moment és important parlar el català d’una manera espontània, amb la convicció que amb la nostra parla quotidiana som capaços d’ensenyar, que tothom n’aprengui, contribuir a desenvolupar una feina ben feta, demostrar al món sencer que som intel·ligents i que desitgem conviure en pau i harmonia.
Us convidem a llegir un emotiu poema de l’Àngels Arguiñarena, qui gràcies a tots vosaltres és considerada la poetessa del poble per la seva poesia que aconsegueix arribar al sentiment. Reflexioneu sobre el missatge que ens ofereix.
SEGLES D’OR
He somiat que érem lliures,
un país sa, noble i fort,
els nostres fills es criaven
amb alegria a l’entorn.
He somiat que triàvem
un destí ple de conhort,
la felicitat volava
a recer de la il·lusió.
He somiat que existíem
dins un món ple de colors,
i ningú ens menystenia
per estimar la nació.
Catalunya se’n sortia
del dogal, de l’opressió,
els segrestadors fallien,
celebràvem segles d’or.
He despertat ben de sobte,
m’envaïa la foscor,
frenètic el cor punyia
en regressar al cru món.
La paüra m’engolia,
volia xisclar d’horror,
mes el so no em responia,
la sang em glaçava el coll.
M’havien tallat la llengua
perquè no expressés cap mot.
Àngels Arguiñarena
Gener del 2011
Els directors de L’àmfora
________________________________
L’ESSÈNCIA DE L’ÀMFORA 4
Volem que aquest quart número sigui un homenatge a la llengua, el nostre estimat català, denigrat, difamat i menyspreat pels qui no el valoren, convençuts que llengües alienes en ser majoritàries alberguen més prestigi. No sempre quantitat és sinònim de qualitat. Però nosaltres o ho sabem ni ho volem evitar, ens declarem públicament amants del català, de la seva dolçor, de la seva força i del seu formós encís. És la poesia qui canalitza els clams de la pàtria, de vegades silents, adés a manera de bram eixordador que inunda els carrers més cèntrics de la ciutat. S’haurien de celebrar més recitals, festivals o trobades poètiques a l’aire lliure, en places i avingudes, rambles o parcs, on els rapsodes entonin els expressius versos sortits de l’ànima. Potser a tu no t’agrada la poesia, quina llàstima! No li tanquis el teu cor, dóna-li una oportunitat, permet-li a la teva sensibilitat sorgir de l’amagatall on rau a l’aguait. La poesia és música, no la llegeixis com la prosa, dedica-li com al bon vi una estona de plaer per paladejar-la assaborint-ne cada nou glop, embriaga’t sense efectes secundaris amb els seus melosos mots, que no et deixaran indiferent si t’hi capbusses de ple. No li llauris indiferència, ella serà l’amiga somiada, si li dónes una oportunitat. Obre els ulls de l’ànima i sigues receptiu a un nou món de sensacions que fan posar la pell de gallina.
Poetes d’arreu però especialment del Penedès han col·laborat en aquesta edició de L’àmfora per fer que la poesia brilli amb llum pròpia. Gràcies a tots ells, còmplices de delectances, per haver-nos cedit aquests bells mots que no tenen paraules. Com descriure els sentiments més profunds, les sensacions més intenses? Ells ho assoleixen amb mestria, i d’aquesta manera un espectacle mirífic bressola els nostres embadalits ulls...
A través de la poesia donem llum al català ja que encara l’assetgen tenebres lúgubres.
Els directors de L’àmfora
L’essència de L’àmfora
Pensem sincerament que l’art ens dóna vida i llibertat per triar el camí que més goig ens proporcioni. Aquesta societat moderna carregada de presses sovint ens priva de gaudir de l’art en estat pur. Una bella posta de sol, la lluna plena reflectint-se sobre el mar una nit d’estiu, el somriure sincer dels qui estimem, l’esforç del dia a dia per a superar-nos a nosaltres mateixos i les manques i imposicions que ens endossa una societat farcida de tabús... Serien milers les manifestacions d’art perquè en tota gesta humana o de la natura l’art hi vessa en la seva essència. Hauríem de plantejar-nos seriosament que són les coses més senzilles les que ens poden proporcionar bones dosis d’aquesta utòpica felicitat que sempre cerquem entossudits a trobar-la en llocs inútils i complicats.
L’àmfora continua el seu camí amb el vostre suport i afecte incondicional. Bandegeu l’avorriment i obriu-li el cor a les sensacions positives que us envaeixen davant els estímuls de les expressions artístiques i les inquietuds culturals del nostre entorn.
Divulgar les nostres obres i les de qui ens acompanyen és una satisfacció doblement gratificant en poder-la compartir amb vosaltres. Absorbits per L’àmfora som dins la seva essència solament per encomanar-vos la felicitat de fruir de l’art de compartir-lo. En cada plana hi posem amor i desitgem sincerament fer-vos passar una bona estona, que reflexioneu sobre temes importants i que fugiu de l’apatia. Feu voleiar la vostra fantasia i llegiu molt més enllà dels mots...
Som al llindar de la tardor, la natura es tenyeix d’ocre mentre el tercer número de L’àmfora acarona el setembre desitjós de retre-li homenatge a la llibertat, la nostra estimada companya que sovint ens fuig d’entre els palmells en fer-nos l’ullet a la vora de la porta de casa. Des de l’essència de L’àmfora i des del més profund dels nostres cors només podem enyorar la llibertat que fa gairebé tres-cents anys que se’ns nega.
A alguns és el seny qui els és vedat, la vista i el discerniment de la justícia en no ser capaços de distingir o copsar més enllà de la pròpia estultícia.
Som en terra de ningú?, o ens estimem la nostra pàtria? No ens cansarem mai de repetir-ho: volem la llibertat de Catalunya, i un cop més li retrem homenatge a aquesta ànsia mai satisfeta.
Us demanem si us plau que llegiu i reflexioneu sobre l’article I tu què ets? En acabar de repassar-lo i amb la sinceritat a les mans, digueu-nos: podeu comprendre els qui voten no en els referèndums sobre la independència? Nosaltres mai no entendrem si és lícit que els suposats drets d’alguns neguin la llibertat als qui tant l’anhelem, a tot un poble que en pateix fam en haver-se-la guanyat a pols.
Els directors de L’àmfora
